dimarts, de desembre 26, 2006

Entrenaments contracorrent i la síndrome de Simó

Haurem d'admetre alguna vegada que no tota la influència castellana durant tres segles ha estat un mal somni per a nosaltres. No en són moltes, però jo destacaria l'ús de la paraula "gilipolles", adaptació nostra del mot espanyol "gilipollas" i de la forma reflexiva "agilipollar-se". Cerque a http://www.rae.es i m'assabente que la paraula en qüestió procedeix del caló "gilí" que significa "tonto", "lelo". Sí, però no. Me'n vaig a http://www.diccionarios.com i sol·licite la traducció al català de la parauleta i el resultat és "torracollons". Consulte al diccionari del tiet Alcover i es veu que a Nadal tanca. Així doncs, cerque finalment al Gran Diccionari de la Llengua Catalana (la modèstia no hi és al llibre d'estil d'aquesta edició web) http://www.grec.net/HOME/CEL/DICC.HTM i em diu que "torracollons" és la persona que molesta i enutja fortament. Millor, però tampoc. Al remat, arribe a la conclusió que ens trobem davant un mot polivalent i al que cadascú dona el seu toc personal per aplicar-ho, com no, al gilipolles de torn.

Exemple: Diumenge 24, dia de la nit de Nadal (per favor, no empreu "Nitbona". Joan Oliver al diari Avui ens informa que al Principat comença a escoltar-se massa sovint. Ai mare !!! I des de Madriz volent encolomar-nos una horeta més de castellà). El que "camina cap a Roth", i quan només falta un quart per a les quatre de la vesprada, camina a per la seua bici, disfressat de quelcom semblant a un ciclista disposat a recuperar l'entrenament perdut del matí. Dues parelletes ixen d'un bar carregats de raó, i el gallet del grup diu a la resta pensant que no l'escolte: "Mirad a Indurain. ¿Pero dónde irá el muy gilipollas?". Fa no molts anys, haguera anat tot per l'aire: cavall i "picaor", però ara és suficient imaginar-me que me'ls menge pel garró a bascollades i per suposat, me'n recorde cap dintre, de l'arbre genealògic de tots quatre. La vellesa té coses bones també.

Minuts més tard, ja dalt de la bicicleta, torne a recordar l'escena, i arribe a la conclusió, com els darrers anys, que la gent s'agilipolla, encara més, quan arriba Nadal. Molt s'ha escrit al voltant del comportament humà durant aquests dies (Joan Dolç és un autèntic estudiós del tema i us recomane els seus llibres on es recopilen els seus articles. Podeu començar per "Batalles perdudes" El Tàvec. L'eixam Edicions). Jo no vaig a fer-ho ara, encara que no puc reprimir-me criticar un dels molts missatges tan melosos com fastigosos alhora, que ens volen fer-nos empassar: "Almenys un dia a l'any, hom oblida els rancors, els odis, l'afany de posseir més, l'egoisme, etc, i un sentiment de pau i fraternitat ens uneix a tots". No puc evitar acordar-me dels meus amics cubans...

Com estava previst, el camí a Roth comença a posar-se costera amunt. Aquesta setmana me'n aniré per dalt de les dotze hores d'entrenament. De tant en tant, apareixen alguns dubtes. Entre tots, cal un esment especial, quan Gonçal em va proposar ballar, sota un "tonet" desafiant, la trompa que li va regalar el seu amic Joan Soro. Tot un clàssic. Alçant una cella mentre enrotllava la cordeta roja li vaig amollar allò de: "Però si ton pare era tot un "fenòmeno" de xicotet, borinot". El gest tècnic fou quasi impecable, la trallada també i la trompa ballà... Però el tironet cabró (i disimulat) al tríceps dret no me'l llevà ningú. Als dos segons, vaig creuar l'incident i allò de Roth. Aleshores, aparegué la temuda síndrome dels aspirants a "finisher": "Simó, fill de Jonás: on collons vas?"

dimecres, de desembre 20, 2006

Una que no sé què vol cantar-vos

M'haguera "agradat" vestir-la d'angelet, però la inspiració arriba quan arriba. Tampoc s'haguera fet justícia als angelets.

Molta salut

diumenge, de desembre 17, 2006

Charles Barkley i Danny Ainge en versió casolana (1986-87)

Pablo Collado ("Pau Collat" per a alguns durant el nostre pas "mercenari" per Ontinyent i Gandia) és un dels meus millors amics de l'època del bàsquet. Des d'aleshores ja sabia que ho seria per sempre.

Malgrat jugar molts anys en equips rivals, sempre vam ser bon amics. Emprar ara allò tan efectiu de que "ens intercanviàvem bones hòsties" i tot eixe rotllo, no s'ajustaria a la realitat. Pablo fa 1'94 i quan estava "finet" fregava els 105 quilos. Poca broma.

No va ser fins el 1986 quan vam jugar junts per primera vegada. Tinc tants bons records d'aquell any... Però sens dubte, un dels que ha restat i restarà amb força és quan ambdós ens veiem una hora i escaig abans de molts entrenaments (sense cita prèvia, com cal), per jugar partidets un contra un, fora del pavelló i més o menys a l'aire lliure. Per a donar-li una miqueta d'ambient, el que us escriu, radiava els "partits" (com podia fer-ho tot alhora?) simulant jugades d'un clàssic NBA: Sixers-Celtics. I per acabar-ho d'adobar, ell era Charles Barkley (Sixers #34) i jo Danny Ainge (Celtics #44). Realment, ell parava més en Moses Malone (Sixers #2), del que deien que quan anava per un rebot, o baixava amb el baló o baixava amb el cap d'algú. Però la història és la història.

