Avui he sentit el sol.
Avui he sentit el món.
Avui seguiré el camí.
dijous, de desembre 27, 2007
diumenge, de juliol 01, 2007
Molt més que nadar, anar en bici i córrer
"Açò ja està. Ara sóc encara més feliç. La criatura ha pesat 13 hores i 19 minuts increïbles". Així descrivia, més o menys, el meu estat d'ànim en els sms que enviava a la gent que estime, a la gent que d'una manera o altra ha fet aquest camí amb mi.
Inserir en el meu cervell els conceptes "resistir més" (gràcies de nou Miyagi) i canviar l'èpica pel divertiment han estat part de la clau. El control dels meus nervis els darrers dies i sobretot el dia de la prova, varen fer la resta. Per sota de tot açò, l'excepcional planificació d'entrenaments que he pogut gaudir i patir, i la sort de no haver estat lesionat durant tant de temps. Que lluny queda aquella puta grip.
És curiós, un parell de dies abans del dia "D", vaig pegar-me de morros contra l'arc de meta en el Triathlon Park de Roth i de poc se'm cau la moqueta de l'emoció. La "gallina de piel" va ser gairebé elèctrica. El primer que vaig pensar va ser que si arribava, la "sofoquina" no seria minsa...
I no va ser així. Vaig arribar conforme havia sommiat tantes voltes: cercant amb la mirada els meus, amb un somriure d'orella a orella, l'estelada per damunt dels muscles i pegant un bot just en la línia d'arribada. Ni una puta llàgrima. Tot eren crits d'alegria cap a dins i cap a fora.
El dia en el que fas un Ironman no comença quan has de mamprendre a nadar. L'alarma del mòbil et desperta a les 4:00 en punt, i has d'alçar-te d'un salt. Res no pot fallar. És el teu dia, el dia que has estat imaginant durant tantes vegades i que t'has llevat del cap encara més per no escagarrusar-te damunt. Des d'eixe mateix moment, tu ja saps que no es un dia normal. Has dormit bé, però són els quatre de la matinada...
Et dutxes i fas buit per empassar-te tot allò que saps que et cau bé a la panxa. Tornes a fer buit un parell de cops més, revises tot allò que has revisat cinquanta milions de vegades i agafes el cotxe per anar cap a boxes. Vaig ser un privilegiat i el propietari de la casa on estàvem hostejats, em dugué fins a Hilpolstein, on es feia la natació. Ací em teniu amb en Walter Glauber, el dia de la tornada. Vaig xarrar molt amb ell. El seu país és Bavaria i no Alemanya, però no se sent oprimit. Un altre rotllo i un bon home.
Un moment molt especial va ser quan caminant a rinxo la carretera cap a boxes, em vaig trobar a soles envoltat d'altres triatletes i els seus acompanyants, amb una lluminària de l'hòstia i molt tranquil. Eren les 5:20 del 24 de Juny.
Les dues hores fins el meu torn d'eixida, no varen ser com vaig témer. El millor símptoma fou que vaig ser capaç de controlar-ho tot. Els nervis no vingueren. L'ambient relaxat degut l'actitud general de la resta de triatletes i sobretot la companyia d'en Joan Marc varen arrodonir una prèvia inoblidable.
Descriure-vos-en ara les sensacions, que vaig tenir durant les tres disciplines seria massa complicat per aquest ajunta-lletres. Crec que sempre recordaré com vaig deixar aparcat per unes hores, el concepte del temps absolut de Newton i em vaig apropar al relatiu d'Einstein. Vaig entrar en la dimensió temporal que desitjava. El temps que va transcórrer des de la primera braçada fins la darrera pedalada fou, com diem pel sud, un bufit... de vuit hores. I sempre, com a fonament de tot, la bona preparació que gràcies els meus i molt especialment a Marcos Greus, vaig assolir. Ara sé que se me n'anà la mà amb la prudència durant la cursa, però això és un altre cantar i hi haurà més ocasions per retallar el registre. No me'n penedisc de res.
