dijous, de desembre 27, 2007

Sentir-se en pau...

Avui he sentit el sol.
Avui he sentit el món.
Avui seguiré el camí.


diumenge, de juliol 01, 2007

Molt més que nadar, anar en bici i córrer

"Açò ja està. Ara sóc encara més feliç. La criatura ha pesat 13 hores i 19 minuts increïbles". Així descrivia, més o menys, el meu estat d'ànim en els sms que enviava a la gent que estime, a la gent que d'una manera o altra ha fet aquest camí amb mi.

Inserir en el meu cervell els conceptes "resistir més" (gràcies de nou Miyagi) i canviar l'èpica pel divertiment han estat part de la clau. El control dels meus nervis els darrers dies i sobretot el dia de la prova, varen fer la resta. Per sota de tot açò, l'excepcional planificació d'entrenaments que he pogut gaudir i patir, i la sort de no haver estat lesionat durant tant de temps. Que lluny queda aquella puta grip.

És curiós, un parell de dies abans del dia "D", vaig pegar-me de morros contra l'arc de meta en el Triathlon Park de Roth i de poc se'm cau la moqueta de l'emoció. La "gallina de piel" va ser gairebé elèctrica. El primer que vaig pensar va ser que si arribava, la "sofoquina" no seria minsa...

I no va ser així. Vaig arribar conforme havia sommiat tantes voltes: cercant amb la mirada els meus, amb un somriure d'orella a orella, l'estelada per damunt dels muscles i pegant un bot just en la línia d'arribada. Ni una puta llàgrima. Tot eren crits d'alegria cap a dins i cap a fora.

El dia en el que fas un Ironman no comença quan has de mamprendre a nadar. L'alarma del mòbil et desperta a les 4:00 en punt, i has d'alçar-te d'un salt. Res no pot fallar. És el teu dia, el dia que has estat imaginant durant tantes vegades i que t'has llevat del cap encara més per no escagarrusar-te damunt. Des d'eixe mateix moment, tu ja saps que no es un dia normal. Has dormit bé, però són els quatre de la matinada...

Et dutxes i fas buit per empassar-te tot allò que saps que et cau bé a la panxa. Tornes a fer buit un parell de cops més, revises tot allò que has revisat cinquanta milions de vegades i agafes el cotxe per anar cap a boxes. Vaig ser un privilegiat i el propietari de la casa on estàvem hostejats, em dugué fins a Hilpolstein, on es feia la natació. Ací em teniu amb en Walter Glauber, el dia de la tornada. Vaig xarrar molt amb ell. El seu país és Bavaria i no Alemanya, però no se sent oprimit. Un altre rotllo i un bon home.


Un moment molt especial va ser quan caminant a rinxo la carretera cap a boxes, em vaig trobar a soles envoltat d'altres triatletes i els seus acompanyants, amb una lluminària de l'hòstia i molt tranquil. Eren les 5:20 del 24 de Juny.

Les dues hores fins el meu torn d'eixida, no varen ser com vaig témer. El millor símptoma fou que vaig ser capaç de controlar-ho tot. Els nervis no vingueren. L'ambient relaxat degut l'actitud general de la resta de triatletes i sobretot la companyia d'en Joan Marc varen arrodonir una prèvia inoblidable.

Descriure-vos-en ara les sensacions, que vaig tenir durant les tres disciplines seria massa complicat per aquest ajunta-lletres. Crec que sempre recordaré com vaig deixar aparcat per unes hores, el concepte del temps absolut de Newton i em vaig apropar al relatiu d'Einstein. Vaig entrar en la dimensió temporal que desitjava. El temps que va transcórrer des de la primera braçada fins la darrera pedalada fou, com diem pel sud, un bufit... de vuit hores. I sempre, com a fonament de tot, la bona preparació que gràcies els meus i molt especialment a Marcos Greus, vaig assolir. Ara sé que se me n'anà la mà amb la prudència durant la cursa, però això és un altre cantar i hi haurà més ocasions per retallar el registre. No me'n penedisc de res.

La marató és una altra història. Avui mateix tornaria a nadar i anar en bici la mateixa distància sense despentinar-me, però ai la marató!! És on has de traure tot. Sobretot els pensaments que duia en la canana per combatre el temut abandó. Per sort, només carregant els cartutxos de "veure els meus" i "la línia d'arribada" va ser suficient. No calgué cap escopetada.

I això que les cames varen fer figa al 27. Molt de trellat, caminar amb el cap ben alt, començar a menjar poma (¿?) i veure el reguitzell de "maquinorros" cara a meta agarrant-se les cames pegant crits de dolor i tirant-ho tot i la companyia d'en Zehe, varen ser el remei per tornar al ritme més o menys desitjat allà pel 34.

Quan eres conscient que encara que siga a genollons, ja ho tens, la sensació de felicitat és indescriptible i et dóna temps a preparar-te per a l'arribada. Varen ser uns quilòmetres molt gratificants. I no vos dic res de l'arribada. Ací em teniu a només quinze metres, on més que córrer, surava.


He tardat una setmana en tornar a col·locar-ho tot, crec, dins del meu cap. Imagineu-vos les hores de després. El sopar allà mateix, al Triathlon Park, amb Cinta i els nanos afusellant-me a preguntes, fou un colofó fantàstic i un altre record per sempre.

Ací em teniu, el dia d'abans, a l'hora de dinar amb l'amor de ma vida. A què se'ns veu tranquils? La seua efectivitat, que no afectivitat (els té com a pilons de riu), com a còmplice d'aquesta aventura ha estat crucial.


L'endemà de la cursa va ser un dia de bojos, però encara vaig tindre temps per passejar amb Gonçal i Llúcia entre els camps d'ordi i creïlles que teníem al voltant de la casa. Estàvem a un poblet molt tranquil i amb un entorn preciós. Segur que aquesta foto és de les que les iaies li casquen un marc i la posen a l'aparador. Menudes són !!!


Tan sols em resta dir-vos que aquest bloc ja no té sentit i que només li queda una entrada. També que ja fa molt de temps que no pregue, però "el camí ha estat llarg, ple d'aventuras i coneixença.., que siguin moltes les matinades que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven, i vagis a ciutats per aprendre dels que saben".

Tant, podria afegir-hi, que molt per damunt d'allò que afirmava Heràclit, puc dir-vos que ja no sóc el mateix. He canviat i ara sóc millor. Aprofita't si vols. ;-)

Això sí, per rebaixar les dosis de "ferro" que ara dispose, me n'he adonat, en tan sols una setmana, que ja tinc ací la presbícia, que ja totes les xicones em parlen de vostè, que ja no sé baixar a la mar sense cadira i ombrel·la i que ja vaig a fer la compra amb carret.

Caguenlòstic !!! Açò s'acaba...

dijous, de juny 28, 2007

Per motius tècnics...

... us deixem amb "Vídeos Musicales" (TVE).



Es veu que el "ferro" no li para ve al meu cervell i la sinapsi no es produeix com jo vull.

Són massa coses. Ací teniu la traducció al català de la lletra d'aquesta joia dels Beatles del 69. M'ha resultat prou més fàcil que contar-vos tot allò que duc al cap.


Evidentment, no té res a veure en el meu estat anímic actual, però el text té moltes interpretacions, i és una cançó que m'ha emocionat des de sempre.

The Long and Winding Road
El llarg i sinuós camí
Que duu a la teua porta
Mai no desapareixerà.
Ja he vist abans eixe camí
Sempre em porta ací.
Dus-me a la teua porta

La nit de vent i tempesta
Que la pluja se'n dugué
Ha deixat un toll de llàgrimes
Que implora el dia.
Per què em deixares ací?
Dis-me quin és el camí.

Moltes vegades he estat sol
I moltes vegades he plorat.
De qualsevol manera tu mai no sabràs
Els molts rumbs que he pres.
Però tots ells em tornen
Al llarg i sinuós camí.

Tu em vares deixar ací
Fa molt, molt de temps.
No em deixes ací esperant
Dus-me a la teua porta.



dimarts, de juny 26, 2007

Avanç informatiu

Al contrari del que pensava abans d'eixir, les emocions, els records i els pensaments estan col·locant-se molt poc a poc al meu cervell. Conforme vaja posant-los en ordre tots plegats, vos els aniré amollant.

Com vaig dir a molts per sms quan vaig arribar, ara sóc encara més feliç i tinc la consciència d'haver fet quelcom especial.

Ara puc afegir que vindran més reptes de tota mena a la meua vida. Això crec que és el que un Ironman t'introdueix en cadascuna de les cel·lules del teu cos.

Ací em teniu, en el quilòmetre 41, amb el meu company de viatge durant els darrers 10 quilòmetres de la marató. Michael Zehe (48 anys) de Frankfurt. Va eixir 30' abans que jo, i quan el vaig passar en el 32 em demanà companyia primer i conversa després. Cap problema. Tant em fotia 10' abans o després i jo tampoc estava com per a soltar coloms.... L'abraçada i la cervesa amb ell només creuar la meta, sempre serà un bon record.


Des d'ací, una abraçada molt especial per Joan Marc, amic des de ja mateix, que no va tenir sort i va abandonar quan deixà la bici. El seu estomac el va trair. Estic segur que no trigarà molt a complir el seu somni d'ésser "finisher". Molts ànims des del sud.

I ací la foto somniada. Cal fer país i donar-se a conèixer.



A què fa goig?

dimecres, de juny 20, 2007

Espere no veure els meus...

... o almenys, fer-ho quan estiguen "al costadito" del trellat. Encara que cada dia estic més convençut que una de les raons d'intentar fer un Ironman és descobrir on són els nostres límits...

Bé, vos deixe amb un vídeo molt aclaridor sobre tot açò. Espere que pugueu gaudir-lo tant com jo. És una preciositat.


El proper post supose que serà la crònica de Roth, quan, per raons obvies, a aquest bloc li quedaran quatre tallades de monyo.

