dijous, de juny 28, 2007

Per motius tècnics...

... us deixem amb "Vídeos Musicales" (TVE).



Es veu que el "ferro" no li para ve al meu cervell i la sinapsi no es produeix com jo vull.

Són massa coses. Ací teniu la traducció al català de la lletra d'aquesta joia dels Beatles del 69. M'ha resultat prou més fàcil que contar-vos tot allò que duc al cap.


Evidentment, no té res a veure en el meu estat anímic actual, però el text té moltes interpretacions, i és una cançó que m'ha emocionat des de sempre.

The Long and Winding Road
El llarg i sinuós camí
Que duu a la teua porta
Mai no desapareixerà.
Ja he vist abans eixe camí
Sempre em porta ací.
Dus-me a la teua porta

La nit de vent i tempesta
Que la pluja se'n dugué
Ha deixat un toll de llàgrimes
Que implora el dia.
Per què em deixares ací?
Dis-me quin és el camí.

Moltes vegades he estat sol
I moltes vegades he plorat.
De qualsevol manera tu mai no sabràs
Els molts rumbs que he pres.
Però tots ells em tornen
Al llarg i sinuós camí.

Tu em vares deixar ací
Fa molt, molt de temps.
No em deixes ací esperant
Dus-me a la teua porta.



dimarts, de juny 26, 2007

Avanç informatiu

Al contrari del que pensava abans d'eixir, les emocions, els records i els pensaments estan col·locant-se molt poc a poc al meu cervell. Conforme vaja posant-los en ordre tots plegats, vos els aniré amollant.

Com vaig dir a molts per sms quan vaig arribar, ara sóc encara més feliç i tinc la consciència d'haver fet quelcom especial.

Ara puc afegir que vindran més reptes de tota mena a la meua vida. Això crec que és el que un Ironman t'introdueix en cadascuna de les cel·lules del teu cos.

Ací em teniu, en el quilòmetre 41, amb el meu company de viatge durant els darrers 10 quilòmetres de la marató. Michael Zehe (48 anys) de Frankfurt. Va eixir 30' abans que jo, i quan el vaig passar en el 32 em demanà companyia primer i conversa després. Cap problema. Tant em fotia 10' abans o després i jo tampoc estava com per a soltar coloms.... L'abraçada i la cervesa amb ell només creuar la meta, sempre serà un bon record.


Des d'ací, una abraçada molt especial per Joan Marc, amic des de ja mateix, que no va tenir sort i va abandonar quan deixà la bici. El seu estomac el va trair. Estic segur que no trigarà molt a complir el seu somni d'ésser "finisher". Molts ànims des del sud.

I ací la foto somniada. Cal fer país i donar-se a conèixer.



A què fa goig?

dimecres, de juny 20, 2007

Espere no veure els meus...

... o almenys, fer-ho quan estiguen "al costadito" del trellat. Encara que cada dia estic més convençut que una de les raons d'intentar fer un Ironman és descobrir on són els nostres límits...

Bé, vos deixe amb un vídeo molt aclaridor sobre tot açò. Espere que pugueu gaudir-lo tant com jo. És una preciositat.


El proper post supose que serà la crònica de Roth, quan, per raons obvies, a aquest bloc li quedaran quatre tallades de monyo.

Espere poder dir-vos, al igual que un dels finishers que apareixen en el vídeo (el més major de tots), que res es pot comparar en la vida al sentiment de creuar la línia d'arribada en un Ironman. Dis-li exagerat, però estic segur que no se n'anirà de molt.

"To get the finish line". Amb eixe somni marxe demà.

Fins la setmana que ve. Au.

Un dia en la cova

Quan escric aquestes lletres en un bloc de paper, són les 10:30 del 13 de Juny. Sense més hòsties: em senc trist i fins els ous.

Estic davant d'una comissaria de policia esperant que comence la cua per agafar números per fer els putos DNI's i els passaports dels meus fills. Per si de cas, he vingut a les 7:45, car tota la informació de que dispose és la que em faciliten uns i altres, i no el ministeri de l'interior... De l'interior de què? D'on? No cal que ho explique. Aquesta mena d'entelèquia anomenada Espanya és un carro amb rodes de fusta. No podré agafar números fins les 5 de la vesprada.