La marató és una altra història. Avui mateix tornaria a nadar i anar en bici la mateixa distància sense despentinar-me, però ai la marató!! És on has de traure tot. Sobretot els pensaments que duia en la canana per combatre el temut abandó. Per sort, només carregant els cartutxos de "veure els meus" i "la línia d'arribada" va ser suficient. No calgué cap escopetada.
I això que les cames varen fer figa al 27. Molt de trellat, caminar amb el cap ben alt, començar a menjar poma (¿?) i veure el reguitzell de "maquinorros" cara a meta agarrant-se les cames pegant crits de dolor i tirant-ho tot i la companyia d'en Zehe, varen ser el remei per tornar al ritme més o menys desitjat allà pel 34.
Quan eres conscient que encara que siga a genollons, ja ho tens, la sensació de felicitat és indescriptible i et dóna temps a preparar-te per a l'arribada. Varen ser uns quilòmetres molt gratificants. I no vos dic res de l'arribada. Ací em teniu a només quinze metres, on més que córrer, surava.
He tardat una setmana en tornar a col·locar-ho tot, crec, dins del meu cap. Imagineu-vos les hores de després. El sopar allà mateix, al Triathlon Park, amb Cinta i els nanos afusellant-me a preguntes, fou un colofó fantàstic i un altre record per sempre.
Ací em teniu, el dia d'abans, a l'hora de dinar amb l'amor de ma vida. A què se'ns veu tranquils? La seua efectivitat, que no afectivitat (els té com a pilons de riu), com a còmplice d'aquesta aventura ha estat crucial.
L'endemà de la cursa va ser un dia de bojos, però encara vaig tindre temps per passejar amb Gonçal i Llúcia entre els camps d'ordi i creïlles que teníem al voltant de la casa. Estàvem a un poblet molt tranquil i amb un entorn preciós. Segur que aquesta foto és de les que les iaies li casquen un marc i la posen a l'aparador. Menudes són !!!
Tan sols em resta dir-vos que aquest bloc ja no té sentit i que només li queda una entrada. També que ja fa molt de temps que no pregue, però "el camí ha estat llarg, ple d'aventuras i coneixença.., que siguin moltes les matinades que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven, i vagis a ciutats per aprendre dels que saben".
Tant, podria afegir-hi, que molt per damunt d'allò que afirmava Heràclit, puc dir-vos que ja no sóc el mateix. He canviat i ara sóc millor. Aprofita't si vols. ;-)
Això sí, per rebaixar les dosis de "ferro" que ara dispose, me n'he adonat, en tan sols una setmana, que ja tinc ací la presbícia, que ja totes les xicones em parlen de vostè, que ja no sé baixar a la mar sense cadira i ombrel·la i que ja vaig a fer la compra amb carret.
Caguenlòstic !!! Açò s'acaba...
Inserir en el meu cervell els conceptes "resistir més" (gràcies de nou Miyagi) i canviar l'èpica pel divertiment han estat part de la clau. El control dels meus nervis els darrers dies i sobretot el dia de la prova, varen fer la resta. Per sota de tot açò, l'excepcional planificació d'entrenaments que he pogut gaudir i patir, i la sort de no haver estat lesionat durant tant de temps. Que lluny queda aquella puta grip.
És curiós, un parell de dies abans del dia "D", vaig pegar-me de morros contra l'arc de meta en el Triathlon Park de Roth i de poc se'm cau la moqueta de l'emoció. La "gallina de piel" va ser gairebé elèctrica. El primer que vaig pensar va ser que si arribava, la "sofoquina" no seria minsa...
I no va ser així. Vaig arribar conforme havia sommiat tantes voltes: cercant amb la mirada els meus, amb un somriure d'orella a orella, l'estelada per damunt dels muscles i pegant un bot just en la línia d'arribada. Ni una puta llàgrima. Tot eren crits d'alegria cap a dins i cap a fora.