Espere poder dir-vos, al igual que un dels finishers que apareixen en el vídeo (el més major de tots), que res es pot comparar en la vida al sentiment de creuar la línia d'arribada en un Ironman. Dis-li exagerat, però estic segur que no se n'anirà de molt.

"To get the finish line". Amb eixe somni marxe demà.

Fins la setmana que ve. Au.

Un dia en la cova

Quan escric aquestes lletres en un bloc de paper, són les 10:30 del 13 de Juny. Sense més hòsties: em senc trist i fins els ous.

Estic davant d'una comissaria de policia esperant que comence la cua per agafar números per fer els putos DNI's i els passaports dels meus fills. Per si de cas, he vingut a les 7:45, car tota la informació de que dispose és la que em faciliten uns i altres, i no el ministeri de l'interior... De l'interior de què? D'on? No cal que ho explique. Aquesta mena d'entelèquia anomenada Espanya és un carro amb rodes de fusta. No podré agafar números fins les 5 de la vesprada.

Torne a aquest barri desprès de 30 anys. Ací vaig fer els tres anys del B.U.P. Llevant de l'institut que és nou (ja era vell aleshores) i que on hi havia militars ara hi ha policies, res no ha canviat. El carrer és brut, els bars són plens de gent que no va enlloc (en aquest on estic ara, em vaig beure el meu primer litre de cervesa. Hòstia quina merla!!), la gent "pulula" pels parcs i carrers mentre llisc i subratlle el llibre d'en Twight (pensar i al·lucinar encara és debades), escoltar parlar valencià és gairebé una sorpresa agradable i la policia no s'assabentat encara d'allò de l'era digital.

Fent cua, i escoltant-los a d'ells i als meus companys d'aventura, he tornat a aquells 70, ja tan llunyans. Açò no marxa.

Sempre hem criticat, amb la boca plena de "democràcia" i "solidaritat", aquells règims, autoritaris o no, que afavoreixen diferències socials i que funcionen a dues velocitats. Una pels poderosos i una altra per a la resta. I no se n'adonem que nosaltres estem igual. Uns s'omplin les butxaques amb tant diners que no se'l gastarien ni en set vides i a la resta ens deixen la merda en tots els seus possibles formats.

Uns se la mengen sense piular i altres s'enroquem en nosaltres mateixos i en la gent que estimem. Ja ens han agafat pels ous. No sols han guanyat a les urnes.

Com a perdedor, només em resta gaudir del creixement dels meus nanos, de compartir-ho gairebé tot amb Cinta, del triatló i altres vicis confessables, i de mantenir viva la consciència i la meua capacitat d'amar i d'odiar.

¡¡ Quines ganes tinc d'agafar la bici aquesta vesprada i arrear-li un parell de "polvos"* !!

(*hores)

____________

Vaig eixir de la comissaria passades les 7 de la tarda, i anà tot per l'aire: cavall i "picaor". "Aixina són les coses i aixina permaneixeran" (Extret d'un cartell PePero que vaig vore a Calp. Ma que són burros!!!)

Au

dissabte, de juny 16, 2007

Life In The Fast Lane

Una vesprada de l'estiu del 1977 vaig tindre la bona sort i l'instint de comprar-me un disc que va marcar la meua adolescència: Hotel California dels Eagles. Uns dels àlbums més complets que he pogut escoltar mai.

Després d'estar molts anys dins dels joier de la meua memòria, me'l vaig tornar a posar dos anys fa, quan després de veure el concert de la seua reaparició, ("Hell Freezes Over" - "L'infern es congela" - 1994), m'assabentí que venien a Barcelona de gira. Fou el 23 de Maig de l'any passat i va ser un dia memorable. Malgrat l'impecable actuació dels Eagles, el que més recordaré sempre serà tot el que vaig gaudir amb el meu germà Voro. Converses, risotades continues, cervesa a dojo i tres o quatre porrets de maria (no tot en la vida és triatló i arrós bullit).

Moment especial va ser quan Joe Walsh va tocar els primers acords de "Life in the fast lane", un rif de guitarra bestial. Les ganes de ballar, la Damm i "l'orenga" varen fer la resta.

Doncs bé, un any després, aquesta cançó ha vingut amb mi en molts moments de solitud d'aquest camí, i a més d'animar-me les cames i els pensaments, em recorda cada vegada com i on ha estat la meua vida aquests darrers mesos.

Ací vos deixe la versió del concert a Melbourne de 2006, on a banda de la guitarra de Walsh, m'impressiona molt com Don Henley, als seus 59 anys, canta i li pega a la bateria que dona gust... (Problemes amb el vídeo en qüestió. Vos pose la del concert del 94, on Henley tenia 47 anys)



Ara el que desitge, quan torne de Roth i em pregunten quan serà el proper IM, és no contestar el mateix que ells, quan als 80, els preguntaven pel seu possible retorn: "When the hell freezes over"...

"Oju" a la segona estrofa, quan Henley canta "Eager for action and hot for the game..." (Ansiós d'acció i "calent" pel joc..)... Parla de mi...

dijous, de juny 07, 2007

Una història real: Llengues i índex de glucosa al cervell

Dissabte 2 de Juny de 2007. Platja d'Aiguablanca (Oliva - La Safor). 13:00 hores. 30º C. Índex de glucosa (IGC) en el meu cervell: 10%.


Ja en porte 40' de natació a la mar (IGC=45%), 2 hores i mitja de bicicleta amb Xavi Verdú (triatleta "olivero" pata negra). Hem pujat a bon ritmet els ports de Sagra i de Ràfols d'Almúnia, just per la banda contraria per on pugem durant el triatló d'Oliva, i hem rodat "alegrets" però sense passar-se. (IGC=25%)

Quan duc 25' de cursa a peu, veig un ciclista caminant que va arrossegant la seua bici. Recordeu que el meu IGC era del 10% (el normal és tindre'l al 50%. Ni puta idea, però si cola, cola). Identifique el bon home com un aborigen, jubilat, d'uns 65 anys, monyo blanc, pell morena (segurament pel dur treball als tarongers o a l'obra). És clar que li agrada fer esport i segurament ha tingut un problema mecànic en la bici. És un dels meus.

Feta l'anàlisi, trac a passejar el meu millor apixat i li amolle:

JCB: "Xe kaspunxat?"

Olivero (OLV): "Möngen drasten klingteng !!!"

JCB: "Necessites alguna cosa?" (IDG: 8%)

OLV: "Frengs flingsë"

JCB: ¿¿??....

OLV: ......

JCB: "(Caguenlaputa!!!)... Oooh Sorry !!! Where are you from?" (Xe tu perdona'm!!. Tu d'on eres?)

OLV: "I'm from Denmark" (Sóc de Dinamarca)

JCB: "Ah, Denmark!!!... I'll be there in three years" (Ah, Alemanya (IDG: 6,5%) (Aniré pel teu poble dins de tres anys) NdA: Amb eixe IDG és normal confondre Dinamarca amb Alemanya, Beniarbeig amb Benidoleig o anys amb setmanes.

OLV: "Really? Which cities will you visit?" (No fotes?. Quins pobles visitaràs?)

JCB: "I'll stay in Roth. Nearby Nuremberg. Do you know?" (Hi seré a Roth. Al costaet de Nuremberg. Saps?)

OLV: ????.....

JCB: "Ok. I must keep on running. Good luck" (Ie tu, que jo continue la marxeta. Au!)

OLV: ????....

dilluns, de juny 04, 2007

Ironman: èpica, repte personal i divertiment

Darrerament, quan la gent em pregunta allò de "què, com dus la cosa?", encara que el que detecte moltes vegades és que volen saber si ja has rebentat com una cigala i has llançat la tovallola, solc emprar els tres termes del títol d'aquest post.

Que és un repte personal, crec que no pot haver-hi cap mena de dubte. Clavar-se entre pit i esquena 3,8 quilòmetres nadant, 180 dalt de la bicicleta i com a fi de festa córrer una marató, podem qualificar-ho com vulguem, però endemés és tot un repte, i especialment la primera vegada. Ah! I tot el mateix dia. Poca broma que molta gent m'ho pregunta.

Respecte l'èpica, dir-vos que a mi m'ha resultat impossible separar-la, fins fa quatre dies, de tota la preparació i de quan m'imagine donant pedals i corrent la marató a Roth. Ara ja me l'ha llevada del damunt i l'he bescanviat pel divertiment.

Des de que vaig "pescar" al vol aquest pensament, tot va millor i fins i tot, malgrat el "canguelo" (mai millor dit) del dia de la prova, pense enfocar eixe dia com un dia per divertir-se, com un dia per no oblidar mai.

De tota manera, quan necessite una bona dosi d'èpica em passe un parell de vegades aquest vídeo i au. Segur que durant algun dels 225.995 metres que m'esperen, pense amb els Hoyt, i trac força d'algun raconet.



He tancat la setmana grossa amb més que bones sensacions i complint a peus junts amb tota la metralla que Marcos em va posar per davant. Per assegurar l'èxit durant els dies més durs, vam anar a Oliva a canviar d'aires. Tot un encert. A soles, durant l'etapa de bicicleta de 5 hores i quart de diumenge, vaig poder passar per tres comarques meravelloses del meu país: Ribera Baixa, La Safor i Marina Alta. I per acabar-ho d'adobar, els trams que vaig fer a peu per treballar les transicions, vaig anar a rinxo les dunes de la Platja de Aiguablanca i amb un Garbí refrescant que va ser tot un regal.

Açò comença a tindre bona cara. Au.




divendres, de juny 01, 2007

Estadístiques del bloc (01/01/07 - 31/05/07)

Home, no són les del web de Pamela Anderson, però no estan gens malament.

Pagaria per haver-li vist la cara al sud-coreà.

Au.




dijous, de maig 31, 2007

Number 2420. From Almàssera (Occupied and fucked Territorys)...


