dimarts, de desembre 26, 2006

Entrenaments contracorrent i la síndrome de Simó

Haurem d'admetre alguna vegada que no tota la influència castellana durant tres segles ha estat un mal somni per a nosaltres. No en són moltes, però jo destacaria l'ús de la paraula "gilipolles", adaptació nostra del mot espanyol "gilipollas" i de la forma reflexiva "agilipollar-se". Cerque a http://www.rae.es i m'assabente que la paraula en qüestió procedeix del caló "gilí" que significa "tonto", "lelo". Sí, però no. Me'n vaig a http://www.diccionarios.com i sol·licite la traducció al català de la parauleta i el resultat és "torracollons". Consulte al diccionari del tiet Alcover i es veu que a Nadal tanca. Així doncs, cerque finalment al Gran Diccionari de la Llengua Catalana (la modèstia no hi és al llibre d'estil d'aquesta edició web) http://www.grec.net/HOME/CEL/DICC.HTM i em diu que "torracollons" és la persona que molesta i enutja fortament. Millor, però tampoc. Al remat, arribe a la conclusió que ens trobem davant un mot polivalent i al que cadascú dona el seu toc personal per aplicar-ho, com no, al gilipolles de torn.

Exemple: Diumenge 24, dia de la nit de Nadal (per favor, no empreu "Nitbona". Joan Oliver al diari Avui ens informa que al Principat comença a escoltar-se massa sovint. Ai mare !!! I des de Madriz volent encolomar-nos una horeta més de castellà). El que "camina cap a Roth", i quan només falta un quart per a les quatre de la vesprada, camina a per la seua bici, disfressat de quelcom semblant a un ciclista disposat a recuperar l'entrenament perdut del matí. Dues parelletes ixen d'un bar carregats de raó, i el gallet del grup diu a la resta pensant que no l'escolte: "Mirad a Indurain. ¿Pero dónde irá el muy gilipollas?". Fa no molts anys, haguera anat tot per l'aire: cavall i "picaor", però ara és suficient imaginar-me que me'ls menge pel garró a bascollades i per suposat, me'n recorde cap dintre, de l'arbre genealògic de tots quatre. La vellesa té coses bones també.

Minuts més tard, ja dalt de la bicicleta, torne a recordar l'escena, i arribe a la conclusió, com els darrers anys, que la gent s'agilipolla, encara més, quan arriba Nadal. Molt s'ha escrit al voltant del comportament humà durant aquests dies (Joan Dolç és un autèntic estudiós del tema i us recomane els seus llibres on es recopilen els seus articles. Podeu començar per "Batalles perdudes" El Tàvec. L'eixam Edicions). Jo no vaig a fer-ho ara, encara que no puc reprimir-me criticar un dels molts missatges tan melosos com fastigosos alhora, que ens volen fer-nos empassar: "Almenys un dia a l'any, hom oblida els rancors, els odis, l'afany de posseir més, l'egoisme, etc, i un sentiment de pau i fraternitat ens uneix a tots". No puc evitar acordar-me dels meus amics cubans...

Com estava previst, el camí a Roth comença a posar-se costera amunt. Aquesta setmana me'n aniré per dalt de les dotze hores d'entrenament. De tant en tant, apareixen alguns dubtes. Entre tots, cal un esment especial, quan Gonçal em va proposar ballar, sota un "tonet" desafiant, la trompa que li va regalar el seu amic Joan Soro. Tot un clàssic. Alçant una cella mentre enrotllava la cordeta roja li vaig amollar allò de: "Però si ton pare era tot un "fenòmeno" de xicotet, borinot". El gest tècnic fou quasi impecable, la trallada també i la trompa ballà... Però el tironet cabró (i disimulat) al tríceps dret no me'l llevà ningú. Als dos segons, vaig creuar l'incident i allò de Roth. Aleshores, aparegué la temuda síndrome dels aspirants a "finisher": "Simó, fill de Jonás: on collons vas?"

dimecres, de desembre 20, 2006

Una que no sé què vol cantar-vos

M'haguera "agradat" vestir-la d'angelet, però la inspiració arriba quan arriba. Tampoc s'haguera fet justícia als angelets.

Molta salut

diumenge, de desembre 17, 2006

Charles Barkley i Danny Ainge en versió casolana (1986-87)

Pablo Collado ("Pau Collat" per a alguns durant el nostre pas "mercenari" per Ontinyent i Gandia) és un dels meus millors amics de l'època del bàsquet. Des d'aleshores ja sabia que ho seria per sempre.

Malgrat jugar molts anys en equips rivals, sempre vam ser bon amics. Emprar ara allò tan efectiu de que "ens intercanviàvem bones hòsties" i tot eixe rotllo, no s'ajustaria a la realitat. Pablo fa 1'94 i quan estava "finet" fregava els 105 quilos. Poca broma.