El dia en el que fas un Ironman no comença quan has de mamprendre a nadar. L'alarma del mòbil et desperta a les 4:00 en punt, i has d'alçar-te d'un salt. Res no pot fallar. És el teu dia, el dia que has estat imaginant durant tantes vegades i que t'has llevat del cap encara més per no escagarrusar-te damunt. Des d'eixe mateix moment, tu ja saps que no es un dia normal. Has dormit bé, però són els quatre de la matinada...
Et dutxes i fas buit per empassar-te tot allò que saps que et cau bé a la panxa. Tornes a fer buit un parell de cops més, revises tot allò que has revisat cinquanta milions de vegades i agafes el cotxe per anar cap a boxes. Vaig ser un privilegiat i el propietari de la casa on estàvem hostejats, em dugué fins a Hilpolstein, on es feia la natació. Ací em teniu amb en Walter Glauber, el dia de la tornada. Vaig xarrar molt amb ell. El seu país és Bavaria i no Alemanya, però no se sent oprimit. Un altre rotllo i un bon home.
Un moment molt especial va ser quan caminant a rinxo la carretera cap a boxes, em vaig trobar a soles envoltat d'altres triatletes i els seus acompanyants, amb una lluminària de l'hòstia i molt tranquil. Eren les 5:20 del 24 de Juny.
Les dues hores fins el meu torn d'eixida, no varen ser com vaig témer. El millor símptoma fou que vaig ser capaç de controlar-ho tot. Els nervis no vingueren. L'ambient relaxat degut l'actitud general de la resta de triatletes i sobretot la companyia d'en Joan Marc varen arrodonir una prèvia inoblidable.
Descriure-vos-en ara les sensacions, que vaig tenir durant les tres disciplines seria massa complicat per aquest ajunta-lletres. Crec que sempre recordaré com vaig deixar aparcat per unes hores, el concepte del temps absolut de Newton i em vaig apropar al relatiu d'Einstein. Vaig entrar en la dimensió temporal que desitjava. El temps que va transcórrer des de la primera braçada fins la darrera pedalada fou, com diem pel sud, un bufit... de vuit hores. I sempre, com a fonament de tot, la bona preparació que gràcies els meus i molt especialment a Marcos Greus, vaig assolir. Ara sé que se me n'anà la mà amb la prudència durant la cursa, però això és un altre cantar i hi haurà més ocasions per retallar el registre. No me'n penedisc de res.
La marató és una altra història. Avui mateix tornaria a nadar i anar en bici la mateixa distància sense despentinar-me, però ai la marató!! És on has de traure tot. Sobretot els pensaments que duia en la canana per combatre el temut abandó. Per sort, només carregant els cartutxos de "veure els meus" i "la línia d'arribada" va ser suficient. No calgué cap escopetada.
I això que les cames varen fer figa al 27. Molt de trellat, caminar amb el cap ben alt, començar a menjar poma (¿?) i veure el reguitzell de "maquinorros" cara a meta agarrant-se les cames pegant crits de dolor i tirant-ho tot i la companyia d'en Zehe, varen ser el remei per tornar al ritme més o menys desitjat allà pel 34.
Quan eres conscient que encara que siga a genollons, ja ho tens, la sensació de felicitat és indescriptible i et dóna temps a preparar-te per a l'arribada. Varen ser uns quilòmetres molt gratificants. I no vos dic res de l'arribada. Ací em teniu a només quinze metres, on més que córrer, surava.
He tardat una setmana en tornar a col·locar-ho tot, crec, dins del meu cap. Imagineu-vos les hores de després. El sopar allà mateix, al Triathlon Park, amb Cinta i els nanos afusellant-me a preguntes, fou un colofó fantàstic i un altre record per sempre.
Ací em teniu, el dia d'abans, a l'hora de dinar amb l'amor de ma vida. A què se'ns veu tranquils? La seua efectivitat, que no afectivitat (els té com a pilons de riu), com a còmplice d'aquesta aventura ha estat crucial.