Segur que aquells tutes avant-entrenaments varen deixar un bon solatge tant en la nostra amistat com a cadascú de nosaltres, com a esportistes. Aquell any, "Pau Collat" fou el jugador més regular de l'èquip i un servidor el màxim anotador. Segurament a d'ell li varen comptar les saquinades que "regalava" als contraris. Especialment valorades per mi, les que se'n duien els meus defensors, motiu pel qual em vaig posar com el Quico. Repartiment just de premis, doncs. ;-)

Al llarg dels anys, Begoña, la seua dona, és la persona que més m'ha tocat el cul en públic, i quan Pau va a per més cerveses, aprofite i intente arrear-li mos (a Begoña, vull dir). Cap una millor prova d'amistat el fet que encara estiga ací per contar-vos-ho? ;-)

Divendres em va enviar un missatge de la seua filla major (les seues filles són com a nebodes per a mi), i des del primer moment sabia que acabaria en aquest bloc. Espere que us agrade.

Seguim anant cap a Roth, encara que reprendre aquesta setmana els entrenaments no ha estat qualsevol cosa. Com s'agafen els mojitos al fetge, collons !!!
________________
¡¡ Viva el basket !!

Cómo explicarte lo que es el amor, si nunca te pusiste la camiseta de tu club. (De la primera discrepe).

Cómo explicarte lo que es el dolor, si jamás la mala suerte te revolcó en una bandeja.

Cómo explicarte lo que es el placer, si nunca ganaste un clásico.

Cómo explicarte lo que es llorar, si jamás perdiste un partido en el último segundo con un fallo dudoso.

Cómo explicarte lo que es el cariño, si nunca acariciaste el balón con la yema de los dedos para dejar suavemente una bandeja.

Cómo explicarte lo que es la solidaridad, si jamás ayudaste en una defensa individual.

Cómo explicarte lo que es la amistad, si nunca diste una asistencia.


Cómo explicarte lo que es el pánico, si nunca te empataron un partido que ganabas por 20.

Cómo explicarte lo que es morir un poco, si jamás perdiste una final.

Cómo explicarte lo que es "tirar juntos", si nunca jugaste en equipo.

Cómo explicarte lo que es la soledad, si jamás te paraste en la línea de libres, sin tiempo en el reloj y uno abajo en el tablero.

Cómo explicarte lo que es el esfuerzo, si nunca te mataste en un entrenamiento.

Cómo explicarte lo que es el egoísmo, si jamás la tiraste cuando tenías que dársela al que estaba mejor situado. (Aquesta no la tinc, veus?)

Cómo explicarte lo que es el arte, si nunca inventaste una asistencia lujosa.

Cómo explicarte lo que es música, si jamás cantaste alentando a tus compañeros.


Cómo explicarte lo que es la injusticia, si nunca te robó un partido un árbitro casero.

Cómo explicarte lo que es el odio, si nunca perdiste la pelota que perdió el partido.

Cómo explicarte lo que es mi vida, amigo, si nunca, jamás, jugaste al basket!

________________

Sabeu que encara somnie amb partits sencers de bàsquet?

dilluns, de desembre 11, 2006

Quart microcicle

No estava previst exactament en la planificació de Marcos, però com sí que ho era en la meua vida des de fa molts anys, vam decidir fer aquest "micro" a Cuba.

Malgrat no ser un viatge pensat per estar estès tot el dia veient-les passar (encara que algun bon cul sí que passava, sí), he pogut finalment traure els següents entrenaments diaris:

2x2 mojitos (15' de recuperació)
2x5 cerveses (7' de recuperació)
2x2 daikirís (25' de recuperació)
1x1 siesta (sense recuperació)
1x1 arrós amb fesols negres (frijoles)
1x2 de fer país (veure foto)
1x1 peix del terreny dequetecagues
1x2 guaiaba + papaia
1x50.000 pensaments i disquisicions polític-social-cultural-filosòfic-existencial

Crec que finalment he baixat a tope les pulsacions i encara que van ser sessions dures, només he engreixat un quilo ben repartidet entre panxa i cul.

De tota manera, supose que ja em veieu vindre, volia parlar-vos només de l'últim exercici de la planificació.

Sé que parlar ara de Cuba, malgrat estar d'actualitat per la malaltia de Fidel Castro, és gairebé anacrònic, poc intel·ligent, poc interessant. És potser, parlar de quelcom llunyà i políticament incorrecte. És potser, parlar d'un tema complexe per uns i massa clar per altres. En definitiva un assumpte que dona pel cul. Massa motius per no dedicar-li quatre línies.



Tractaré de no embolicar massa la troca i sobretot, de no cagar en mig cul. L'Horta Nord, bressol de dites populars.

En primer lloc, he de dir-vos que criticar desaforadament la situació cubana (esport tan de moda com el golf i el paddle al nostre país), sense tindre en compte el bloqueig genocida i consentit pel "món civilitzat", és per mi tot un acte d'ignorància i immoralitat social i política, que desacredita d'arrel al criticador de torn, i provoca el meu menyspreu més absolut sobre la crítica en qüestió.

He pogut parlar amb molts cubans durant aquests dies, tal vegada massa (pense ara), i m'he trobat amb gent educada, culta, lluitadora. Coneixedors de la seua història, conscients de la seua realitat, dels entrebancs que han de resoldre cada dia de la seua vida, de pertànyer a un poble compacte, aïllat... De ser putejats des de dins (per a uns quants, sobretot a La Havana) i des de fora (per a tots). Podem dir nosaltres el mateix?

Mai no oblidaré la conversa que vam mantenir amb l'home que, a boqueta nit, enllestia les hamaques a una platja del nord de l'illa. Quina manera de parlar, quina cultura, quina educació!!. Ens va parlar del seu mar, dels seus vents, de la seua vida. De com ho va deixar tot quan només tenia 21 anys per anar vo-lun-ta-ri a lluitar a Angola, a El Congo Belga (aleshores) i a Líbia. Alvárez, coneixia cada esdeveniment històric i cada data, no només de la història del seu país (podem dir nosaltres el mateix?, "perdoneu" la insistència), sinó la dels països on anava a lluitar. Sabia on anava i a què anava.