Eixiré en l'últim grup. No sé quin ha estat el criteri de selecció, car reconec gent bona en el meu tall... ??

Tant em dóna. Té coses bones i coses menys bones.

Aquesta setmana és sens dubte la més dura de totes. De moment, tot bé encara que la traca final, com sempre, el cap de setmana.

Bons símptomes: ara ja no dorm, ara entre en una altra dimensió i recupere d'allò més bé. No perc un puto gram, però menge com una revolta de riu i el més important, em divertisc entrenant malgrat anar a soles. Us parlaré del divertiment amb relació a un Ironman.

Au.

diumenge, de maig 27, 2007

Voteu, voteu...

... que el món s'acaba. Diem ja als anys 70, però canviant el votar pel follar.

Quan escric aquest post, encara no he vist cap resultat ni previ ni definitiu, però açò no fa bona olor. Ja sé que no és massa científic però el montonet de les paperetes dels que "ens posen la cova en casa i des d'allí governen", era el més petit de tots en el col·legi electoral del meu barri. AAAAGGGHHH !!!

Segons els analistes, avui he votat "útil". Ja veurem de quina utilitat parlaven. Aquest país nostre no té remei...

Reconec que he trobat a faltar els temps de la meua activitat anarquista, almenys a l'hora d'anar a votar, on el meu germà Carles i jo, votàvem amb fulles de la revista Private by Milton (quan rebrà el just reconeixement a la seua funció social?). Què ve que s'ho passàvem, imaginant-nos la cara de la presidenta de la taula obrint els nostres sobres!!!

Per rentar un poc la meua dignitat, m'he "calçat" la meua samarreta amb l'eslògan "Indepèndencia" i cap enllà que ens hem anat la Llúci i jo. L'esguard que m'ha regalat el policia de l'entrada ha estat més que normal, però el d'un "choto" emprenyat que s'ha parat i tot quan m'ha vist ha estat d'aquells que hagueren pogut iniciar una bona picabaralla. No era ni el lloc ni el moment. A més he descobert que el que més els fot és que ho faces tot amb normalitat, així que ni puto cas...

L'anècdota més que agradable del dia ha estat la trobada amb Toni Mollà en l'antiga via xurra (ara carril bici). Crec que ens hem sorprès els dos, quan malgrat les nostres "pintes" (gorra i ulleres esportives a més no poder) ens hem reconegut. Hem raonat una mica i hem bescanviat unes quantes píndoles d'esperança, però unes tantes també d'un cert pessimisme davant les alternatives polítiques que pareix ser millorarien el merder actual.

Com encara em restava una miqueta de glucosa, la nostra conversa ha vingut amb mi durant una bona parta de l'hora de cursa que tenia per davant, després de les cinc de bici que duia ja al sarró. Al remat, he tancat una de les setmanes més dures del camí, però on les bones sensacions han estat amb mi molt de temps. Em note serè i amb la confiança d'estar treballant bé i que el repte és al meu abast.

Resten quatre setmanes i ni puc ni dec fallar. Bé, penge açò i a veure resultats... Ai mare.

dilluns, de maig 21, 2007

Startlist of Roth 2007

Ie !! No direu que no fa goig veure un xiquet d'Almàssera entre tant de "cap-quadrat".



I el cas és que tenia que haver fet com ahir a la mitja marató de València: córrer sota bandera andorrana. Digueu-me tocapilotes.

Si és que ja ho deia Quim Monzó: "L'única solució per aquest país nostre és declarar-li la guerra a Andorra i rendir-se incondicionalment a les 24 hores".

Au

diumenge, de maig 20, 2007

"Vull resistir més"

Als pocs dies de començar aquesta preparació, deia en aquest bloc, que ja devia ser-hi a Albuixec, després crec vaig dir que hi era una mica més al nord (no recorde on), tractant de fer la semblança entre la distància virtual recorreguda i les setmanes d'entrenaments.

Doncs bé, ja hi som a Alemanya. Segons com ho mire, ara tinc la sensació de haver fet el viatge en cotxe, que em vaig dormir arribant a Comarruga i que m'acabe de despertar en la frontera germànica. Només 34 dies !!!

Però les meues cames i la bitàcola dels entrenaments no diuen el mateix. Hem treballat dur i com diem per ací: "Tant poses, tant arreplegues" i han estat moltes hores d'entrenaments (i les que encara resten) i ja fa setmanes que note una millora considerable respecte altres anys. Després de l'edició d'Elx de 2006, vaig estar gairebé 3 setmanes sense fer un brot. Han passat quinze dies i puc dir-vos que ja duc un bon grapat de sessions. Cal destacar una etapa molt dura de 182 quilòmetres (la recordaré també pels vuit bidons, tres coca-coles i dos llaunes d'isotòniques que vaig beure i la companyia inestimable de Josep Ribera i Toni Sabuco), 3 sessions de corró eternes, 6 dies de doble entrenament i per acabar-ho d'adobar, avui he fet la mitja marató de València més una extensió d'onze quilòmetres abans de començar. Moltes hores i molt d'esforç que faig entre el plaer, sempre, i el patiment, moltes vegades.

Reconec que desprès d'Elx vaig tindre un baixonet de moral (bé, millor dit d'ànim, que l'altra moral ja està perduda), malgrat la millora considerable. Tot era pegar-li voltes a tot i sobretot al perquè, en general, no marxe més apresa que altres anys. La resposta antídot em la va proporcionar Marcos: "Has de canviar el xip de "vull marxar més" pel de "vull resistir més". I en això estem. Tot un crac.

dijous, de maig 10, 2007

Elx: el meu test i el meu sud

Doncs bé, ja hem passat una fita important d'aquest camí que finalitzarà el proper 24 de Juny a Roth.

Com vaig preveure, Elx va ser un magnífic test per comprovar quin és el meu estat de forma actual i tractar de projectar i anticipar com serà el dia "D" a Roth.

Malgrat haver passat quatre dies, el coco-vídeo no para de pegar-li al rewind i al play. És prou complicat traure conclusions fiables després d'una prova com la d'Elx, quan aquesta vegada era una etapa més i no l'objectiu de la temporada i sobretot, quan l'anàlisi tracte de fer-lo des de la vessant esportiva i no sobre el fet "existencial" d'acabar una prova tan dura com aquesta, al ser la segona vegada que ho aconseguisc. Les palles mentals varen caure doncs l'any passat.

Sóc estranyament exigent amb mi mateix en aquests tipus d'experiències. Malgrat haver rebaixat el meu temps de l'any passat en 42 minuts (circuit de bici quelcom més còmode, però no massa), no vaig tindre bones sensacions al començament del segment de natació ( 3.000 metres en un mar meravellosament tranquil), i durant els primers quilòmetres del tram de bici (79 quilòmetres, la majoria d'ells de cara al vent). En canvi, els 20 quilòmetres a peu varen ser on més vaig gaudir de la prova i on més millores vaig obtenir respecte 2006.

Ja he mamprès els entrenaments sense cap problema, cosa impensable l'any passat, i fins i tot, aquesta setmana serà probablement la més dura de tota la preparació.

Una de les coses que volia provar a Elx durant la prova era tractar de projectar diferents moments en clau de "ja estic a Roth". Les conclusions foren que amb tota seguretat eixirem més que bé física i mentalment de l'aigua i de la bici, però la marató serà un altre cantar.

Parlant d'altres "cantars": vaig poder comprovar amb pena que el sud del país està fet un nyap. El grau de colonització assolit és esgarrifós i sembla que a tot el món li la bufa. Afortunadament sempre trobes gent amb vergonya, dignitat i ganes de tirar endavant, però molts d'ells han de tirar cap al nord per poder viure en la seua llengua i en la seua cultura.

Què faran i què farem quan no tinguem nord on anar?. Hauríem de fer-nos-ho mirar.

Tanmateix, quelcom important passava a València al mateix temps. Els sms de mon germà Carles des del bell mig de la mani m'animaren de valent. Ací teniu el vídeo que ha publicat Vilaweb. Ja n'hi ha prou!!! (encara que jo haguera afegit "Hòstia!!")



I per no acomiadar-me avui com un romancer/ploramiques, una confessió: quan vaig recuperar les meues "constants vitals" tant a la mar com a la bici, aquest vídeo i aquesta cançó varen ser els meus acompanyants durant molt de temps. No sabeu el que animem... Però poca broma que l'aigua de la mar encara està freda i la sang era tota a les meues gambes.



Au doncs.

dijous, de maig 03, 2007

Elx. Un test important.

Dissabte que ve aniré cap a Elx. Deixaré Cinta i els nanos a Calp i ens quedarem la bici , el neoprè, les sabatilles, el casc, les ulleres i jo. Encara que segur que veuré gent coneguda, m'abellix l'idea de estar amb mi mateix unes hores.

Vull concentrar-me bé i assajar tot el protocol "avant-race" per no improvisar massa quan vaja de bo a Roth.

L'objectiu d'enguany no és Elx. Comparar els temps de l'any passat no tindrà validesa (no pujarem l'Albaterolo), però vull comprovar el comportament del meu cos i del meu cervell davant una prova com la del Baix Vinalopó, que continuarà sent molt dura.

Recorde perfectament les sensacions de l'any passat, i a tres dies vista com estem avui, el senyor Roca i jo, es veiem cada parell d'hores. Poca broma. Ara estic tranquil, estranyament tranquil. Sé que la faena està feta, em conec molt millor que fa uns mesos, la vellesa m'ha llevat part de la burrera de joventut i de no haver-hi cap imprevist, tot anirà bé.

Cada dia faig eixides més llargues de bici i també cada dia les meues cames baixen menys malmeses i més disposades a córrer. M'he llevat del cap la por a estar 7 hores dalt de la cervélo i això ha estat tota una fita dins de la preparació.

Ja us contaré com ha anat.