Torne a aquest barri desprès de 30 anys. Ací vaig fer els tres anys del B.U.P. Llevant de l'institut que és nou (ja era vell aleshores) i que on hi havia militars ara hi ha policies, res no ha canviat. El carrer és brut, els bars són plens de gent que no va enlloc (en aquest on estic ara, em vaig beure el meu primer litre de cervesa. Hòstia quina merla!!), la gent "pulula" pels parcs i carrers mentre llisc i subratlle el llibre d'en Twight (pensar i al·lucinar encara és debades), escoltar parlar valencià és gairebé una sorpresa agradable i la policia no s'assabentat encara d'allò de l'era digital.

Fent cua, i escoltant-los a d'ells i als meus companys d'aventura, he tornat a aquells 70, ja tan llunyans. Açò no marxa.

Sempre hem criticat, amb la boca plena de "democràcia" i "solidaritat", aquells règims, autoritaris o no, que afavoreixen diferències socials i que funcionen a dues velocitats. Una pels poderosos i una altra per a la resta. I no se n'adonem que nosaltres estem igual. Uns s'omplin les butxaques amb tant diners que no se'l gastarien ni en set vides i a la resta ens deixen la merda en tots els seus possibles formats.

Uns se la mengen sense piular i altres s'enroquem en nosaltres mateixos i en la gent que estimem. Ja ens han agafat pels ous. No sols han guanyat a les urnes.

Com a perdedor, només em resta gaudir del creixement dels meus nanos, de compartir-ho gairebé tot amb Cinta, del triatló i altres vicis confessables, i de mantenir viva la consciència i la meua capacitat d'amar i d'odiar.

¡¡ Quines ganes tinc d'agafar la bici aquesta vesprada i arrear-li un parell de "polvos"* !!

(*hores)

____________

Vaig eixir de la comissaria passades les 7 de la tarda, i anà tot per l'aire: cavall i "picaor". "Aixina són les coses i aixina permaneixeran" (Extret d'un cartell PePero que vaig vore a Calp. Ma que són burros!!!)

Au

dissabte, de juny 16, 2007

Life In The Fast Lane

Una vesprada de l'estiu del 1977 vaig tindre la bona sort i l'instint de comprar-me un disc que va marcar la meua adolescència: Hotel California dels Eagles. Uns dels àlbums més complets que he pogut escoltar mai.

Després d'estar molts anys dins dels joier de la meua memòria, me'l vaig tornar a posar dos anys fa, quan després de veure el concert de la seua reaparició, ("Hell Freezes Over" - "L'infern es congela" - 1994), m'assabentí que venien a Barcelona de gira. Fou el 23 de Maig de l'any passat i va ser un dia memorable. Malgrat l'impecable actuació dels Eagles, el que més recordaré sempre serà tot el que vaig gaudir amb el meu germà Voro. Converses, risotades continues, cervesa a dojo i tres o quatre porrets de maria (no tot en la vida és triatló i arrós bullit).

Moment especial va ser quan Joe Walsh va tocar els primers acords de "Life in the fast lane", un rif de guitarra bestial. Les ganes de ballar, la Damm i "l'orenga" varen fer la resta.

Doncs bé, un any després, aquesta cançó ha vingut amb mi en molts moments de solitud d'aquest camí, i a més d'animar-me les cames i els pensaments, em recorda cada vegada com i on ha estat la meua vida aquests darrers mesos.

Ací vos deixe la versió del concert a Melbourne de 2006, on a banda de la guitarra de Walsh, m'impressiona molt com Don Henley, als seus 59 anys, canta i li pega a la bateria que dona gust... (Problemes amb el vídeo en qüestió. Vos pose la del concert del 94, on Henley tenia 47 anys)



Ara el que desitge, quan torne de Roth i em pregunten quan serà el proper IM, és no contestar el mateix que ells, quan als 80, els preguntaven pel seu possible retorn: "When the hell freezes over"...

"Oju" a la segona estrofa, quan Henley canta "Eager for action and hot for the game..." (Ansiós d'acció i "calent" pel joc..)... Parla de mi...

dijous, de juny 07, 2007

Una història real: Llengues i índex de glucosa al cervell

Dissabte 2 de Juny de 2007. Platja d'Aiguablanca (Oliva - La Safor). 13:00 hores. 30º C. Índex de glucosa (IGC) en el meu cervell: 10%.