L'endemà de la cursa va ser un dia de bojos, però encara vaig tindre temps per passejar amb Gonçal i Llúcia entre els camps d'ordi i creïlles que teníem al voltant de la casa. Estàvem a un poblet molt tranquil i amb un entorn preciós. Segur que aquesta foto és de les que les iaies li casquen un marc i la posen a l'aparador. Menudes són !!!
Tan sols em resta dir-vos que aquest bloc ja no té sentit i que només li queda una entrada. També que ja fa molt de temps que no pregue, però "el camí ha estat llarg, ple d'aventuras i coneixença.., que siguin moltes les matinades que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven, i vagis a ciutats per aprendre dels que saben".
Tant, podria afegir-hi, que molt per damunt d'allò que afirmava Heràclit, puc dir-vos que ja no sóc el mateix. He canviat i ara sóc millor. Aprofita't si vols. ;-)
Això sí, per rebaixar les dosis de "ferro" que ara dispose, me n'he adonat, en tan sols una setmana, que ja tinc ací la presbícia, que ja totes les xicones em parlen de vostè, que ja no sé baixar a la mar sense cadira i ombrel·la i que ja vaig a fer la compra amb carret.
Caguenlòstic !!! Açò s'acaba...
dijous, de juny 28, 2007
Per motius tècnics...
... us deixem amb "Vídeos Musicales" (TVE).
Es veu que el "ferro" no li para ve al meu cervell i la sinapsi no es produeix com jo vull.
Són massa coses. Ací teniu la traducció al català de la lletra d'aquesta joia dels Beatles del 69. M'ha resultat prou més fàcil que contar-vos tot allò que duc al cap.
The Long and Winding Road
El llarg i sinuós camí
Que duu a la teua porta
Mai no desapareixerà.
Ja he vist abans eixe camí
Sempre em porta ací.
Dus-me a la teua porta
La nit de vent i tempesta
Que la pluja se'n dugué
Ha deixat un toll de llàgrimes
Que implora el dia.
Per què em deixares ací?
Dis-me quin és el camí.
Moltes vegades he estat sol
I moltes vegades he plorat.
De qualsevol manera tu mai no sabràs
Els molts rumbs que he pres.
Però tots ells em tornen
Al llarg i sinuós camí.
Tu em vares deixar ací
Fa molt, molt de temps.
No em deixes ací esperant
Dus-me a la teua porta.
dimarts, de juny 26, 2007
Avanç informatiu
Al contrari del que pensava abans d'eixir, les emocions, els records i els pensaments estan col·locant-se molt poc a poc al meu cervell. Conforme vaja posant-los en ordre tots plegats, vos els aniré amollant.
Com vaig dir a molts per sms quan vaig arribar, ara sóc encara més feliç i tinc la consciència d'haver fet quelcom especial.
Ara puc afegir que vindran més reptes de tota mena a la meua vida. Això crec que és el que un Ironman t'introdueix en cadascuna de les cel·lules del teu cos.
Ací em teniu, en el quilòmetre 41, amb el meu company de viatge durant els darrers 10 quilòmetres de la marató. Michael Zehe (48 anys) de Frankfurt. Va eixir 30' abans que jo, i quan el vaig passar en el 32 em demanà companyia primer i conversa després. Cap problema. Tant em fotia 10' abans o després i jo tampoc estava com per a soltar coloms.... L'abraçada i la cervesa amb ell només creuar la meta, sempre serà un bon record.
Des d'ací, una abraçada molt especial per Joan Marc, amic des de ja mateix, que no va tenir sort i va abandonar quan deixà la bici. El seu estomac el va trair. Estic segur que no trigarà molt a complir el seu somni d'ésser "finisher". Molts ànims des del sud.
I ací la foto somniada. Cal fer país i donar-se a conèixer.
A què fa goig?