Molta gent em pregunta allò de què collons és un Ironman (IM), i clar no volen contestar l'enquesta... Entrarem en detalls més endavant, però per a fer boca ací teniu un vídeo molt "xulo"on veureu l'ambient i com "gaudeixen" els que volen esdevenir "finishers". I així prove també afegir-ne al bloc.

Salut i independència.



dimecres, d’abril 25, 2007

300 anys i ací estem

Fa temps que estic pensant en aquesta precisa data. Volia escriure alguna cosa al voltant del dia que celebrem hui (existeix algun poble en el món que celebre les seues derrotes?), però finalment he pensat que no ho faré. Deixaré per sempre en la blocesfera l'article d'avui a L'Avui, de la meua admirada Isabel-Clara Simó.

Però no puc resistir deixar també per sempre ací, algunes reflexions arran de tot allò que aquest dia em provoca:

- Tenim dret a decidir i ho farem.
- Cal no aturar-se i pensar també en el futur dels nostres fills.
- Cal descolonitzar-se. D'acord, ens guanyaren dues guerres, però som el que som.
- No caigueu en la trampa de menysprear els nacionalismes sense més. Els que ho fan ho són encara més. Ells tenen allò que és seu i també el que és nostre.
- Defensar la identitat, el territori i llengua no vol dir que les persones no importen. És precisament tot el contrari. És un altre argument que s'empra sovint per estabornir les persones i calmar consciències.
- Aquesta lluita NO és fa amb violència. Empra el seny, el sentit de l'humor i per damunt de tot, la teua dignitat. Fins i tot davant els que no pensen com tu i, en moltes ocasions, potser no siguen dignes d'ella.
- La independència no hem de lligar-la amb el concepte de trencament radical i definitiu amb la resta de l'estat. Serem també europeus.
- La identitat no es discuteix. Som el que som (insistisc) i sabem conviure amb tots.
- Molt important: hem d'anar tots plegats, des de tots els indrets del país.
- Recordeu una cosa: al cervell de les persones no hi arriben. Aconsegueix almenys la independència mental. A més a més els emprenya un ou, i això sempre ajuda.

Bé, us deixe amb la Simó. Jo em quede amb les meues cabòries sobre el meu camí a Roth, que per cert, passa per Elx, i aquesta setmana té divuit hores.

Au.
____

Almansa

Avui fa tres-cents anys que va tenir lloc la infausta batalla d'Almansa, on les tropes borbòniques van derrotar els exèrcits valencians i van aplicar la diabòlica revenja dels vencedors: la supressió de les seves llibertats i les seves institucions, l'aniquilació de la seva llengua, la humiliació dels valencians i la crema dels pobles més difícils de vèncer, com és el cas de Xàtiva. Tant és així que, tot i el que ha plogut, la gent senzilla encara diu allò de "Quan el mal d'Almansa, a tots alcança", i encara avui, i malgrat els maquillatges de les autoritats autonòmiques, la imatge d'aquell pervers Felip V encara roman de cap per avall. No sols als museus, sinó a moltes cases particulars.

La tasca de colonització, però, va ser eficaç: de mica en mica van convèncer els valencians que la seva és una llengua de segona i els seus drets només són la submissió i l'obediència. A primer cop d'ull, els vencedors van guanyar-ho tot, i, si ho preguntaves a la gent, la majoria et dirien amb passió que són més espanyols que ningú. I aquí és on hi ha la clau: la passió. Perquè el que van aconseguir aquells castellans va ser que la gent sentís vergonya del propi país, que parlar la seva llengua fes pobletà, que reivindicar unes llibertats fes antic i que cantar cançons populars fes camperol.

Ara bé: la memòria històrica, sovint inconscient, continua existint. Ja ho crec que sí. No s'entendria si no l'odi a Catalunya que té la dreta més servil. Si érem el mateix poble i una part d'aquest poble encara aixeca el cap, vol dir que algú ha cedit i això és encara més humiliant que la derrota. En aquesta ràbia hi ha la clau de la recuperació. Que així sia.


Isabel-Clara Simó. (Diari Avui 25 d'Abril de 2007)



dilluns, d’abril 23, 2007

La tenim !!!

Ha trigat una miqueta massa, però tot arriba. La veritat és que no tinc ni paraules ni malauradament més excuses per tirar-li la culpa a la bici.

La màquina que veieu en la foto és una autèntica meravella i l'amor ha sorgit des de la primera pedalada. Supose que el meu vers ella, perquè em temo que a l'inrevés no serà igual la cosa. Ho sent molt, però sóc el que t'ha tocat, xiqueta.



Dissabte vaig rodar al voltant d'uns quaranta quilòmetres per ajustar-la una mica i ahir mateix em vaig clavar entre pit i esquena, 164 quilòmetres per a fer boca. Les meues cames i sobretot el meu cul (llegiu forigol), donen fe que la qualitat de la "burra" és excel·lent. A Roth no farà miracles, però un plus de comoditat i lleugeresa segur que aportarà.

La setmana ha anat prou bé... supose. Anomenar un microcicle de ajust , per a "descarregar" un poc, i acabar-la en 15 hores i un quart de treball efectiu, no està gens malament.

Percep certes millores en les tres disciplines i un increment impressionant en la meua condició física. El proper dia 6 a Elx (Baix Vinalopó), serà un més que bon examen per veure com estic. Ja vos donaré la llanda, ja...

Que tingueu una bona setmana.

dilluns, d’abril 16, 2007

El GI i altres sacsades de cervell

Continuant amb aquesta dèria meua d'aquests darrers dies sobre allò de parlar d'anar carregant anys al llom, he de dir-vos que des de que duc fent aquest camí, he escoltat tota mena de comentaris al voltant del meu objectiu de creuar la meta a Roth, els quals podríem classificar en tres grans grups:
  • "El què dius que vas a fer?" (Mirant-me com la vaca al tren) - 18% - GI = 4
  • "Hòstia nano, tu no estàs bé del cap, però molt d'ànim" - 52% - GI = - 7
  • "Tio, no sigues burro. Tu ja no tens edat per això" - 30% - GI = 14
GI= Grau d'irritació (0 a 10)

Doncs bé, per aquells tocapilotes del 30%, fer-vos saber que a partir d'ara pensaré en aquest paio eslovè de 52 anys que s'ha creuat nadant el riu Amazones (5.430 quilòmetres) amb 66 díes !! (Heu de creure's la mitjana de quilòmetres per dia) El seu objectiu inicial era fer-ho en menys de 70. Per a més informació--> http://www.amazonswim.com/main.php



Martin era ja famós dins l'entorn de "xirivies-cerebrals" que intenten allò que sembla impossible, però hi ha un munt de gent anònima que ho intenta cada any, dins les seus possibilitats i malgrat la seua edat. Ja veureu els "tacos" de la gent que entrarà davant meu a Roth, ja...

I no només em referisc els reptes esportius. Quanta gent enceta projectes impensables i a contracorrent respecte el seu moment vital: encetar una carrera universitària, tenir un fill, donar un cop d'arjau a la seua carrera professional, refer la seua vida sentimental, replantejar-se i assumir compromisos socials, altruistes, intel·lectuals, polítics, d'identitat... Tota la meua admiració per a tots aquells que es vegen reflectits d'alguna manera o d'altra.

Aquesta setmana el camí ha començat a empinar-se. Han estat vora setze hores de treball efectiu i el cansament ja no es "reseteja" tan fàcilment després de cada entrenament . Això fa que cada sessió es faça a cara de gos. Tot normal. Ningú em va dir que açò seria un passeig en barca per L'Albufera a boqueta nit.

Especialment dures les 6 hores i 12 minuts dalt de la bici d'ahir. 146 quilòmetres en total (amb dos ports i mig), els darrers 76 amb la roda del darrere bastant frenada per un bac que vaig caure al quilòmetre 70, a escassos cinc minuts de ma casa (volia pegar-li dues voltes a un circuit). Prendre la decisió de no agafar-me a l'excusa de l'avaria més l'afegit de la pluja, girar cua de la dutxa reparadora i fotre'm la resta de la pallissa, m'ha servit per enfortir-me tant de cames com de "burrera", elements indispensables per assolir el somni d'acabar un Ironman amb un somriure d'orella a orella.

dijous, d’abril 12, 2007

Va d'amics, va de cert caminet...

Diuen que conforme et vas fent gran, mires més cap els teus (parella i xicalla) i sobretot cap el teu melic. Molt cert. Però un se n'alegra i molt, quan un amic, d'eixos que coneixes des de que ta mare et torcava el cul, fa coses tan estranyes com escriure llibres en la seua llengua i... damunt li donen premis, tu!!! Aquesta vegada ha estat el "Premi de la Crítica d'Assaig dels Escriptors Valencians" pel seu treball "Cita a Sarajevo" - L'Eixam Edicions, que ja vam comentar fa uns mesos. Els premis són convocats per l'AELC (Associació d'Escriptors en Llengua Catalana). Poca broma. Si voleu saber-ne més sobre la seua obra, vida i miracles (encara que no els veureu tots), ara s'ha fet una plana web -> http://www.bayarri.info. També resta penjada per sempre a la secció "Països Catalans" d'aquest bloc.

Conforme va arribant la vellesa, un se n'adona també, que cal desmitificar i desfer la idealització de l'amic per tot, de l'amic de tota la vida, de l'amic ideal que igual dóna que li contes que has mamprès a cascar-te-la, que t'agraden els Bee-Gees, que perds el cul per la veïna de dalt (amiga de sa mare, per cert), o que vares copiar durant tot el curs. De sobte, apareixen just de la manera més adient per allò que els necessites. Un exemple clar són els membres de la colla "Tira tu sí vols" http://www.tiratusivols.blogspot.com/ , dels que algun dia vos parlaré, però ara vull fer-ho altra vegada sobre Marcos Greus, el meu entrenador.