Em va preguntar pel llibre que tenia a les meues mans i li'l vaig regalar. Ens intercanviaren les adreces i per suposat, li escriuré.

Ara podia parlar sense cap problema de molts assumptes d'actualitat de la política espanyola, i sobretot, de la política dels EUA. Una constant de tots els que vam parlar fou que tots saben quins tornaran, per on ho faran i què els tenen preparat. Ja els van fotre fora una vegada. No tenen por.

No se m'oblida l'assumpte econòmic. Ho faré en una altra ocasió, però us propose humilment una reflexió sobre una qüestió "extrema": els nanos a escola reben un sol boli per curs. Preferiu això o nanos que reben joguets a dojo sense saber ben bé perquè i que moltes vegades no són ni oberts? Sé que hi ha "solucions" menys radicals, però a mi m'ajudat la reflexió.

Menció especial i privada tindrà el meu nou amic Argos. Un ex-combatient de Sierra Maestra i Playa Girón que ens va rebre a sa casa i que va permetre filmar-li una mena d'entrevista. (Francesc, Joan: vaig per vosaltres)

Ja de tornada, a l'aeroport de La Havana, li vaig dir a Cinta que necessitava urgentment una bona dosi de banalitat, una bona dosi de la nostra realitat. Vaig tindre sort:

- Només pujar a l'avió, una manxegueta despòtica, reclamava els seus drets i amenaçava de manera vehement amb una denuncia en tota regla, per no poder "gaudir" del seient que va demanar quan va contractar el viatge.

- A l'únic diari que em van donar, l'ABC, vaig poder comprovar que el grau de catalanofòbia a Ej-panya continua gaudint de bona salut.

- A Manises, una parella de "triomfadors" i la seua xicalla, armaren un rebombori deplorable perquè les seues maletes no van eixir de les primeres i això pertorbava, i de quina manera, la seua existència.

- Esportivament, tres notícies. Les bones: Juanoviedo i Robert Meneu han assolit el seu objectiu de córrer la Marató d'Espadà (sou uns cracks !!! ) i el Barça guanya jugant malament. La dolenta: Genovés II s'ha fet metxes.

Al remat, sobredosi. Afortunadament, els petons i les abraçades de Gonçal i de la Llúci, i que a hores d'ara encara estic esperant que em demanen si els hem dut algun regalet, ha estat el meu antídot vital.

¡ Hasta la victoria siempre !

dilluns, de novembre 27, 2006

El somni dels nostres avis


Comence pel final: Sóc un bleda.

La veritat és que no sabia ben bé quines serien les meues reaccions davant Lluís Llach. Malgrat haver apreciat sempre allò que diu i allò que representa per al país, mai no ha arribat a agradar-me la seua música. Sóc un "Piji-Scotish-British-Pop-Fastigòs". Què li anem a fer!!!

La cosa va començar amb unes paraules molt emotives del Lluís, seguides de dues cançons: "Geografia" i "Un núvol blanc" (podeu trobar les lletres en http://www.lluisllach.cat/ ). Aquesta última fou un autèntic tret de melancolia i tendresa directe al cor i que és instal·lada al meu cervellet des d'aleshores... Li la va escriure a sa mare al 1985.

Huit minuts d'actuació i em vaig trobar emocionalment nu. Afortunadament, el meu germà Carles (València, 1965) i el nostre amic Ramon "Ie primo" Sàez (El Cabanyal, 1963), ambdós amb més de vint anys seguint al Llach pertot arreu, mamprengueren a amollar parides que em tornaren la "roba". Era més que evident que Martínez Pujalte i González Pons no hi eren a la primera filera aplaudint com a bojos.

El que més recordaré seran les xarrades entre cançó i cançó. Per a segons quines coses, estem (estic) massa avesats a matisar-ho tot per no "ofendre", per no trencar la pau de ningú, per no trencar allò que és establit. Ell, que sabia que no hi era a un casal faller, tot això li la va bufar. Capgirar en un minut el posicionament pejoratiu que hui en dia té per a molts, el terme "nacionalista", fou senzillament encisador. Afegir-li el cognom "radical" perquè emprenya de debò els que tots sabem, esdevingué tota una exhibició.

"Som el somni dels nostres avis" -ens deia Lluís. "I cal doncs, somniar molt i molt, i amb molta qualitat perquè tinguen el món que nosaltres somniem". Que cadascú ho interprete com vullga. Jo ho tinc molt clar.
No abarateixis el somni,
el teu estel que hi ha al fons del camí,
no abarateixis el somni
o et donaràs per menyspreu tu mateix.

Casondena quina pena, Lluís. Ara que m'enxampes, te'n vas.

A tot açò, respecte el meu camí cap a Roth, crec que ja dec haver arribat a Albuixec(*), malgrat les set hores i escaig que vaig pencar la setmana passada. Tot va d'allò més bé.

Hui m'ha eixit romancer, romancer...

Au


(*) Petit homenatge a les dues entrades registrades des d'aquest bonic poble de l'Horta a aquest bloc. Qui collons serà? És més, ha arribat ja Internet a Albuixec?

diumenge, de novembre 19, 2006

Va de bo cavallers !!!!

No, no és Oltra a la treta i Genovés-II (en la foto) al dau del trinquet de Pelai (com m'agrada la pilota valenciana !!!), sinó que sota eixe títol, fou com Marcos Greus em va enviar el meu primer microcicle de la planificació per a Roth.

La veritat és que tenia ja moltes ganes de mamprendre la marxa. De moment, el més curiós de tot, malgrat els advertiments de Marcos, és això d'entrenar amb la sensació de no estar entrenant fort, fins i tot, en sessions molt curtes. La clau és fer el treball controlant les pulsacions dins del rang que Marcos em diu. No està sent un problema, sé que vindran els entrenaments durs i de moltes hores, i l'objectiu ara és assolir una bona base per a suportar-ho.