Com vaig dir a molts per sms quan vaig arribar, ara sóc encara més feliç i tinc la consciència d'haver fet quelcom especial.
Ara puc afegir que vindran més reptes de tota mena a la meua vida. Això crec que és el que un Ironman t'introdueix en cadascuna de les cel·lules del teu cos.
Ací em teniu, en el quilòmetre 41, amb el meu company de viatge durant els darrers 10 quilòmetres de la marató. Michael Zehe (48 anys) de Frankfurt. Va eixir 30' abans que jo, i quan el vaig passar en el 32 em demanà companyia primer i conversa després. Cap problema. Tant em fotia 10' abans o després i jo tampoc estava com per a soltar coloms.... L'abraçada i la cervesa amb ell només creuar la meta, sempre serà un bon record.
Des d'ací, una abraçada molt especial per Joan Marc, amic des de ja mateix, que no va tenir sort i va abandonar quan deixà la bici. El seu estomac el va trair. Estic segur que no trigarà molt a complir el seu somni d'ésser "finisher". Molts ànims des del sud.
I ací la foto somniada. Cal fer país i donar-se a conèixer.
A què fa goig?
dimecres, de juny 20, 2007
Espere no veure els meus...
... o almenys, fer-ho quan estiguen "al costadito" del trellat. Encara que cada dia estic més convençut que una de les raons d'intentar fer un Ironman és descobrir on són els nostres límits...
Bé, vos deixe amb un vídeo molt aclaridor sobre tot açò. Espere que pugueu gaudir-lo tant com jo. És una preciositat.
Bé, vos deixe amb un vídeo molt aclaridor sobre tot açò. Espere que pugueu gaudir-lo tant com jo. És una preciositat.
El proper post supose que serà la crònica de Roth, quan, per raons obvies, a aquest bloc li quedaran quatre tallades de monyo.
Espere poder dir-vos, al igual que un dels finishers que apareixen en el vídeo (el més major de tots), que res es pot comparar en la vida al sentiment de creuar la línia d'arribada en un Ironman. Dis-li exagerat, però estic segur que no se n'anirà de molt.
"To get the finish line". Amb eixe somni marxe demà.
Fins la setmana que ve. Au.
Un dia en la cova
Quan escric aquestes lletres en un bloc de paper, són les 10:30 del 13 de Juny. Sense més hòsties: em senc trist i fins els ous.
Estic davant d'una comissaria de policia esperant que comence la cua per agafar números per fer els putos DNI's i els passaports dels meus fills. Per si de cas, he vingut a les 7:45, car tota la informació de que dispose és la que em faciliten uns i altres, i no el ministeri de l'interior... De l'interior de què? D'on? No cal que ho explique. Aquesta mena d'entelèquia anomenada Espanya és un carro amb rodes de fusta. No podré agafar números fins les 5 de la vesprada.
Torne a aquest barri desprès de 30 anys. Ací vaig fer els tres anys del B.U.P. Llevant de
l'institut que és nou (ja era vell aleshores) i que on hi havia militars ara hi ha policies, res no ha canviat. El carrer és brut, els bars són plens de gent que no va enlloc (en aquest on estic ara, em vaig beure el meu primer litre de cervesa. Hòstia quina merla!!), la gent "pulula" pels parcs i carrers mentre llisc i subratlle el llibre d'en Twight (pensar i al·lucinar encara és debades), escoltar parlar valencià és gairebé una sorpresa agradable i la policia no s'assabentat encara d'allò de l'era digital.
Fent cua, i escoltant-los a d'ells i als meus companys d'aventura, he tornat a aquells 70, ja tan llunyans. Açò no marxa.
Sempre hem criticat, amb la boca plena de "democràcia" i "solidaritat", aquells règims, autoritaris o no, que afavoreixen diferències socials i que funcionen a dues velocitats. Una pels poderosos i una altra per a la resta. I no se n'adonem que nosaltres estem igual. Uns s'omplin les butxaques amb tant diners que no se'l gastarien ni en set vides i a la resta ens deixen la merda en tots els seus possibles formats.