Ja en porte 40' de natació a la mar (IGC=45%), 2 hores i mitja de bicicleta amb Xavi Verdú (triatleta "olivero" pata negra). Hem pujat a bon ritmet els ports de Sagra i de Ràfols d'Almúnia, just per la banda contraria per on pugem durant el triatló d'Oliva, i hem rodat "alegrets" però sense passar-se. (IGC=25%)

Quan duc 25' de cursa a peu, veig un ciclista caminant que va arrossegant la seua bici. Recordeu que el meu IGC era del 10% (el normal és tindre'l al 50%. Ni puta idea, però si cola, cola). Identifique el bon home com un aborigen, jubilat, d'uns 65 anys, monyo blanc, pell morena (segurament pel dur treball als tarongers o a l'obra). És clar que li agrada fer esport i segurament ha tingut un problema mecànic en la bici. És un dels meus.

Feta l'anàlisi, trac a passejar el meu millor apixat i li amolle:

JCB: "Xe kaspunxat?"

Olivero (OLV): "Möngen drasten klingteng !!!"

JCB: "Necessites alguna cosa?" (IDG: 8%)

OLV: "Frengs flingsë"

JCB: ¿¿??....

OLV: ......

JCB: "(Caguenlaputa!!!)... Oooh Sorry !!! Where are you from?" (Xe tu perdona'm!!. Tu d'on eres?)

OLV: "I'm from Denmark" (Sóc de Dinamarca)

JCB: "Ah, Denmark!!!... I'll be there in three years" (Ah, Alemanya (IDG: 6,5%) (Aniré pel teu poble dins de tres anys) NdA: Amb eixe IDG és normal confondre Dinamarca amb Alemanya, Beniarbeig amb Benidoleig o anys amb setmanes.

OLV: "Really? Which cities will you visit?" (No fotes?. Quins pobles visitaràs?)

JCB: "I'll stay in Roth. Nearby Nuremberg. Do you know?" (Hi seré a Roth. Al costaet de Nuremberg. Saps?)

OLV: ????.....

JCB: "Ok. I must keep on running. Good luck" (Ie tu, que jo continue la marxeta. Au!)

OLV: ????....

dilluns, de juny 04, 2007

Ironman: èpica, repte personal i divertiment

Darrerament, quan la gent em pregunta allò de "què, com dus la cosa?", encara que el que detecte moltes vegades és que volen saber si ja has rebentat com una cigala i has llançat la tovallola, solc emprar els tres termes del títol d'aquest post.

Que és un repte personal, crec que no pot haver-hi cap mena de dubte. Clavar-se entre pit i esquena 3,8 quilòmetres nadant, 180 dalt de la bicicleta i com a fi de festa córrer una marató, podem qualificar-ho com vulguem, però endemés és tot un repte, i especialment la primera vegada. Ah! I tot el mateix dia. Poca broma que molta gent m'ho pregunta.

Respecte l'èpica, dir-vos que a mi m'ha resultat impossible separar-la, fins fa quatre dies, de tota la preparació i de quan m'imagine donant pedals i corrent la marató a Roth. Ara ja me l'ha llevada del damunt i l'he bescanviat pel divertiment.

Des de que vaig "pescar" al vol aquest pensament, tot va millor i fins i tot, malgrat el "canguelo" (mai millor dit) del dia de la prova, pense enfocar eixe dia com un dia per divertir-se, com un dia per no oblidar mai.

De tota manera, quan necessite una bona dosi d'èpica em passe un parell de vegades aquest vídeo i au. Segur que durant algun dels 225.995 metres que m'esperen, pense amb els Hoyt, i trac força d'algun raconet.



He tancat la setmana grossa amb més que bones sensacions i complint a peus junts amb tota la metralla que Marcos em va posar per davant. Per assegurar l'èxit durant els dies més durs, vam anar a Oliva a canviar d'aires. Tot un encert. A soles, durant l'etapa de bicicleta de 5 hores i quart de diumenge, vaig poder passar per tres comarques meravelloses del meu país: Ribera Baixa, La Safor i Marina Alta. I per acabar-ho d'adobar, els trams que vaig fer a peu per treballar les transicions, vaig anar a rinxo les dunes de la Platja de Aiguablanca i amb un Garbí refrescant que va ser tot un regal.

Açò comença a tindre bona cara. Au.




divendres, de juny 01, 2007

Estadístiques del bloc (01/01/07 - 31/05/07)

Home, no són les del web de Pamela Anderson, però no estan gens malament.

Pagaria per haver-li vist la cara al sud-coreà.

Au.




 
Script per a les estadístiques de Google