Ara les sensacions són bones a la força. El cansament no ha fet la seua aparició, i fins i tot, em note molt actiu, amb ganes d'arribar a tot. Demà faré el meu quart entrenament. Ja entrarem en detalls.

Deien de Mark Twain que quan en alguna tertúlia se sentia ofès pel comentari d'algú, se n'anava a casa i li escrivia una carta on amb la seua natural mestressa, el feia misto emprant tota mena de recursos per a defensar-se i ridiculitzar al seu rival. Si passats uns dies no se li passava el sentiment d'ofensa, enviava la carta a tots els diaris perquè la publicaren. En cas contrari, la trencava.

Bé, jo faré servir el mateix mètode però just a l'inrevés. M'explique: dijous passat vaig anar a vore Lluis Llach, per primera i darrera vegada (ja sabreu que està acomiadant-se dels escenaris). He escrit alguna coseta sobre tot el que vaig sentir. Si d'ací a uns dies no se me'n passa el sentiment d'ésser un bleda quasi integral, la penjaré d'aquest bloc.

Au que demà la meua bici i jo s'alcem enjorn.



dimarts, de novembre 14, 2006

Cita a Sarajevo

Llegir és una bona cosa. Llegir en català és, amb la que cau, tot un luxe que no deuria de sorprendre'ns i ni tan sols caldria ressenyar-ho. Llegir a un amic de la infantesa que escriu en català, és un privilegi. Si a més ho fa sobre el nostre poble i la nostra comarca, Almàssera (L'Horta Nord), i fins i tot, reconeixes els personatges, és gairebé una "experiència mística". A tots, però especialment a la gent de l'horta i a tots aquells que estimeu aquesta terra i la bona literatura, vos recomane el primer llibre de Francesc Bayarri "L'avió de migdia" Ed. Bromera 2001. Premi València de Narrativa Alfons el Magnànim 2001.

Hui presenta a les set de la vesprada al Fnac, el seu darrer treball, "Cita a Sarajevo" Ed. El Tàvec, i des d'aquest humil bloc li desitge tota la bona sort que el llibre i sobretot ell es mereixen.

Diumenge vaig acabar de llegir-lo. No és gens fàcil oblidar que allò que estàs llegint, per no dir devorant, és obra d'aquell nano que em va acompanyar durant els primers anys de la meua vida, allà pels anys seixanta, però al poc de començar et submergixes en una història al·lucinant, inversemblant per la proximitat, on a banda dels fets històrics, es parla de la vida de gent com nosaltres, que la sort, o més bé la mala sort, els va fer viure i patir una època fosca, gris i trista a un país on sabíem molt de foscor, de grisor i de tristor.

En fi, un treball d'investigació al·lucinant de tres anys , que es reflectix amb la seriositat que caracteritza a Francesc, en un llibre més que interessant, preàmbul d'un documental que a ben segur serà de l'interès de molta gent.

Enhorabona de nou, amic.

dilluns, de novembre 13, 2006

Primer entrebanc

Dijous passat vaig anar al dermatòleg per a que em tornara a tractar una taca que tinc a la part externa de la canella de la cama esquerra. No és gens greu, però és increïblement molest el picor que sovint em provoca i, perquè no dir-ho, per la part estètica de l'assumpte. Home, els feixucs que em pregunten cada dos per tres que en què em vaig cremar, també han ajudat a pegar un "espentonet" i forçar un nou tractament.

De fet, vaig ser jo qui va "obligar" al metge a que em fera una biòpsia i encertar d'una puta vegada el diagnòstic. A tot açò, li pregunte si li tocarà posar-me un torniquet o quelcom semblant, i em diu que no, que això seran "bufes de pato" i que per tant, serà un segonet i au.

Per fer-ho rapidet: 3 punts de sutura i la frase clau: - "Bueno, ya está. Ahora, dos semanas sin nadar, sin ir en bici y sin correr". So mamó, no n'has fallat cap !!!! AAAAGGGGGHHHH !!!!

Bé, al remat he acabat fent com Robert Meneu, és a dir, aplicar coeficients correctors, i si no passa res, aquesta nit en faré una sessió de quaranta minutets xino-xano.

Vinga vaaaa... deixem-ho en "entrebanquet"

dilluns, de novembre 06, 2006

Encara que no ho semble, la cosa es mou

Arran de l'allau de peticions-reclamacions (una) per tindre el bloc aturat gairebé deu dies, vos resumisc breument com va la cosa:

Tot va molt poc a poc dins del meu cap, i encara més xino-xano a les meues cames, malgrat haver fet ja més llarguets a peu que mai a aquestes alçades de la temporada però, com sempre, sense cap continuïtat i trellat.

Dissabte va aparèixer a escena una persona que a ben segur esdevindrà clau en aquesta aventura: li diuen Marcos Greus i crec que ja vos vaig dir que va nàixer a Almussafes (Ribera Baixa). És llicenciat en Educació Física i Entrenador Nacional de Triatló. Vam compartir durant una bona estona una magnífica conversa, on principalment, vaig confirmar que ambdós estem en la mateixa onda respecte a com prioritzem la nostra passió per l'esport en les nostres vides i que m'oferirà un treball de molta qualitat. Em vaig quedar bocabadat quan vaig vore el dossier que em va presentar i totes les dades que em demanarà. Dir-vos que és un tio de puta mare, està de més.

Crec que va flipar molt amb el llegendari "Tira tu si vols Training Way", és a dir, allò de preguntar-se cinc minuts abans de cada sessió allò tan científic de: "Va, hui què fem?", però també (i molt), en assabentar-se que ja portem unes setmanetes fent sessions d'una hora i escaig, i fins i tot, almenys una mitja marató de muntanya. El puntilló va ser quan li vaig dir que a l'endemà faríem un "test" de dues horetes de res per la Calderona. Em pega al nas que fou la darrera "burrà" en molts mesos. ;-) De fet, ja l'hi he dit que comencem ja, malgrat que la meua idea era començar al Gener. Vol que ixca a la marató de València i només resten 3 mesos.