Uns se la mengen sense piular i altres s'enroquem en nosaltres mateixos i en la gent que estimem. Ja ens han agafat pels ous. No sols han guanyat a les urnes.
Com a perdedor, només em resta gaudir del creixement dels meus nanos, de compartir-ho gairebé tot amb Cinta, del triatló i altres vicis confessables, i de mantenir viva la consciència i la meua capacitat d'amar i d'odiar.
¡¡ Quines ganes tinc d'agafar la bici aquesta vesprada i arrear-li un parell de "polvos"* !!
(*hores)
____________
Vaig eixir de la comissaria passades les 7 de la tarda, i anà tot per l'aire: cavall i "picaor". "Aixina són les coses i aixina permaneixeran" (Extret d'un cartell PePero que vaig vore a Calp. Ma que són burros!!!)
Au
Estic davant d'una comissaria de policia esperant que comence la cua per agafar números per fer els putos DNI's i els passaports dels meus fills. Per si de cas, he vingut a les 7:45, car tota la informació de que dispose és la que em faciliten uns i altres, i no el ministeri de l'interior... De l'interior de què? D'on? No cal que ho explique. Aquesta mena d'entelèquia anomenada Espanya és un carro amb rodes de fusta. No podré agafar números fins les 5 de la vesprada.
Torne a aquest barri desprès de 30 anys. Ací vaig fer els tres anys del B.U.P. Llevant de
l'institut que és nou (ja era vell aleshores) i que on hi havia militars ara hi ha policies, res no ha canviat. El carrer és brut, els bars són plens de gent que no va enlloc (en aquest on estic ara, em vaig beure el meu primer litre de cervesa. Hòstia quina merla!!), la gent "pulula" pels parcs i carrers mentre llisc i subratlle el llibre d'en Twight (pensar i al·lucinar encara és debades), escoltar parlar valencià és gairebé una sorpresa agradable i la policia no s'assabentat encara d'allò de l'era digital.Fent cua, i escoltant-los a d'ells i als meus companys d'aventura, he tornat a aquells 70, ja tan llunyans. Açò no marxa.
Sempre hem criticat, amb la boca plena de "democràcia" i "solidaritat", aquells règims, autoritaris o no, que afavoreixen diferències socials i que funcionen a dues velocitats. Una pels poderosos i una altra per a la resta. I no se n'adonem que nosaltres estem igual. Uns s'omplin les butxaques amb tant diners que no se'l gastarien ni en set vides i a la resta ens deixen la merda en tots els seus possibles formats.
Uns se la mengen sense piular i altres s'enroquem en nosaltres mateixos i en la gent que estimem. Ja ens han agafat pels ous. No sols han guanyat a les urnes.
Com a perdedor, només em resta gaudir del creixement dels meus nanos, de compartir-ho gairebé tot amb Cinta, del triatló i altres vicis confessables, i de mantenir viva la consciència i la meua capacitat d'amar i d'odiar.
¡¡ Quines ganes tinc d'agafar la bici aquesta vesprada i arrear-li un parell de "polvos"* !!
(*hores)
____________
Vaig eixir de la comissaria passades les 7 de la tarda, i anà tot per l'aire: cavall i "picaor". "Aixina són les coses i aixina permaneixeran" (Extret d'un cartell PePero que vaig vore a Calp. Ma que són burros!!!)
Au
dissabte, de juny 16, 2007
Life In The Fast Lane
Una vesprada de l'estiu del 1977 vaig tindre la bona sort i l'instint de comprar-me un disc que va marcar la meua adolescència: Hotel California dels Eagles. Uns dels àlbums més complets que he pogut escoltar mai.