No va ser fins el 1986 quan vam jugar junts per primera vegada. Tinc tants bons records d'aquell any... Però sens dubte, un dels que ha restat i restarà amb força és quan ambdós ens veiem una hora i escaig abans de molts entrenaments (sense cita prèvia, com cal), per jugar partidets un contra un, fora del pavelló i més o menys a l'aire lliure. Per a donar-li una miqueta d'ambient, el que us escriu, radiava els "partits" (com podia fer-ho tot alhora?) simulant jugades d'un clàssic NBA: Sixers-Celtics. I per acabar-ho d'adobar, ell era Charles Barkley (Sixers #34) i jo Danny Ainge (Celtics #44). Realment, ell parava més en Moses Malone (Sixers #2), del que deien que quan anava per un rebot, o baixava amb el baló o baixava amb el cap d'algú. Però la història és la història.

Segur que aquells tutes avant-entrenaments varen deixar un bon solatge tant en la nostra amistat com a cadascú de nosaltres, com a esportistes. Aquell any, "Pau Collat" fou el jugador més regular de l'èquip i un servidor el màxim anotador. Segurament a d'ell li varen comptar les saquinades que "regalava" als contraris. Especialment valorades per mi, les que se'n duien els meus defensors, motiu pel qual em vaig posar com el Quico. Repartiment just de premis, doncs. ;-)

Al llarg dels anys, Begoña, la seua dona, és la persona que més m'ha tocat el cul en públic, i quan Pau va a per més cerveses, aprofite i intente arrear-li mos (a Begoña, vull dir). Cap una millor prova d'amistat el fet que encara estiga ací per contar-vos-ho? ;-)

Divendres em va enviar un missatge de la seua filla major (les seues filles són com a nebodes per a mi), i des del primer moment sabia que acabaria en aquest bloc. Espere que us agrade.

Seguim anant cap a Roth, encara que reprendre aquesta setmana els entrenaments no ha estat qualsevol cosa. Com s'agafen els mojitos al fetge, collons !!!
________________
¡¡ Viva el basket !!

Cómo explicarte lo que es el amor, si nunca te pusiste la camiseta de tu club. (De la primera discrepe).

Cómo explicarte lo que es el dolor, si jamás la mala suerte te revolcó en una bandeja.

Cómo explicarte lo que es el placer, si nunca ganaste un clásico.

Cómo explicarte lo que es llorar, si jamás perdiste un partido en el último segundo con un fallo dudoso.

Cómo explicarte lo que es el cariño, si nunca acariciaste el balón con la yema de los dedos para dejar suavemente una bandeja.

Cómo explicarte lo que es la solidaridad, si jamás ayudaste en una defensa individual.

Cómo explicarte lo que es la amistad, si nunca diste una asistencia.


Cómo explicarte lo que es el pánico, si nunca te empataron un partido que ganabas por 20.

Cómo explicarte lo que es morir un poco, si jamás perdiste una final.

Cómo explicarte lo que es "tirar juntos", si nunca jugaste en equipo.

Cómo explicarte lo que es la soledad, si jamás te paraste en la línea de libres, sin tiempo en el reloj y uno abajo en el tablero.

Cómo explicarte lo que es el esfuerzo, si nunca te mataste en un entrenamiento.

Cómo explicarte lo que es el egoísmo, si jamás la tiraste cuando tenías que dársela al que estaba mejor situado. (Aquesta no la tinc, veus?)

Cómo explicarte lo que es el arte, si nunca inventaste una asistencia lujosa.

Cómo explicarte lo que es música, si jamás cantaste alentando a tus compañeros.


Cómo explicarte lo que es la injusticia, si nunca te robó un partido un árbitro casero.

Cómo explicarte lo que es el odio, si nunca perdiste la pelota que perdió el partido.

Cómo explicarte lo que es mi vida, amigo, si nunca, jamás, jugaste al basket!

________________

Sabeu que encara somnie amb partits sencers de bàsquet?

dilluns, de desembre 11, 2006

Quart microcicle

No estava previst exactament en la planificació de Marcos, però com sí que ho era en la meua vida des de fa molts anys, vam decidir fer aquest "micro" a Cuba.

Malgrat no ser un viatge pensat per estar estès tot el dia veient-les passar (encara que algun bon cul sí que passava, sí), he pogut finalment traure els següents entrenaments diaris:

2x2 mojitos (15' de recuperació)
2x5 cerveses (7' de recuperació)
2x2 daikirís (25' de recuperació)
1x1 siesta (sense recuperació)
1x1 arrós amb fesols negres (frijoles)
1x2 de fer país (veure foto)
1x1 peix del terreny dequetecagues
1x2 guaiaba + papaia
1x50.000 pensaments i disquisicions polític-social-cultural-filosòfic-existencial

Crec que finalment he baixat a tope les pulsacions i encara que van ser sessions dures, només he engreixat un quilo ben repartidet entre panxa i cul.