Respecte a la sessió muntanyera, i encara que tenia els meus dubtes per com respondríem els meus bessons, dir-vos que ens va eixir un entrenament deliciós: oratge perfecte, entorn meravellós, bones sensacions i bona companyia. Gràcies companys.

dimecres, d’octubre 25, 2006

"Cuán largo me lo fiais, amigo Sancho"

Són setmanes estranyes. Sembla que no passa res, o més bé que tot passa dins del meu cap, on algunes (no totes) les neurones i les corfes de cacau conviuen tots plegats i conseqüentment es barregen per treure quelcom endavant.

No funcione bé veient les coses a llarg termini. Necessite sentir-me al bell mig del sidral, del merder, del desgavell que et proporciona la immediatesa de qualsevol cosa que em marque com objectiu, o almenys, fent les coses que caldran per assolir-les.

Traduït: necessite començar la planificació el més prompte possible (corfes dixit), però això no serà fins Gener (les neurones van guanyant).

Respecte a la planificació hi ha novetats: mitjançant una plana web, vaig contactar amb un entrenador de casa, Almussafes (Ribera Baixa), i ja he pogut parlar amb ell per telèfon. Si d'alguna cosa t'ensenyes durant tota la vida és a no enganyar-te massa amb les persones. Crec que és un tio seriós i compromès amb la seua activitat com a entrenador i supose que arribarem a un tracte. Ahir em va enviar un model de micro-cicle d'activació que ell mateix va fer per a Oliva 2006, i em va semblar més que bé. Per cert, a més a més és tot un "màquina": 2:15:35 al Tri de La Safor d'enguany. Paraules majors !!! Si arriba l'acord i em dóna permís, vos el presentaré.

Mentrimentres, continue fent quilometrets a ritme-xarreta. La setmana que ve, començaré a nadar, i a l'altra agafaré la bici. De mica en mica s'ompli la pica (les neurones, encara que esgotades, continuen arrasant)

dijous, d’octubre 19, 2006

Toni Mestre


Ja fa dies que volia retre'l aquest xicotet homenatge a Toni Mestre, que com molts de vosaltres sabreu, ens va dir adéu el passat mes d'Agost.

He de dir que només el coneixia per les seues col·laboracions al diari L'Avanç (trobareu l'enllaç en aquest mateix bloc), però pel que he llegit, arran d'assabentar-me de la seua mort, fou un lluitador des de molt temps ha, de la llengua i la cultura dels valencians.

Al darrer número d'aquest diari, reproduïren un article seu publicat al diari Levante al gener de 2004, que em va semblar tota una delícia, recull molt d'allò que volia dir-nos i tot un encert fer-lo servir com homenatge.

Valencià/Català
Quan li convé a la política dominant o "española", reapareix la polèmica del nom que cal donar-li a la llengua que escric i llegiu. Trista polèmica! Temps i energies perduts en aquestes baralles, estèrils per als valencians que, en el camí de la sobirania, hem d'avançar amb aquest i altres pals a les rodes. Però ben profitoses per a qui ens vol destruir i en la seua estratègia genocida utilitza qualsevol avinentesa per tal de frenar-nos. Perquè ací hi ha un poble que vol marxar i un altre que no el deixa fer camí. Al capdavall en què ens perjudica als valencians dir-li a la nostra llengua catalana i acceptar que el valencià és el nostre català? Quin és el problema? Els murcians, nascuts al mateix temps que nosaltres, li diuen castellà al seu idioma, se senten nacionalment castellans i saben que el seu és un país castellà. I n'estan d'allò més orgullosos! Perquè els valencians hem de ser diferents? Clar i ras: perquè els convé a aquells que manen de debò i als seus vicaris locals. És esperpèntic que defensen i reivindiquen el nom de "valencià" per a una llengua que menystenen i no usen mentre en discriminen l'ensenyament, la difusió, el prestigi i els escriptors. Que juguen a "l'España una ", en la que som de la mateixa nació que gallecs, castellans i bascos (!), mentre que defensen que no tenim res a veure amb Catalunya, com és evident (!) llegint la Història i quan passem de Vinaròs a Ulldecona. I per tal d'encolomar-nos una política tan terrorista ens afalaguen com s'afalaga una criatura a la que es vol enganyar. I molts valencians babaus se'ls creuen. I pensen que els volen, que som importants, que vivim una època de daurat esplendor. No volen veure que tot allò que fan ací no ho fan per millorar el País Valencià, sinó, sobretot, per a destruir Catalunya. I que una vegada aconseguit això escopiran sobre les nostres calaveres. Ens ho tindrem ben merescut.

Aquest article ha estat, entre altres, uns dels meus pensaments durant l'entrenament d'aquest matí. Per circumstàncies, he mamprès a les 7 matí i he trotat durant una hora amb sensacions increïbles i recordant el que ens deia el "Mestre".

Fins sempre Toni, et trobaré a faltar cada quinzena al quiosc.


diumenge, d’octubre 15, 2006

Adéu mandra adéu...

... Encara que de segur, tornaré a veure't....

Durant aquest pont he pogut gaudir de nou de sessions de carrera contínua sense sentir massa dolor als genolls i a més a més, els bessons continuen al seu lloc.