Després d'estar molts anys dins dels joier de la meua memòria, me'l vaig tornar a posar dos anys fa, quan després de veure el concert de la seua reaparició, ("Hell Freezes Over" - "L'infern es congela" - 1994), m'assabentí que venien a Barcelona de gira. Fou el 23 de Maig de l'any passat i va ser un dia memorable. Malgrat l'impecable actuació dels Eagles, el que més recordaré sempre serà tot el que vaig gaudir amb el meu germà Voro. Converses, risotades continues, cervesa a dojo i tres o quatre porrets de maria (no tot en la vida és triatló i arrós bullit).
Moment especial va ser quan Joe Walsh va tocar els primers acords de "Life in the fast lane", un rif de guitarra bestial. Les ganes de ballar, la Damm i "l'orenga" varen fer la resta.
Doncs bé, un any després, aquesta cançó ha vingut amb mi en molts moments de solitud d'aquest camí, i a més d'animar-me les cames i els pensaments, em recorda cada vegada com i on ha estat la meua vida aquests darrers mesos.
Ací vos deixe la versió del concert a Melbourne de 2006, on a banda de la guitarra de Walsh, m'impressiona molt com Don Henley, als seus 59 anys, canta i li pega a la bateria que dona gust... (Problemes amb el vídeo en qüestió. Vos pose la del concert del 94, on Henley tenia 47 anys)
Ara el que desitge, quan torne de Roth i em pregunten quan serà el proper IM, és no contestar el mateix que ells, quan als 80, els preguntaven pel seu possible retorn: "When the hell freezes over"...
"Oju" a la segona estrofa, quan Henley canta "Eager for action and hot for the game..." (Ansiós d'acció i "calent" pel joc..)... Parla de mi...
Després d'estar molts anys dins dels joier de la meua memòria, me'l vaig tornar a posar dos anys fa, quan després de veure el concert de la seua reaparició, ("Hell Freezes Over" - "L'infern es congela" - 1994), m'assabentí que venien a Barcelona de gira. Fou el 23 de Maig de l'any passat i va ser un dia memorable. Malgrat l'impecable actuació dels Eagles, el que més recordaré sempre serà tot el que vaig gaudir amb el meu germà Voro. Converses, risotades continues, cervesa a dojo i tres o quatre porrets de maria (no tot en la vida és triatló i arrós bullit).
Moment especial va ser quan Joe Walsh va tocar els primers acords de "Life in the fast lane", un rif de guitarra bestial. Les ganes de ballar, la Damm i "l'orenga" varen fer la resta.
Doncs bé, un any després, aquesta cançó ha vingut amb mi en molts moments de solitud d'aquest camí, i a més d'animar-me les cames i els pensaments, em recorda cada vegada com i on ha estat la meua vida aquests darrers mesos.
Ací vos deixe la versió del concert a Melbourne de 2006, on a banda de la guitarra de Walsh, m'impressiona molt com Don Henley, als seus 59 anys, canta i li pega a la bateria que dona gust... (Problemes amb el vídeo en qüestió. Vos pose la del concert del 94, on Henley tenia 47 anys)
Ara el que desitge, quan torne de Roth i em pregunten quan serà el proper IM, és no contestar el mateix que ells, quan als 80, els preguntaven pel seu possible retorn: "When the hell freezes over"...
"Oju" a la segona estrofa, quan Henley canta "Eager for action and hot for the game..." (Ansiós d'acció i "calent" pel joc..)... Parla de mi...
dijous, de juny 07, 2007
Una història real: Llengues i índex de glucosa al cervell
Dissabte 2 de Juny de 2007. Platja d'Aiguablanca (Oliva - La Safor). 13:00 hores. 30º C. Índex de glucosa (IGC) en el meu cervell: 10%.