Ara mateix som com una mena de parella de fet, d'aquestes modernes que mantenen la relació mitjançant Internet, però que ens coneixem a la perfecció. Sobre tot ell a mi. Se'm vist només tres vegades i la resta han estat trucades al mòbil i correus-e. I m'ho encertat tot, tu: "Fes-ho així o fes-ho aixà" Nyas ! I funciona. "Tranquil que ja voràs com perds pes". Correcte. "En dues setmanes baixes les pulsacions a tope". Premi. "Ànim que pots en aquest microcicle". I va, i puc. "Canvia la sessió de "noséquè" a divendres a migdia". Perfecte!!

Com a bona parella virtual s'enviem fotos i tot, encara que ell ho fa per passar-me la seua bici pels morros i sobretot les rodes que duu el molt roder. Només una de les seues val el mateix que la bici que duc jo ara !!! En la foto que adjunte els veureu als dos en el darrer campionat estatal. (Marcos és el que trau la llengua, que no el lleu). Estic en bones mans i esdevindré "finisher".

Si no passa res, diumenge vindrà a acompanyar-me durant l'entrenament de bici (a més de l'habitual Robert Meneu), Josep "Crazy Horse" Ribera (1965 - Ontinyent - La Vall d'Albaida). Si us dic que per a mi els d'Ontinyent són els nostres particulars "bascos" i que sempre que ve a València em toca dir-li que faça el favor de no vindre muntat en la bici, us anticipe una mica el perfil d'un amic de fa 20 anys, d'un amic que estime. Tindrà el seu post monogràfic encara que no li agrade.

Ah sí ! El caminet durant les pasqües: Divendres de passió: 1 hora 10' de fartlek (a boqueta nit, a voreta mar i amb el Montgó al fons, com li agrada Josep Fuster). Dissabte de passió: transició 2 hores bici + 1 una de cursa. Diumenge de resurrecció (per a mi de "puntilla"): 145 quilòmetres a soletes. El millor de tot recórrer la Vall de Gallinera. Si estic mig inspirat un dia d'aquests us contaré quant de preciosa és i tots els sentiments que em desperta...

Au.

dilluns, d’abril 02, 2007

Nosaltres i els nostres fills

De sempre, ha estat prou habitual llegir articles d'opinió on l'autor compara diferents comportaments, fets més o menys reiteratius, vivències o anècdotes personals, per demostrar, gairebé sempre, que qualsevol temps passat fou millor.

Un, que d'entrada el que vol és que les coses canvien de debò, perquè els nanos es troben un món molt millor que el que vam gaudir nosaltres, no s'ho passa massa bé quan ha de donar la raó als "Abuelos Cebolleta" de torn, però dissabte passat em vaig veure al bell mig d'un fet que m'ha provocat alguna que altra reflexió.

Per no fer-ho massa llarg, em trobava veient un partit de bàsquet on l'equip del meu fill (xiquets de deu i onze anys) visitava el camp de l'escola de "nuestro flamante equipo azulejero" (sí, també són chotos a morir), quan en l'últim sisè (ara juguen sis temps), un jugador local entropessà amb un visitant i caigué a terra. El pare d'aquest, pensant que li havien fet la cameta al seu fill, va entrar al camp (!!!!) a escridassar i intimidar al suposat "agressor".

Per sort (crec), el que us escriu encara té cames i instint, i recordant els seus anys de jugador de futbol americà, quan de vegades li tocava fer de "strong-safety", arribà a temps d'aturar el Monsieur Bouet (encara que no li vaig veure les banyes), i dir-li encara quatre cosetes.

Allà va: Això en la meua època no passava, hòstia!!! Fastigós, però és així. On és la clau? Tots hem dit alguna vegada, que tot és degut a la "super-protecció" que donem als nostres fills, però ara discrepe. Volem dir que aleshores, els nostres pares no ens protegien? Fals. No serà que ens protegien millor però donant-nos més solta? No serà que mesuraven molt més millor el grau just d'IM-PLI-CA-CIÓ en la nostra educació a tots els nivells, passant per l'esportiu? (No vull parlar de la implicació dels pares d'ara en l'ensenyament perquè m'encenc) No serà que el seu objectiu era la felicitat dels seus fills sense estar condicionada a jugar en la NBA o en la LFP? Trist molt trist.

Total, tot aquest rotllo com a excusa per contar-vos que Gonçal els va encolomar "vint puntets vint" i uns quants barrets als pameseros, i que son pare, més pagat que quinze, agafà la bici després i es va marcar 80 quilòmetres com a preàmbul dels 130 de l'endemà. Açò marxa !!!

Això sí, tornant a casa en la moto, estant parats en un semàfor, Gonçal em va demanar:

- "Papà, tu saps on és el problema de tot el que ha passat?

- "No estic molt segur, fill".

- "Els pares no enteneu bé els fills. Nosaltres el que volem es jugar a bàsquet"

"Agarra't al pinzell que me'n duc l'escala" Dita popular valenciana.

dijous, de març 29, 2007

17è micro

La setmana passada vaig acabar la dissetena setmana de la planificació. Ha estat el meu màxim esforç durant una setmana fins ara, i la conclusió és que tot va d'allò més bé.

Com sempre, he de passar tres moments crítics com són la matinà de dijous (6:30 eixint per la porta del pati de ma casa), la sessió de divendres a migdia (després de nadar pel matí i d'anar al tall) i per damunt de totes, la sessió de natació de dissabte després de dinar (després de haver agafar la bici de bon matí). Com diu Marcos, costa molt més agafar la motxilla i la moto per anar a la piscina que la mateixa caterva de metres que he de fer després.

M'anima molt pensar que eixos moments seran els que recordaré de gust quan tot açò passe i tot siguen imatges gravades dins el meu cervell...

El resum de la setmana és el següent:

- Natació: 3 hores (3 sessions)
- Bici: 8 hores i 30' (2 sessions de carretera - 1 sessió spinning)
- Cursa a peu: 3 hores i 15' (3 sessions)
- Gimnàs: 30'

Total: 14'45 hores

Aquest cap de setmana, d'anar tot bé, passarem els 200 quilòmetres donant pedals, i si les sensacions són les mateixes que els últims entrenaments, la veritat és que em dóna molta confiança acabar encara amb cames.

L'assumpte de la manduca serà clau i ja hem mamprès a fer assajos.

Ara, a esperar que vinguen la bici i el corró, que ja estic que me'n puge a la figuereta.

Salut i pecats (que diuen alguns).

P.S. He penjat un parell de baners en aquest bloc. Si no els veieu us recomane que us instal·leu el navegador Mozilla Firefox. Teniu la versió en català, incorpora corrector ortogràfic en línia, i a més li feu la mà al Gates. Us la podeu descarregar des d'ací mateix--> http://www.softcatala.org/prog167.htm o http://www.mozilla-europe.org/ca/products/firefox/

dilluns, de març 26, 2007

Quina felicitat ser choto !!!

Per aquells que no viviu al País Valencià o en alguns casos a la ciutat de València, començaré per dir-vos que el mot "xoto" s'atribuix als aficionats del Valencia C.F., de la mateixa manera que als del Levante (no seran Llevant per a mi, mentre es comporten com a chotos) se'ls coneix com a "granotes".

Segons he pogut esbrinar, el motiu es deu a que abans de construir-se el camp de Mestalla (nom de la sèquia que passava per baix), sembla que els pocs pastors que llavors restaven, duien els xots (cabres) a pastar per la zona que ens ocupa.

L'evolució (involució en aquest cas) de la paraula "xot" a "choto" passant per "xoto", no és banal. Passa per l'essència mateix de l'exemplar en qüestió.

Als cercles d'amistat més propers (un altre "tocapilotes" -propietari de l'expressió que titula aquest post- i jo mateix), hem analitzat el fenomen des de la vessant "futbolera", i fins i tot, els hem classificat:
  • Choto-Pompeu ("Doncs bé, malgrat les mancances de la seua junta directiva, no puc menys que albirar un reguitzell de títols per a les properes temporades")
  • Choto-Senyoret ("El Valencia es parte de mi vida. Yo es que soy muy valenciano")
  • Choto-Manxeguet ("Somo la hot-tia, pero el Madrí ej que é muxo Madrí")
  • Choto-Suro ("Yo me crompe el Super, me fique la camiseta i la gorra, agarre el pase i el bocadillo, i que els donen pel cul a tots"). En la foto, un exemplar de llibre, mostrant una imatge de la verge dels desemparats durant la tanda de penals de la final VCF-Bayern de Munic.

Al llarg dels anys, observant el comportament humà, hem arribat a la conclusió de que el chotisme, no és només una pandèmia que afecta al món futbolístic, sinó que el seus efectes han arrelat dins els cervells de bona part del personal que ens envolta, els agrade el futbol o no, i que no és sinó, una conseqüència més de l'esport favorit d'aquest país nostre: l'autoodi. De fet, el choto de chotera (Mestalla) és una involució del choto-genèric.

La característica més representativa i comú d'aquest últim és que és feliç. Però molt. Fonamentat en el seu estil de vida "igual em dóna so que arre", ells van fent. Que ve Fernandito Alonso a endur-se les bajoques de tots nosaltres? Tots de la maneta a olorar benzina deu minuts. Que ve Ratzi unes horetes? Tots amb peineta (física o virtual) a llepar-li l'estola. Que els nostres fills estudien a barracons? "Això no te res a vore, hòstia!!" Els passes pels morros que fins i tot durant el franquisme no es discutia sobre l'unitat del català? (Exemple.: Consulteu "Monitor" de Salvat - 1967!!!!) i ací ja boten veus. I si està al seu abast, t'inflen a hòsties (físiques o verbals). Que tots els edificis "emblemàtics" de merda duen el nom d'un borbonet? Tots a aplaudir amb el cul en pompa. No en tenim de valencians que s'ho mereixen més?. Que ens lleven TV3? De puta mare. Abans moros que catalans !!! Circuit urbà? Sí home, sí. I nocturn. I cap de setmana sí i cap de setmana també. Això sí, per favor, la ofrena, "el traslado" i la processó del corpus al circuit de Xest. Ai mareeeee...

dijous, de març 22, 2007

El setze al cove


Doncs bé, ja en tenim un més. Ha estat un microcicle especial. Una autèntica prova de foc per comprovar com va la cosa...