De tota manera, supose que ja em veieu vindre, volia parlar-vos només de l'últim exercici de la planificació.

Sé que parlar ara de Cuba, malgrat estar d'actualitat per la malaltia de Fidel Castro, és gairebé anacrònic, poc intel·ligent, poc interessant. És potser, parlar de quelcom llunyà i políticament incorrecte. És potser, parlar d'un tema complexe per uns i massa clar per altres. En definitiva un assumpte que dona pel cul. Massa motius per no dedicar-li quatre línies.



Tractaré de no embolicar massa la troca i sobretot, de no cagar en mig cul. L'Horta Nord, bressol de dites populars.

En primer lloc, he de dir-vos que criticar desaforadament la situació cubana (esport tan de moda com el golf i el paddle al nostre país), sense tindre en compte el bloqueig genocida i consentit pel "món civilitzat", és per mi tot un acte d'ignorància i immoralitat social i política, que desacredita d'arrel al criticador de torn, i provoca el meu menyspreu més absolut sobre la crítica en qüestió.

He pogut parlar amb molts cubans durant aquests dies, tal vegada massa (pense ara), i m'he trobat amb gent educada, culta, lluitadora. Coneixedors de la seua història, conscients de la seua realitat, dels entrebancs que han de resoldre cada dia de la seua vida, de pertànyer a un poble compacte, aïllat... De ser putejats des de dins (per a uns quants, sobretot a La Havana) i des de fora (per a tots). Podem dir nosaltres el mateix?

Mai no oblidaré la conversa que vam mantenir amb l'home que, a boqueta nit, enllestia les hamaques a una platja del nord de l'illa. Quina manera de parlar, quina cultura, quina educació!!. Ens va parlar del seu mar, dels seus vents, de la seua vida. De com ho va deixar tot quan només tenia 21 anys per anar vo-lun-ta-ri a lluitar a Angola, a El Congo Belga (aleshores) i a Líbia. Alvárez, coneixia cada esdeveniment històric i cada data, no només de la història del seu país (podem dir nosaltres el mateix?, "perdoneu" la insistència), sinó la dels països on anava a lluitar. Sabia on anava i a què anava.

Em va preguntar pel llibre que tenia a les meues mans i li'l vaig regalar. Ens intercanviaren les adreces i per suposat, li escriuré.

Ara podia parlar sense cap problema de molts assumptes d'actualitat de la política espanyola, i sobretot, de la política dels EUA. Una constant de tots els que vam parlar fou que tots saben quins tornaran, per on ho faran i què els tenen preparat. Ja els van fotre fora una vegada. No tenen por.

No se m'oblida l'assumpte econòmic. Ho faré en una altra ocasió, però us propose humilment una reflexió sobre una qüestió "extrema": els nanos a escola reben un sol boli per curs. Preferiu això o nanos que reben joguets a dojo sense saber ben bé perquè i que moltes vegades no són ni oberts? Sé que hi ha "solucions" menys radicals, però a mi m'ajudat la reflexió.

Menció especial i privada tindrà el meu nou amic Argos. Un ex-combatient de Sierra Maestra i Playa Girón que ens va rebre a sa casa i que va permetre filmar-li una mena d'entrevista. (Francesc, Joan: vaig per vosaltres)

Ja de tornada, a l'aeroport de La Havana, li vaig dir a Cinta que necessitava urgentment una bona dosi de banalitat, una bona dosi de la nostra realitat. Vaig tindre sort:

- Només pujar a l'avió, una manxegueta despòtica, reclamava els seus drets i amenaçava de manera vehement amb una denuncia en tota regla, per no poder "gaudir" del seient que va demanar quan va contractar el viatge.

- A l'únic diari que em van donar, l'ABC, vaig poder comprovar que el grau de catalanofòbia a Ej-panya continua gaudint de bona salut.

- A Manises, una parella de "triomfadors" i la seua xicalla, armaren un rebombori deplorable perquè les seues maletes no van eixir de les primeres i això pertorbava, i de quina manera, la seua existència.

- Esportivament, tres notícies. Les bones: Juanoviedo i Robert Meneu han assolit el seu objectiu de córrer la Marató d'Espadà (sou uns cracks !!! ) i el Barça guanya jugant malament. La dolenta: Genovés II s'ha fet metxes.

Al remat, sobredosi. Afortunadament, els petons i les abraçades de Gonçal i de la Llúci, i que a hores d'ara encara estic esperant que em demanen si els hem dut algun regalet, ha estat el meu antídot vital.

¡ Hasta la victoria siempre !
 
Script per a les estadístiques de Google