Ja en porte 40' de natació a la mar (IGC=45%), 2 hores i mitja de bicicleta amb Xavi Verdú (triatleta "olivero" pata negra). Hem pujat a bon ritmet els ports de Sagra i de Ràfols d'Almúnia, just per la banda contraria per on pugem durant el triatló d'Oliva, i hem rodat "alegrets" però sense passar-se. (IGC=25%)
Quan duc 25' de cursa a peu, veig un ciclista caminant que va arrossegant la seua bici. Recordeu que el meu IGC era del 10% (el normal és tindre'l al 50%. Ni puta idea, però si cola, cola). Identifique el bon home com un aborigen, jubilat, d'uns 65 anys, monyo blanc, pell morena (segurament pel dur treball als tarongers o a l'obra). És clar que li agrada fer esport i segurament ha tingut un problema mecànic en la bici. És un dels meus.
Feta l'anàlisi, trac a passejar el meu millor apixat i li amolle:
JCB: "Xe kaspunxat?"
Olivero (OLV): "Möngen drasten klingteng !!!"
JCB: "Necessites alguna cosa?" (IDG: 8%)
OLV: "Frengs flingsë"
JCB: ¿¿??....
OLV: ......
JCB: "(Caguenlaputa!!!)... Oooh Sorry !!! Where are you from?" (Xe tu perdona'm!!. Tu d'on eres?)
OLV: "I'm from Denmark" (Sóc de Dinamarca)
JCB: "Ah, Denmark!!!... I'll be there in three years" (Ah, Alemanya (IDG: 6,5%) (Aniré pel teu poble dins de tres anys) NdA: Amb eixe IDG és normal confondre Dinamarca amb Alemanya, Beniarbeig amb Benidoleig o anys amb setmanes.
OLV: "Really? Which cities will you visit?" (No fotes?. Quins pobles visitaràs?)
JCB: "I'll stay in Roth. Nearby Nuremberg. Do you know?" (Hi seré a Roth. Al costaet de Nuremberg. Saps?)
OLV: ????.....
JCB: "Ok. I must keep on running. Good luck" (Ie tu, que jo continue la marxeta. Au!)
OLV: ????....
Ja en porte 40' de natació a la mar (IGC=45%), 2 hores i mitja de bicicleta amb Xavi Verdú (triatleta "olivero" pata negra). Hem pujat a bon ritmet els ports de Sagra i de Ràfols d'Almúnia, just per la banda contraria per on pugem durant el triatló d'Oliva, i hem rodat "alegrets" però sense passar-se. (IGC=25%)
Quan duc 25' de cursa a peu, veig un ciclista caminant que va arrossegant la seua bici. Recordeu que el meu IGC era del 10% (el normal és tindre'l al 50%. Ni puta idea, però si cola, cola). Identifique el bon home com un aborigen, jubilat, d'uns 65 anys, monyo blanc, pell morena (segurament pel dur treball als tarongers o a l'obra). És clar que li agrada fer esport i segurament ha tingut un problema mecànic en la bici. És un dels meus.
Feta l'anàlisi, trac a passejar el meu millor apixat i li amolle:
JCB: "Xe kaspunxat?"
Olivero (OLV): "Möngen drasten klingteng !!!"
JCB: "Necessites alguna cosa?" (IDG: 8%)
OLV: "Frengs flingsë"
JCB: ¿¿??....
OLV: ......
JCB: "(Caguenlaputa!!!)... Oooh Sorry !!! Where are you from?" (Xe tu perdona'm!!. Tu d'on eres?)
OLV: "I'm from Denmark" (Sóc de Dinamarca)
JCB: "Ah, Denmark!!!... I'll be there in three years" (Ah, Alemanya (IDG: 6,5%) (Aniré pel teu poble dins de tres anys) NdA: Amb eixe IDG és normal confondre Dinamarca amb Alemanya, Beniarbeig amb Benidoleig o anys amb setmanes.
OLV: "Really? Which cities will you visit?" (No fotes?. Quins pobles visitaràs?)
JCB: "I'll stay in Roth. Nearby Nuremberg. Do you know?" (Hi seré a Roth. Al costaet de Nuremberg. Saps?)
OLV: ????.....
JCB: "Ok. I must keep on running. Good luck" (Ie tu, que jo continue la marxeta. Au!)
OLV: ????....
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