Tenint en compte que la vaig començar amb la càrrega afegida de la mitja marató de Riba-Roja (en la foto darrere Juanoviedo i Doro Timoneda, i amb gorra blanca i barallant-me amb el pulsòmetre), la setmana ha anat d'allò més bé. Malgrat el cansament concentrat a les potes, les pulsacions van baixant com cal i el meu ànim és pels núvols. A més a més, la bici és al caure...

Amb una miqueta de retard, us comente que la cosa va quedar així:

- Natació: 2 hores i 15' (2 sessions)
- Bici: 7 hores i 45' (3 sessions)
- Cursa a peu: 3 hores i 15' (3 sessions)

Total: 13 hores i 15'

Aquesta setmana (17é microcicle): 15 hores.

Au cacau.

divendres, de març 16, 2007

Independència (Vicent Partal)


Han passat trenta anys de la mort de Franco. Espanya ha tingut temps de sobres i oportunitats de reinventar-se. Ho va fer en part amb l'estat de les autonomies, però l'intent ha degenerat en pura descentralització administrativa, i encara. Les nostres tres autonomies ja han intentat d'acomodar-s'hi dues voltes. I el resultat és frustrant. Especialment en el cas del Principat, on l'estatut aprovat pel Parlament ha estat reduït a no res. I no avancem. I cada dia que passa ens escanyen més. Però, en canvi, assistim al renaixement pletòric del nacionalisme espanyol, que no és solament cosa de quatre fatxes, no ens enganyem. Durant els mesos vinents, encara ens faran beure més fel, començant per una sentència judicial sobre l'estatut barceloní que s'anuncia sucosa. I la pregunta és: què hem de fer nosaltres en vist de tot això?

En política mai no hi ha solucions màgiques. Però no hi ha el menor dubte que, en el nostre cas, en aquesta dècada i a la vista del panorama que tenim, la independència comença a ser ja l'opció més raonable. El president Maragall deia que hi havia un estil de fer d'Espanya que suscita 'desafecció'. Doncs, mira: la sensació de fracàs amarg que deixà l'estatut, l'abans alemanys que catalans dels empresaris, la barra que tenen amb l'aeroport i tantes coses més, les bufetades de la policia aquest cap de setmana a una xiqueta de Burjassot perquè parlava valencià, la pretensió de forçar la màquina a tot arreu amb el castellà, la persecució fins l'altra punta de l'oceà de qualsevol selecció nostra i la mar de banderes espanyoles que torna a ofegar Madrid, tot junt i barrejat, la suscita. Suscita desafecció. Desafecció a la dreta espanyola i a l'esquerra espanyola també. Perquè anem apanyats, si resulta, com no paren de dir, que Zapatero és l'únic que ens entén. Que el cel ens faça bonets. Desafecció a litres. Desafecció i desesperació de pensar que ràpids i tranquils que podríem circular per les vies d'Europa, si no tinguérem tothora l'entrebanc que ve d'Almansa.

La independència, sense ser una solució màgica, seria ara mateix la més raonable, la més sensata. La més senzilla d'explicar i d'entendre. I sens dubte, l'única eficaç per a dissipar d'una vegada aquesta sensació agra que tanta gent sentim cada dia des de fa uns quants anys. Aquesta incomoditat permanent que ens atrapa tan bon punt obrim el navegador, fullegem un diari o mirem un telenotícies qualsevol.

Però, com ho fem? Ací, exactament ací, és on comencen tots els mals. La política que tenim arriba on arriba, i ja es veu que el vol és curt i condicionat a una velocitat d'espant. I la capacitat de mobilització de la societat civil, no ens enganyem amb l'eslògan, és minsa i molt coartada. Però constatar això, i fins i tot una certa impotència, no és cap excusa per a evitar la feina de cada dia. Sobretot perquè n'hi ha una de fonamental i bàsica: descolonitzar la ment, que no depèn de ningú més que de cadascun de nosaltres. De tots i cadascun de nosaltres.

I amb la ment buida d'apriorismes colonials, buida de por i de recels, buida de dubtes sobre nosaltres mateixos, el present i el futur d'aquest país ja es veu a hores d'ara amb una claredat meridiana: no hi ha res a fer a Espanya. Ni que passen trenta anys més. Amb aquesta gent, no reeixirem mai a fer possible una relació en què no ens consideren uns inferiors amb drets polítics menors i sempre sota sospita. Ho hem intentat trenta llarguíssims anys a base sempre de suavitat, bones formes i discreció. I la resposta a tanta moderació i a tan bona cara, la vam veure fa mesos a les Corts espanyoles amb Alfonso Guerra passant el ribot i la vam veure dissabte a la plaça d'Espanya (on sinó?) de Madrid, amb Rajoy en posició militar mentre sonava aquella musiqueta que ells sempre toquen.


Font--> http://www.e-criteri.cat/index.cfm?plana=aparador.cfm

Açò es posa serio

No, no vaig a donar-vos la llanda amb la situació de la política dels espanyols, que llastimosament, tant ens esguita। Ni sobre les darreres notícies al voltant de que la Cheneralitat Valenziana vol bloquejar les emissions de la Televisió de Catalunya en tot el País Valencià, ni sobre que el Barça ja no carbura, ni que les pulsacions em van 240 per minut quan aquests dies em moc per València (putes falles), ni res de tot això, no. Em referisc a que aquesta setmana el camí de Roth té catorze horetes de res...

Cal afegir a la setmana actual, que diumenge passat vaig córrer la Mitja Marató de Riba-roja (01:46:55) i encara la duc a les cames. Cursa molt dura per les costeretes i molt especialment per la banda de música que amenitzava la cursa. Particularment, nosaltres vam tindre el plaer d'escoltar: "A por ellos, oé", "España cañí" i "Amunt Valenzia" (himne choto de "belleza sin igual"), i això vullgues o no, fa encara més dura la prova. Aquest país no té remei. En el proper post (ja mateix), un article del meu admirat Vicent Partal, molt adient després de dir-vos tot això.

Hòstia!!! Però sí em queden menys de cent dies !!! Maedéusenyor !!!

La veritat és que és tota una novetat per a mi, això de començar a entrenar amb les cames fent-me figa, però al mateix temps, em dóna la veritable percepció del tipus de "projecte vital" que vaig encetar fa ja setze setmanes.

La setmana que ve us conte com vaig acabar aquest autèntic punt d'inflexió de la preparació.

Au.

P.S.: Ah! La frase que acabe de penjar al costat no pretén tindre cap doble sentit per res. O sí... ;-)

dilluns, de març 05, 2007

Benvolgut bloc

La veritat és que no sé com demanar-te disculpes per la meua absència, però has de creure'm: has estat present cada dia d'aquest període on mig estabornit per la puta grip els primers dies i per la puta vida els darrers, no em trobava ni amb la disposició d'entrar a rellegir-te.

Des del primer dia, no calgué dir-te que amb allò de la vida, i especialment amb les persones, sempre he anat amb un lliri en la mà, i a més a més, en etapes on tot ve de cara i et sents amb força de poder amb tot, en compte d'un, són dos lliris. Però tot té un límit, i quan no és el pare o la mare que no estan bé, és un amic que se'n va, o un altre que et reprèn per l'execrable fet d'escriure en valencià a València, o les cames que no van, o senzillament, percebre cada dia que visc en una colònia d'un país que no és el meu...

Però una vegada més, he tret del calaix el vell consell de la meua iaia María "La Galana" (Almàssera 1907-2001) davant d'aquells que et toquen els ous: "Xiquet: caga't en ells". Hem arreglat una mica la situació dels pares i no he deixat d'entrenar malgrat la gossera i la feblesa de cames, i tot comença a endreçar-se.

La setmana passada ja la vam tancar amb:

- Natació: 3 hores justetetes (3 sessions)
- Bici: 3 hores i mitja (1 sessió)
- Cursa a peu: 3 hores i 25' (3 sessions)

Total: 9 hores i 55'

Per cert, dues cosetes més: he de dir-te que ja ho tinc tot enllestit per a Roth (allotjament, bitllets, etc), i no t'esglaies per la taca que t'ha eixit a la part inferior dreta. No cal que li digues res al webmaster. Ja t'ho explicaré un altre dia.

Au company.

dilluns, de febrer 12, 2007

Qui amb xiquets es gita...

... banyat s'alça.

Estava clar: tant de fer el ganso amb anàlisis de sang, virus i tota mena de substàncies (bé, de "tota mena" tampoc, val?), que finalment la grip em va enxampar però a base de bé.

El que hauria d'haver estat una setmana de 6 hores de bici, 3 d'aigua i 2 i escaig de cursa, s'ha quedat en només 1 horeta de cursa i una altra de natació.

Si parlàvem de no amoïnar-se, de fer front a qualsevol tipus d'entrebanc, ací tinc una bona ocasió per demostrar-ho.

La veritat és que m'he quedat baldat, derringlat, moix, sompo i sense les cuixes de pollastre i el bronzejat que lluïa. Això sí què és dur... ;-)

Ara, ja seriosament, estic desitjant parlar amb Marcos, per anar planificant com tornem a reprendre la activitat amb tota la cura del món, però abans, hauré d'esclafar el parell de grapats de bitxets, que com el de la imatge, encara tinc per ací donant pel sac.

Cinta em diu que no m'havia vist encara amb febre desprès de gairebé 19 anys, però que sóc un malalt llandós i ploramiques. Jo li conteste com els mallorquins: "Qui no està avesat a dur bragues, ses costures li fan llagues".