Dijous vaig eixir amb Juanoviedo i vam córrer 15 quilòmetres en 1 hora i 24' i a banda l'escalfament. La conversa torna a ser la clau de la sessió i aquesta vegada més que mai. Després d'oferir-li uns quants recorreguts, consensuem uns dels meus favorits: Fins Meliana per la via xurra i al tornar, desviar-nos pel Carraixet, girar a la dreta a buscar el passeig marítim fins l'hospital de la Malva-rosa i pujar per les vies i per davant de l'aulari de Tarongers fins el parc. Parlem de moltes coses, però el tema dels nanos monopolitza la xarrada. El ritme és encara lent, però es tracta d'anar acumulant hores i quilòmetres. A Juan el veig tan bé com de costum i estic segur que enguany "tocarà" les tres i vint minuts a la marató de València. Em confirma la seua inscripció a París. Ben fet, amic !!! Per cert, hem tornat a recuperar l'esperit dels llarguets de principis de la tardor. Ací ens teniu fa dos anyets al malecó del far "nou"



L'endemà la cita és amb Robert, que com jo, gaudix d'un magnífic dia de pont (anava a dir merescut, però no ho tinc clar ;-)). Malgrat alçar-me una mica carregat de cames, després d'enllestir els nanos per anara a l'escola i dur-los (tot un plaer), escalfe uns minuts al parc esperant a Robert i em senta d'allò més bé. Torne a oferir diferents recorreguts i tots plegats ens decidim per tornar a anar a Meliana i al arribar pegar una volteta per l'horta i tornar a agafar el carril bici fins el parc. Córrer pel bell mig dels camps en aquesta època (i sempre) és tot un plaer que em retrau a la meua infantessa. Tots són bons records. Comprove que Robert va encomant-se del poc trellat de la resta de la cotlla i em confirma que anirà a la marató d'Espadà el proper Desembre i a la marató i mitja de Penyagolosa l'any que bé... Les sensacions a les meus cames són boníssimes i ambdós se'n recordem del segment a peu del darrer tritaló d'Oliva. Al remat: 1 hora i 16'.

El mateix divendres parle amb Josep Fuster i el trobe una miqueta decaigut. Sembla ser que té algun problema al canell dret (poca broma) i fins i tot se'l han embenat , la qual cosa el tindrà aturat uns dies . Sincerament jo crec que s'ha escagarrusat davant del seu repte de córrer la mitja de Gandia en 1 hora 30'. Ara seriosament: sort, ànim i després de la temporada que t'has marcat, ben mereixes un paronet.

Hui diumenge, una eixideta a soletes amb mi mateix d'una horeta. Passeig marítim i trencant la meua "promesa", he pegat un tomb per la nova dàrsena del port. Bé, aquest cagalló socio-polític-mediàtic tindrà el seu espai en aquest bloc. Al remat, bon entrenament, els genolls com un vailet i amb moltes ganes de començar el "cacau":

Canviant de terç: he contactat amb Cavallé un noi que esdevingué finisher aquest mateix estiu i mitjançant ell mateix, amb Esteban Monje un altre "finisher high level". Ambdós m'estan ajudant de valent, facilitant-me dades dels seus entrenaments i sobretot, bons consells. Els publicaré més endavant. Des d'ací, gràcies als dos.

dimarts, d’octubre 10, 2006

Llista de despeses previstes (o més bé, de coses que necessitaré)

  1. Una càmera de vídeo. Fo-na-men-tal. Ja la tinc. ;-)
  2. La inscripció. També la tinc (see below). Primer la "a", després la "b"....
  3. Canviar la bici
  4. Pagar-li a l'americà la planificació dels entrenaments
  5. Sessions de la fisio
  6. Flectomin ausades
  7. Pulsòmetre submergible
  8. Renovar les plantilles
  9. Sabatilles noves
  10. Mono de triatló
  11. Espelmes a la santa eixa dels impossibles
  12. Bitllets d'avió
  13. Allotjament a Roth








dissabte, d’octubre 07, 2006

dimecres, d’octubre 04, 2006

Baptista, la Johannson i un servidor de vostès

L'entrenament d'ahir és un d'aquells que ben bé mereixen un comentari al bloc.

En primer lloc perquè vaig eixir sol, i això, d'entrada, és tota una fita per mi. Estar acostumat a córrer amb els amics té eixe preu, i d'ara en davant hauré d'entrenar aquest aspecte. Si arribe, no crec que a Roth tinga molta companyia...

Però ahir les circumstàncies, i supose que la alineació d'alguns planetes també, es produïren i tot va anar d'allò més bé.

Era més prompte que el que sol ser habitual i els banys i els deures dels nanos no m'havien deixat tan derringlat com de costum. Només vaig mamprendre a córrer, ja vaig notar amb estranyesa la increïble temperatura malgrat l'hora. De sempre m'agradat molt la calidesa del llebeig a aquestes alçades de l'any. Així que...pensat i fet: a la platja.

Com suposava, el meu vent predilecte bufava just per gaudir-lo com jo volia... La llum de la lluna tancava el quadre... i vaig decidir córrer per la voreta la mar. Ja ho sé, la descripció m'ha quedat prou cursi...

La manca de costum de córrer sense piular, provocà que el meu cervell començara a carburar més del compte... Ai.

Vull acostumar-me a córrer imaginant-me que ja soc a Roth, al bell mig de la marató... Doncs bé, ahir la cosa va acabar (com em trobava tan a gust), que no sabia ben bé si m'abellia més que se'm apareguera Scarlette Johannson o el mateix General Joan Baptista Basset...Com deia aquell: "es lo que tengo".

Bé... Finalment, una sessió prevista de 35' va esdevenir en una horeta amb magnífiques sensacions.

Au Colau.

P.D.: Basset: ja xarrarem un altre dia. ;-)

dilluns, d’octubre 02, 2006

De tot un poc

Al començament d'aquest bloc, vaig dir-vos que trobaríeu una mica de tot per ací. Casualment, durant el temps que dedique cada matí a llegir la premsa i a escodrinyar una estoneta pel fascinant món dels blocaires, vaig trobar aquesta joia que m'ha fet reflexionar de valent (no gaire, tots em conegueu) ;-)

http://adambertran.blogspot.com/2006/09/reflexions-i-accions.html


El nano només té 19 anys, i un únic i dramàtic esdeveniment va ser suficient per encendre la flameta (perdó pel recurs fàcil) de la seua consciència identitaria, d'allò que és, d'allò que som, d'allò que volem fer-nos creure, d'allò que cal fer....

Crec que sense voler, l'Àdam s'adreça a tots aquells que alguna vegada hem dit o diem, que hi ha coses més importants, que tot és perdut, que tot podria ser pitjor, que el peix ja està venut...

