dilluns, de novembre 27, 2006

El somni dels nostres avis


Comence pel final: Sóc un bleda.

La veritat és que no sabia ben bé quines serien les meues reaccions davant Lluís Llach. Malgrat haver apreciat sempre allò que diu i allò que representa per al país, mai no ha arribat a agradar-me la seua música. Sóc un "Piji-Scotish-British-Pop-Fastigòs". Què li anem a fer!!!

La cosa va començar amb unes paraules molt emotives del Lluís, seguides de dues cançons: "Geografia" i "Un núvol blanc" (podeu trobar les lletres en http://www.lluisllach.cat/ ). Aquesta última fou un autèntic tret de melancolia i tendresa directe al cor i que és instal·lada al meu cervellet des d'aleshores... Li la va escriure a sa mare al 1985.

Huit minuts d'actuació i em vaig trobar emocionalment nu. Afortunadament, el meu germà Carles (València, 1965) i el nostre amic Ramon "Ie primo" Sàez (El Cabanyal, 1963), ambdós amb més de vint anys seguint al Llach pertot arreu, mamprengueren a amollar parides que em tornaren la "roba". Era més que evident que Martínez Pujalte i González Pons no hi eren a la primera filera aplaudint com a bojos.

El que més recordaré seran les xarrades entre cançó i cançó. Per a segons quines coses, estem (estic) massa avesats a matisar-ho tot per no "ofendre", per no trencar la pau de ningú, per no trencar allò que és establit. Ell, que sabia que no hi era a un casal faller, tot això li la va bufar. Capgirar en un minut el posicionament pejoratiu que hui en dia té per a molts, el terme "nacionalista", fou senzillament encisador. Afegir-li el cognom "radical" perquè emprenya de debò els que tots sabem, esdevingué tota una exhibició.

"Som el somni dels nostres avis" -ens deia Lluís. "I cal doncs, somniar molt i molt, i amb molta qualitat perquè tinguen el món que nosaltres somniem". Que cadascú ho interprete com vullga. Jo ho tinc molt clar.
No abarateixis el somni,
el teu estel que hi ha al fons del camí,
no abarateixis el somni
o et donaràs per menyspreu tu mateix.

Casondena quina pena, Lluís. Ara que m'enxampes, te'n vas.

A tot açò, respecte el meu camí cap a Roth, crec que ja dec haver arribat a Albuixec(*), malgrat les set hores i escaig que vaig pencar la setmana passada. Tot va d'allò més bé.

Hui m'ha eixit romancer, romancer...

Au


(*) Petit homenatge a les dues entrades registrades des d'aquest bonic poble de l'Horta a aquest bloc. Qui collons serà? És més, ha arribat ja Internet a Albuixec?

diumenge, de novembre 19, 2006

Va de bo cavallers !!!!

No, no és Oltra a la treta i Genovés-II (en la foto) al dau del trinquet de Pelai (com m'agrada la pilota valenciana !!!), sinó que sota eixe títol, fou com Marcos Greus em va enviar el meu primer microcicle de la planificació per a Roth.

La veritat és que tenia ja moltes ganes de mamprendre la marxa. De moment, el més curiós de tot, malgrat els advertiments de Marcos, és això d'entrenar amb la sensació de no estar entrenant fort, fins i tot, en sessions molt curtes. La clau és fer el treball controlant les pulsacions dins del rang que Marcos em diu. No està sent un problema, sé que vindran els entrenaments durs i de moltes hores, i l'objectiu ara és assolir una bona base per a suportar-ho.

Ara les sensacions són bones a la força. El cansament no ha fet la seua aparició, i fins i tot, em note molt actiu, amb ganes d'arribar a tot. Demà faré el meu quart entrenament. Ja entrarem en detalls.

Deien de Mark Twain que quan en alguna tertúlia se sentia ofès pel comentari d'algú, se n'anava a casa i li escrivia una carta on amb la seua natural mestressa, el feia misto emprant tota mena de recursos per a defensar-se i ridiculitzar al seu rival. Si passats uns dies no se li passava el sentiment d'ofensa, enviava la carta a tots els diaris perquè la publicaren. En cas contrari, la trencava.

Bé, jo faré servir el mateix mètode però just a l'inrevés. M'explique: dijous passat vaig anar a vore Lluis Llach, per primera i darrera vegada (ja sabreu que està acomiadant-se dels escenaris). He escrit alguna coseta sobre tot el que vaig sentir. Si d'ací a uns dies no se me'n passa el sentiment d'ésser un bleda quasi integral, la penjaré d'aquest bloc.