Molta salut.

dilluns, de febrer 05, 2007

Anàlisi de sang

Es veu que el "mala persona" de Marcos Greus vol saber si anem bé o no, i també, ai mare, si estic per pujar una miqueta més el tute setmanal.

Així doncs, dimarts passat em vaig fer una extracció de sang per veure com estic d'un munt de coses que sincerament no recorde, excepte el CPK. M'han explicat què és, però cada vegada que ho llig, escric o escolte, em ve a continuació "de Moscou".

El cas és que no fa molt, em vaig fer un per allò del puto colesterol (hi ha que fotre's: menge com un teuladí i no pare ni un segon i encara me n'ix). Com estaven de promoció al laboratori, em varen fer un de més complet. Greus m'ha dit que val, que de puta mare, que aprofita i molt, però vol saber com estic de veritat després de onze setmanes de entrenaments.

De tota manera, ací teniu el resultats, exposats de la següent forma: Substància detectada, composició i imatge del nucli.

CINTASEGQUUS BENEMERITAE
  • ¿No me has dicho que volvías a las 12:30?
  • ¿Otras zapatillas?
  • ¡¡ Eres muy pesao !!
  • ¡¡ Tio, son las 6:00 de la mañana !!
  • ¡¡ Eres un dolor !!
  • ¡¡ Están en su sitio !!
  • ¡¡ Joder!, ¿todavía te queda una vuelta?

GONÇALIBUS PREGUNTITAE BONAGENTIA
  • Saps què, papà?
  • A què no saps que vol dir "penell"?
  • Et conte tot el que ha passat hui?
  • Pots vindre un segon?
  • A que no saps quants taps he posat hui?
  • Has vist el meu llapis?
  • Hui ha estat el segon millor dia de la meua vida. A que no te'n recordes quin va ser el primer?


LLÚCIARI MESQUEMELÒNITUS
  • I la mamà?
  • ¡¡¡ Estoy enfadada !!!
  • Me lees un conte?
  • Jo, jo, jo, jo...
  • És meu !!!
  • Ja em sé la ce trencada

Aquesta foto és de fa dos anys, el primer dia que la Llúci va prendre possessió com a Presidenta de ma casa. El gest fou tota una premonició del seu estil directiu. Sempre que la torne a veure, al·lucine.

Bé, no sigueu mal pensats, que en ningun moment he dit que siguen "elements" roïns per a mi. Més bé al contrari, els necessite per fer aquest camí i qualsevol altre, i sense ells tot açò no tindria cap sentit.

diumenge, de febrer 04, 2007

Setmana atípica

Una analítica i una donació de sang, una otitis externa, una mala nit de la Llúci (altra otitis) i la pluja, ha estat el motiu d'acabar una setmana diferent a la resta, des de que vaig començar la preparació.

- Natació: 2 hores i 15' (2 sessions)
- Bici: 2 hores (1 sessió de spinning + 2 sessions de bici estàtica)
- Cursa a peu: 4 hores i 20' (4 sessions)

Total: 8 hores i 35'

Com sempre, hi ha una part positiva: cal adaptar-se a les circumstàncies i no amoïnar-se; i una negativa: la perduda de la sessió de bici.

Que passeu una bona setmana.

dilluns, de gener 29, 2007

Una més al sarró

Setmana molt semblant a l'anterior. Cada dia recupere millor i comence més animat les sessions següents. Els meus bessons estan callats com si estigueren en missa i això és molt bona senyal.

A partir d'ara, donaré les dades del planning setmanal de Marcos, per no anar especulant si la compte amb els progressius, estiraments, paronets, etc., que puga fer en les sessions. Així doncs, aquesta setmana l'hem tancada amb:

- Natació: 3 hores i 20' (3 sessions)
- Bici: 3 hores i 50' (2 sessions: 50' de spinning + 3 hores de carretera)
- Cursa a peu: 3 hores i 20' (3 sessions)

Total: 10 hores i mitja
Total mensual: 42 hores. (li lleve una hora i mitja a la setmana passada)

Ara la dèria compartida entre el meu Miyagi particular i jo mateix, és la de fer-se amb un corró ("rodillo" en chotolencià) per a la bici i aprofitar el temps que estic a casa jugant amb Barbie's, Jagget's, Nintendos DS, escacs, El Senyor dels Anells, més Coneixement del Medi, Matemàtiques, Llengua i oju, amb l'abecedari de la Llúci. El rotllo estarà, en calcular més o menys l'arribada a casa de la quefa, i que em done temps a amagar el corró i la bici. ;-)

Bona setmana a tots, molt especialment als nous "futurs finishers" que vaig coneixent mitjançant el món "blogger".

(Aquest post va ser escrit dilluns passat. Coses de la blocesfera)

dimarts, de gener 23, 2007

Numerets i més numerets

Després d'escodrinyar per la blocesfera tots els blocs que he pogut sobre "ironmans", comprove que sol ser habitual fer un resum setmanal del treball realitzat, de manera que els blocaires que estan entrenant pel mateix objectiu que tu, puguen comparar-se i bé, animar-se o bé maleir-ho tot per una setmana fluixa. He afegit un parell de blocs a la secció de triatló i aniré penjant alguns més. Salutació especial a Joan Marc Fons, que ha tingut a bé, "penjar-me" del seu bloc. També anirà a Roth.

Per altra banda, d'aquesta manera aniré barrejant els posts romancers i de tot pèl, amb els de dades específiques sobre els entrenaments.

Bé, la setmana passada (9é microcicle) la vaig tancar així:

Natació: 3 hores (3 sessions)
Bici: 4 hores (2 sessions: 1 hora spinning + 3 hores carretera)
Cursa a peu: 4 hores i mitja (3 sessions)

Total: 11 hores i mitja
Total mes acumulat: 33 hores.



Ja sé que no li pega ni amb cola, però he afegit un "afotet" del triatló de Cullera de fa dos anys, on veureu que vaig amb la boca oberta tirant el lleu i amb una miqueta més de cansalà del que cal. Ara tinc més magret... ;-)

Au, que tinc les sabatilles tot neguitoses.

dilluns, de gener 22, 2007

Només o encara?

En el moment d'escriure aquest "post", encara manquen... Us he posat un rellotge de compte enrere a la part dreta del bloc i crec que vaig a llevar el comptador de visites. Això de que per nassos et llancen cada vegada un popup amb publicitat és un "fer-la-mà".

"Encara"?. Segons es mire. Des de la vessant de l'organització i planificació del viatge, sembla que és despús-demà. Quants anirem? Per on tirem? (Roth no té aeroport). Amb quants dies d'antelació? Quan tornarem?... De moment, i per obrir boca: ja no tenim lloc a Roth. No està gens malament, eh?.

Des del punt de vista esportiu són 22 "setmanes-microcicles". A mi ara em semblen 22 vides. Per una banda, crec que és exactament el que un panerot com jo necessitaria per canviar la seua complexió i ésser quelcom semblant un triatleta de llarga distància, però per l'altra, com diu el meu amic Josep Fuster d'Oliva: "El que n'hi ha, juga" (per cert, què collons estarà rumiant tant de temps fent mutis?) .

Estic vivint cada setmana com una mena de muntanya que he d'escalar, incloent esforços, moments de cansament, síndromes de Simó i les satisfaccions pròpies d'anar poc a poc arribant al cim.

Una altra visió és la d'un trencaclosques (see bellow) que hem d'encaixar i pactar entre la quefa, Marcos, les meues cames i jo mateix.


Com ja sabia quan vaig mamprendre aquest viatge, açò no és més que anar saldant "comptes" negatius amb positius, i que finalment, guanyen els positius. Un exemple clar és el temps que furte als meus fills front l'orgull que tal vegada puguen sentir de son pare algun dia.

Això sí: després has de moure les cames...

dijous, de gener 11, 2007

La llonganissa a la cendra

Supose que al bell mig d'un braser va ser on se li va caure "la cosa" al president dels EUA, Franklin Pierce, quan el 1855 va llegir la resposta del Seattle (en la ilustració de la dreta), Cap Indi de la tribu dels Duwamish, a la proposta de comprar-los les seues terres a canvi d'unes altres (una reserva pudenta).

El text que us adjunte, el vaig descobrir gràcies a una ressenya de Rafa Arnal, durant la lectura del seu llibre "La Solsida" (Ed. L'Eixam. 2000). Una autèntica delícia de novel·la on es barregen esdeveniments històrics al voltant de la Guerra Civil (mal anomenada "espanyola") i les vivències de gent de la nostra comarca (L'Horta Nord). Aprofite per a "ressenyar" també des d'ací, que després d'un bon ensurt relacionat amb la seua salut, Rafa torna a estar com un peix i la seua analítica ja la voldria el dia "D" a Roth. M'assabente de la bona notícia mitjançant el bloc de Toni Mollà, ex-valencià i del Barça, entre altres coses. Trobareu l'enllaç a la secció "Països Catalans" d'aquesta pàgina.

Comprove en la xarxa, que al llarg dels anys ha esdevingut una autèntica referència per als ecologistes arreu del món. Encara que personalment crec que defensa moltes més coses que la natura. Gaudiu-lo si voleu. Us desitge una bona reflexió.

____________________________


Com es pot comprar o vendre el firmament, ni encara la calor de la terra? Aquesta idea ens és desconeguda.

Si no som amos de la frescor de l'aire ni del fulgor de les aigües, com podran vostès comprar-los?

Cada parcel·la d'aquesta terra és sagrada per al meu poble. Cada brillant mata de pi, cada òbol en les platges, cada gota de rosada en els foscs boscos, cada altell i fins al so de cada insecte és sagrat a la memòria i al passat del meu poble. La saba que circula per les venes dels arbres duu amb si les memòries dels pells vermelles.