És curiós, sempre trobe un paral·lelisme de tot açò amb el meu desig i somni de creuar la meta a Roth...

Parafrasejant-lo: Bona reflexió. Gràcies Àdam.

Setmana de reflexió

Si vaig dir-vos que vos amollaria la crònica d'Estivella, és que la crònica vos cau... Amb vuit dies de retràs, però ací la teniu en format reduït:

6:45 - A ma casa amb Juanoviedo i Doro Timoneda. Com sempre el millor de tot la companyia i les converses.
8:00 - "Coetà" i a córrer.
10:45 - Arribada de la maneta d'Oviedo (gràcies amic per la teua ajuda)
10:45 i 30" - Vaig trobar a faltar un aparell com el de la foto
10:46 - Beure com haques i menjar com a dimonis destarotats.
10:47 - Vaig trobar a faltar un aparell com el de la foto
10:48 - Vaig trobar a faltar un aparell com el de la foto
10:49 - Vaig trobar a faltar un aparell com el de la foto
10:50 - Vaig trobar a faltar un aparell com el de la foto
...
Dilluns - 6:45 - Vaig trobar a faltar un aparell com el de la foto

De 8:00 a 10:45, una excitant barreja de sensacions i pensaments de tota mena. Des de la sorpresa d'estar gaudint d'un entorn increïble a la burrera de no haver-ho gaudit abans, passant per la eufòria mal entesa de notar unes cames collonudes i la buidor de glucosa que em provocà un cansament fora de lloc a aquestes alçades de la temporada i uns genolls inflats com a gaites.

Bé, a hores d'ara tot és al seu lloc i aquesta setmana començarem a pujar tant el nombre com d'entrenaments com els quilometratges.

Au Colau.

P.D.: De "Setmana de reflexió" res, però em va semblar un títol molt literari. ;-)

divendres, de setembre 22, 2006

Anotacions al quadern de bitàcola - Situació actual

Doncs més o menys com l'amic de la foto...

Continuem amb el pla previst per aquest primer període de l'embaràs (terme molt encertat de l'amic Robert). Encara que els únics marejos són els que em provoquen les poques ganes que tinc d'entrenar, la mandra "resident" que no se'n va ni fent-li fum (digue'm redundant) i la marxa dels nanos que encara no s'ha establit i em duu de puto cul. Tot passarà...

De moment, anem a aplicar un tractament de xoc i diumenge aniré amb Juanoviedo i el seu cunyat a pegar tombs per la Calderona. Una cursa una miqueta llargueta per aquestes alçades, però que amb una mica de trellat (¿?), segur que la gaudim al màxim. El cansament posterior i les bambolles als peus de desprès, ja seran figues d'un altre paner. Espere que servisca per acumular quilòmetres de qualitat i enfortir les gambes.

Dilluns tractaré de fer-vos una xicoteta crònica sobre l'esdeveniment.

Noves seccions:

En un tres i no res:Llista de despeses previstes. Ai mare...

Oración, despedida y cierre (afortunat el que no sàpiga què collons és açò, ja que almenys tindrà 15 o 20 anys menys que jo): Sembla ser que ja s'han normalitzat els temes "bloc" i "blocaire" (Gràcies Josep Ribera) Posted by Picasa

dilluns, de setembre 18, 2006

Camí d'Ítaca

Senzillament meravellós...
_____________________________

I

Quan surts per fer el viatge cap a Itaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,
i vagis a ciutats per aprendre dels que saben.

Tingues sempre al cor la idea d'Itaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que et doni més riqueses.

Itaca t'ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra, no és que Itaca
t'hagi enganyat. Savi, com t'hauràs fet,
sabràs el que volen dir les Itaques.

II

Més lluny, heu d'anar més lluny
dels arbres caiguts que ara us empresonen,
i quan els haureu guanyat
tingueu ben present no aturar-vos.

Més lluny, sempre aneu més lluny,
més lluny de l'avui que ara us encadena.
I quan sereu deslliurats
torneu començar els nous passos.

Més lluny, sempre molt més lluny,
més lluny del demà que ara ja s'acosta.
I quan creieu que arribeu,
sapigueu trobar noves sendes.

Més lluny, sempre aneu més lluny,
més lluny de l'avui que ara us encadena.
I quan sereu deslliurats
torneu començar noves sendes.

Més lluny, heu d'anar més lluny
dels arbres caiguts que ara us empresonen,
i quan els haureu guanyat
tingueu ben present no aturar-vos,
tingueu ben present no aturar-vos.

Aa, aaaaa, aaaaa... [una estrofa]

III

Bon viatge pels guerrers
que al seu poble són fidels,
'favoreixi el déu dels vents
el velam del seu vaixell,
i malgrat llur vell combat
tinguin plaer dels cossos més amants.
Omplin xarxes de volguts estels
plens de ventures, plens de coneixences.
Bon viatge pels guerrers
si al seu poble són fidels,
el velam del seu vaixell
'favoreixi el déu dels vents,
i malgrat llur vell combat
la mare i el seu cor generós,
trobin els camins dels vells anhels,
plens de ventures, plens de coneixences.

I malgrat llur vell combat
tinguin plaer dels cossos més amants.
Omplin xarxes de volguts anhels
plens de ventures i de coneixences.

L'americà vol enredar-me també...

mattdbab@ureach.com per a mi
Més opcions 15 / set. (fa 3 dies)

Hi Josep,

Congratulations on your first half ironman!! 6h30m is a good
first time!

- How many week I will need (more or less)?
A minimum of 4 to 6 months would be best. I'd plan to start
doing base workouts no later than December of this year to be
prepared for a good June race.
- Will it be enough five days by week?
Five days per week can work.
- Must I run a marathon for training?
I'd suggest maxing out between 21-26 miles for a long run
workout about 5-6 weeks prior to race date.

I hope this helps out. I look forward to working with you for
your 2007 Ironman.