Au que demà la meua bici i jo s'alcem enjorn.



dimarts, de novembre 14, 2006

Cita a Sarajevo

Llegir és una bona cosa. Llegir en català és, amb la que cau, tot un luxe que no deuria de sorprendre'ns i ni tan sols caldria ressenyar-ho. Llegir a un amic de la infantesa que escriu en català, és un privilegi. Si a més ho fa sobre el nostre poble i la nostra comarca, Almàssera (L'Horta Nord), i fins i tot, reconeixes els personatges, és gairebé una "experiència mística". A tots, però especialment a la gent de l'horta i a tots aquells que estimeu aquesta terra i la bona literatura, vos recomane el primer llibre de Francesc Bayarri "L'avió de migdia" Ed. Bromera 2001. Premi València de Narrativa Alfons el Magnànim 2001.

Hui presenta a les set de la vesprada al Fnac, el seu darrer treball, "Cita a Sarajevo" Ed. El Tàvec, i des d'aquest humil bloc li desitge tota la bona sort que el llibre i sobretot ell es mereixen.

Diumenge vaig acabar de llegir-lo. No és gens fàcil oblidar que allò que estàs llegint, per no dir devorant, és obra d'aquell nano que em va acompanyar durant els primers anys de la meua vida, allà pels anys seixanta, però al poc de començar et submergixes en una història al·lucinant, inversemblant per la proximitat, on a banda dels fets històrics, es parla de la vida de gent com nosaltres, que la sort, o més bé la mala sort, els va fer viure i patir una època fosca, gris i trista a un país on sabíem molt de foscor, de grisor i de tristor.

En fi, un treball d'investigació al·lucinant de tres anys , que es reflectix amb la seriositat que caracteritza a Francesc, en un llibre més que interessant, preàmbul d'un documental que a ben segur serà de l'interès de molta gent.

Enhorabona de nou, amic.

dilluns, de novembre 13, 2006

Primer entrebanc

Dijous passat vaig anar al dermatòleg per a que em tornara a tractar una taca que tinc a la part externa de la canella de la cama esquerra. No és gens greu, però és increïblement molest el picor que sovint em provoca i, perquè no dir-ho, per la part estètica de l'assumpte. Home, els feixucs que em pregunten cada dos per tres que en què em vaig cremar, també han ajudat a pegar un "espentonet" i forçar un nou tractament.

De fet, vaig ser jo qui va "obligar" al metge a que em fera una biòpsia i encertar d'una puta vegada el diagnòstic. A tot açò, li pregunte si li tocarà posar-me un torniquet o quelcom semblant, i em diu que no, que això seran "bufes de pato" i que per tant, serà un segonet i au.

Per fer-ho rapidet: 3 punts de sutura i la frase clau: - "Bueno, ya está. Ahora, dos semanas sin nadar, sin ir en bici y sin correr". So mamó, no n'has fallat cap !!!! AAAAGGGGGHHHH !!!!

Bé, al remat he acabat fent com Robert Meneu, és a dir, aplicar coeficients correctors, i si no passa res, aquesta nit en faré una sessió de quaranta minutets xino-xano.

Vinga vaaaa... deixem-ho en "entrebanquet"

dilluns, de novembre 06, 2006

Encara que no ho semble, la cosa es mou

Arran de l'allau de peticions-reclamacions (una) per tindre el bloc aturat gairebé deu dies, vos resumisc breument com va la cosa:

Tot va molt poc a poc dins del meu cap, i encara més xino-xano a les meues cames, malgrat haver fet ja més llarguets a peu que mai a aquestes alçades de la temporada però, com sempre, sense cap continuïtat i trellat.

Dissabte va aparèixer a escena una persona que a ben segur esdevindrà clau en aquesta aventura: li diuen Marcos Greus i crec que ja vos vaig dir que va nàixer a Almussafes (Ribera Baixa). És llicenciat en Educació Física i Entrenador Nacional de Triatló. Vam compartir durant una bona estona una magnífica conversa, on principalment, vaig confirmar que ambdós estem en la mateixa onda respecte a com prioritzem la nostra passió per l'esport en les nostres vides i que m'oferirà un treball de molta qualitat. Em vaig quedar bocabadat quan vaig vore el dossier que em va presentar i totes les dades que em demanarà. Dir-vos que és un tio de puta mare, està de més.

Crec que va flipar molt amb el llegendari "Tira tu si vols Training Way", és a dir, allò de preguntar-se cinc minuts abans de cada sessió allò tan científic de: "Va, hui què fem?", però també (i molt), en assabentar-se que ja portem unes setmanetes fent sessions d'una hora i escaig, i fins i tot, almenys una mitja marató de muntanya. El puntilló va ser quan li vaig dir que a l'endemà faríem un "test" de dues horetes de res per la Calderona. Em pega al nas que fou la darrera "burrà" en molts mesos. ;-) De fet, ja l'hi he dit que comencem ja, malgrat que la meua idea era començar al Gener. Vol que ixca a la marató de València i només resten 3 mesos.

Respecte a la sessió muntanyera, i encara que tenia els meus dubtes per com respondríem els meus bessons, dir-vos que ens va eixir un entrenament deliciós: oratge perfecte, entorn meravellós, bones sensacions i bona companyia. Gràcies companys.
 
Script per a les estadístiques de Google