Best wishes!
Matt

Proves d'afotets i xicotet homenatge al primer invitat

La veritat és que molt efectiu açò d'incloure fotos als posts del blog. Aquesta que ens va enviar Josep, no és més que una prova, com deia a l'assumpte, i un gest d'agraïment al primer invitat del meu blog.

La gent que no ens coneix pensaran per la traça que portem, que estem disputant el pòdium, però llastimosament, no era més que una lluita pel cinquè i el sisè lloc... ;-)

Bé, aprofite: ja estic seleccionat oficialment per al curset de "marres" i afortunadament no hi són massa jornades, no hi seran fora d'hores i supose que no ens posaran massa deures. Així que ja tinc una excusa menys.

Per altra banda, vaig enviar-li un e-correu al meu "entrenador" americà per a contar-li l'idea i ara vos passe la resposta.

Ara (i quan no?) el meu cap està molt confós, però tinc clar que faré al voltant de 6 mesos de preparació, cinc dies a la setmana, i aquest trimestre el dedicaré a aprimar-me una mica, a carregar quilòmetres tranquil·lament, i a enllestir el meu cervellet. Aixì que hi serà un embaràs prematur (fixeu-vos que no parle encara del part)...

Tots sabeu que és bo anar carregant-se també de pensaments positius. Escoltar i sobretot llegir "Camí d'Ítaca" és un d'ells, i una autèntica delícia i va ser la font d'inspiració del títol d'aquest blog. Anava a copiar un tros només, però el següent post vos el copie sencer. Són tantes les similituds!!! Posted by Picasa

dijous, de setembre 14, 2006

Comença l'embaràs

Ja que he sigut invitat a aquest blog dipositaré ací la meua primera aportació a aquest món dels blogs. I com ho tinc a ma inclourem una afoteta del marató de València 2005 del que ha començat el camí a Roth.


Açò és com un embaràs de 9 mesos. El primer trimestre és el més perillós, hi ha que buscar temps per a fer el doble dels entrenaments habituals i si es troba, el cos encara els ha d'aguantar. En cas de superar eixa criba, el segon trimestre és el millor. I al tercer, la saturació física i la tensió psicològica poden provocar alguna lesió i que el part no arribe a produir-se.

Però com es tracta d'un embaràs desijat i hi ha tot un equip fent costat, als que també els agrada açò de "ser pares" (més afotos), les probabilitats d'arribar a les 40 setmanes en bones condicions no són despreciables.

En qualsevol cas, siga quin siga el desenllaç, segur que ens ho passem be en l'aventura.

Molts ànims.

divendres, de setembre 01, 2006

Per ací estem...

Bé, encara ningú dels triamics del "Tira tu si vols" han vist açò del blog i només el bo d'en Josep Fuster sap que estic rumiant aquesta bogeria..

Són setmanes molt estranyes... Tornar a la feina, marcar-se objectius, planificar temporada, col·legi dels nanos, postergacions eternes... Ja estic desitjant començar la "rutina" de sempre, estructurar les setmanes, gaudir dels entrenaments amb els amics...

Cal destacar que el meu amic Josep Ribera està fent gestions per a canviar-nos de bici. Tot pinta molt bé... És un crack !!!

Encara que tot dependrà d'un assumpte de treball, no puc deixar de pensar en anar a Roth a finals de Juny.

Continue engolint informació i més informació sobre Roth i la gent que va sentir el mateix que estic sentint ara. M'ha cridat molt l'atenció el blog i el vídeo de David Murillo. Escodrinyant-ho tot he pogut comprovar-hi que va estar a Elx amb mi, i fins i tot al mateix hotel. Encara continue sorprenent-me a mi mateix com reconec les cares de la gent...

Pot ser que visca a València i vull contactar amb ell. Ací teniu un parell de joies sobre en David.

http://roadtoroth.blogspot.com/2006/07/el-sueo-de-un-da-de-verano.html

http://www.youtube.com/watch?v=UYccihYHvR4

Bé, acaba la setmana i a veure si la que ve em fique les piles i mamprenc a entrenar de nou.

Acabe de decidir que no vull perdrem la cara de Robert quan li comente tot açò... ;-)

dimecres, d’agost 16, 2006

Tot és nou per mi

Porte ja un parell d'hores escodrinyant com un boig tot el que puc al voltant de tot aquest mon dels blogs. És al·lucinant !!! M'agradat molt veure com s'expressa la gent, tot el que diuen, la necessitat comú d'escriure, de deixar escrit els teus pensaments, de compartir-los, de fer-los dels demés.

I tot açò per a tractar de fer un Ironman? Doncs sí. U és pensa a vegades que és original o el que és pitjor, original per plantejar-se coses com aquesta i després veus com hi ha gent com tu arreu del mon que ja ho ha fet abans que tu. Fins i tot els noms dels blogs: "Road to Roth", "Camino de Roth".... En fi...

Bé, continue una estona més tractant de saber perquè no es publiquen les modificacions que vaig fent-ne...

Au cacau.

dimarts, d’agost 15, 2006

I per què?

Supose que quan u mateix es planteja un repte com un Ironman, entra com en una mena d'altra dimensió existencial que et porta a fer coses com aquesta d'obrir un blog. Què coses, eh?

De sempre he estat la típica persona que he encetat un fum de coses al llarg de la meua vida i moltes han anant restant pel camí. Espere que aquesta esdevinga tota una experiència personal... És a dir, acabar l'Ironman de Roth, no sé encara quan. Açò del blog no sé quant de temps durarà viu.

L'objectiu inicial és recollir totes els meus dubtes, pors, joies i pensaments que em provoquen tota la preparació física i mental de l'esdeveniment en qüestió, encara que de ben segur que alguna altra coseta cau al bell mig de tot... No hi ha res com fer-se vell directament proporcional al naixement de nou reptes i inquietuds vitals.

Benvinguts i benvingudes.
 
Script per a les estadístiques de Google