Els morts de l'home blanc obliden el seu país d'origen quan emprenen els seus passejos entre les estrelles; en canvi nostres morts mai poden oblidar aquesta bondadosa terra, ja que és la mare dels pells vermelles. Som part de la terra i, així mateix, ella és part de nosaltres. Les flors perfumades són les nostres germanes; el cérvol, el cavall, la gran àguila, aquests són els nostres germans. Les escarpades penyes, els humits prats, la calor del cos del cavall i l'home, tots pertanyem a la mateixa família.

Per tot això, quan el Gran Cap de Washington ens envia el missatge que vol comprar les nostres terres, diu que ens reservarà un lloc en el qual puguem viure confortablement entre nosaltres. Ell es convertirà en el nostre pare i nosaltres en els seus fills. Per això considerem la seva oferta de comprar les nostres terres. Això no és fàcil, ja que aquesta terra és sagrada per a nosaltres.

L'aigua cristal·lina que corre pels rius i rierons no és solament aigualeix, sinó també representa la sang dels nostres avantpassats. Si els venem les nostres terres, deuen recordar que és sagrada i alhora deuen ensenyar als seus fills que és sagrada i que cada reflex fantasmagòric en les clares aigües dels llacs conta amb successos i memòries de les vides de les nostres gents. El murmuri de l'aigua és la veu del pare del meu pare.

Els rius són els nostres germans i sadollen la nostra sed; són portadors de les nostres canoes i alimenten als nostres fills. Si els venem les nostres terres, vostès deuen recordar i ensenyar-los als seus fills que els rius són els nostres germans i també ho són seus, i per tant deuen tractar-los amb la mateixa dolçor amb que es tracta a un germà.

Sabem que l'home blanc no comprèn la nostra manera de vida. Ell no sap distingir entre un tros de terra i altre, ja que és un estrany que arriba de nit i presa de la terra allò que necessita. La terra no és la seua germana, sinó la seua enemiga i una vegada conquistada segueix el seu camí, deixant endarrere la tomba dels seus pares sense importar-li. Li segresta la terra als seus fills. Tampoc li importa. Tant la tomba dels seus pares com el patrimoni dels seus fills són oblidats. Tracta a la seva mare, la terra, i al seu germà, el firmament, com objectes que es compren, s'exploten i es venen com ovelles o comptes de colors. El seu apetit devorarà la terra deixant endarrere només un desert.

No sé, però la nostra manera de vida és diferent al de vostès. La sola vista de les seves ciutats apesara els ulls del pell vermella. Però potser sigui perquè el pell vermella és un salvatge i no comprèn gens.

No existeix un lloc tranquil en les ciutats de l'home blanc, ni hi ha lloc on escoltar com s'obren les fulles dels arbres a la primavera o com aletegen els insectes. Però potser també això deu ser perquè sóc un salvatge que no comprèn gens. El soroll només sembla insultar les nostres oïdes. I després de tot, para què serveix la vida si l'home no pot escoltar el crit solitari del xotacabres ni les discussions nocturnes de les granotes a la vora d'un estany? Sóc un pell vermella i gens entenc. Nosaltres preferim el suau murmuri del vent sobre la superfície d'un estany, Així com l'olor d'aquest mateix vent purificat per la pluja del mig dia o perfumat amb aromes de pins.

L'aire té un valor inestimable per al pell vermella, ja que tots els éssers comparteixen un mateix alè: la bèstia, l'arbre, l'home, tots respirem el mateix aire. L'home blanc no sembla conscient de l'aire que respira; com un moribund que agonitza molts dies, és insensible al pudor. Però si els venem les nostres terres deuen recordar que l'aire no és inestimable, que l'aire comparteix el seu esperit amb la vida que sosté. El vent que va donar als nostres avis el primer bufo de vida, també rep els seus últims sospirs. I si els venem les nostres terres vostès deuen conservar-les com cosa a part i sagrada, com un lloc fins a on l'home blanc pugui assaborir el vent perfumat per les flors de les prades.

Per això, vam considerar la seva oferta de comprar les nostres terres. Si decidim acceptar-la, jo posaré una condició: l'home blanc deu tractar als animals d'aquesta terra com als seus germans.

Sóc un salvatge i no comprenc altra manera de vida. He vist a milers de búfals podrint-se en les prades, morts a tirs per l'home blanc des del seu tren en marxa. Sóc un salvatge i no comprenc com una màquina fumejant pot importar més que el búfal al que nosaltres matem només per a sobreviure.

Què seria de l'home sense els animals? Si tots fossin exterminats, l'home també moriria d'una gran solitud espiritual; perquè el que els succeeix als animals també li succeirà a l'home. Tot va enllaçat.

Deuen ensenyar-los als seus fills que el sòl que trepitgen són les cendres dels nostres avis. Inculquin als seus fills que la terra està enriquida amb les vides dels nostres semblants a fi que sàpiguen respectar-la. Ensenyin als seus fills que nosaltres hem ensenyat als nostres que la terra és la nostra mare. Tot el que li ocorri a la terra li ocorrerà als fills de la terra. Si els homes escupen en el sòl s'escupen a si mateixos.

Això sabem: la terra no pertany a l'home; l'home pertany a la terra. Això sabem. Tot va enllaçat, com la sang que uneix a una família. Tot va enllaçat.

Tot el que li ocorri a la terra, li ocorrerà als fills de la terra. L'home no va teixir la trama de la vida; ell és només un fil. El que fa amb la trama l'hi fa a si mateix.

Ni tan sols l'home blanc, que el seu Déu passeja i parla amb ell d'amic a amic, queda exempt de la destinació comuna. Després de tot, potser siguem germans. Ja veurem. Sabem una cosa que potser l'home blanc descobreixi algun dia: el nostre Déu és el mateix Déu. Vostès poden pensar ara que Ell els pertany, el mateix que desitgen que les nostres terres els pertanyin; però no és així. Ell és el Déu dels homes i la seva compassió es comparteix per igual entre el pell vermella i l'home blanc. Aquesta terra té un valor inestimable per a Ell i si es danya es provocaria la ira del Creador. També els blancs s'extingiran, potser abans que les altres tribus. Contaminen els seus jaços i una nit periran ofegats en els seus propis residus.

Però vostès caminaran cap a la seva destrucció envoltats de glòria, inspirats per la força del Déu que els va portar a aquesta terra i que, per algun designi especial, els va donar domini sobre ella i sobre el pell vermella. Aquesta destinació és un misteri per a nosaltres perquè no entenem per què s'exterminen els búfals, es domen els cavalls salvatges, se saturen els racons secrets dels boscos amb l'alè de tants homes i s'ompli el paisatge dels exuberants pujols amb cables parlants. On està el garric? Destruït. On està l'àguila? Va desaparèixer. Acaba la vida i comença la supervivència.

Haw cacau !! (açò ja és meu)

divendres, de gener 05, 2007

Una ulladeta cap enrere

Sembla que no, però "playing playing" ja porte sis microcicles-etapetes d'aquest meravellós camí. No sé ben bé si pertoca fer ara un balanç o no, però açò d'anar escrivint en un bloc, té allò que en unes altres circumstàncies de les nostres vides tant trobem a faltar: fer el que et rote els collons la gana (expressió impagable dels meus companys de l'Horta Nord).

He estat fent alguns numerets i quan acabe aquesta setena setmana, hauré fet al voltant d'onze quilòmetres de natació, sis-cents i escaig de bici i vora a dos-cents mil metres de cursa a peu. Impagable també l'ajut de Gonçal (en la foto segur que reptant-me a no sé què), una mena de Pompeuet en forma de fill, que ha resolt els meus dubtes a l'hora d'escriure les xifres. -"Papa, recorda't de la "norma del duc": només has de posar guionets entre desenes i unitats i unitats i centenes". http://www2.upc.edu/slt/gl/GL2_2.pdf . Sense comentaris.

De les més de 53 hores que duré de treball efectiu acumulat, un 14% s'ho ha endut la piscina, un 51% la carretera i el 35% restant ha anat quedant-se pel passeig marítim, el riu i sobretot el Carraixet, el meu circuit preferit.

Cal destacar que el 46% de tot el treball, l'he fet durant les dues últimes setmanes, aprofitant unes magnífiques vacances que m'han permès traure dues sessions diàries.

Potser que a d'algú no li semble massa entrenament, tenint en compte el repte que tinc per davant, però tinc tanta fe amb el plantejament que Marcos Greus em proposa i amb ell mateix, que no tinc cap dubte que estem fent el que cal, és a dir, acumular quilòmetres dins d'un rang de pulsacions que em permeta una bona recuperació entre sessió i sessió i assolir una bona base per a quan els entrenaments siguen durs de veritat. De moment, jo em trobe com mai i amb ganes de menjar-me el món. Això sí, he de llevar-me tres quilos de damunt.

De l'anàlisi per disciplines, he de dir que tornar a nadar ha estat un autèntic martiri enguany. He comprovat que parar gairebé tres mesos és massa temps, al tractar-se d'un medi "no natural" per a nosaltres, els que no tenim brànquies. L'entrenament dirigit per Marcos "in person", esdevingué un punt d'inflexió, al transmetre'm un bon cabàs de consells per als exercicis de tècnica. Estic cansant-me com un ase quan treballe aquest aspecte, però el marge de millora que albire és acollonant.

Dalt la bici encara no vaig massa finet. Sé que serà la part clau del dia "D" i hauré de treballar ausades. Si tot va bé a Roth, la cosa estarà entre sis hores i mitja i set hores de pedaleig, i quan baixe, encara em restaran 42.195 metres per acabar de soltar les cametes. He fet alguns retocs en el reglatge de la màquina i sembla que vaig una mica més còmode. De moment, pràcticament tot per fer.

A peu estic rodant a ritmes prou tranquils i amb les pulsacions i els temps super-controlats, i això ho estic notant molt. No estic tenint problemes als bessons i quasi sempre tinc ganes de córrer. Fins i tot, "m'atrevisc" a eixir a soles (dos sessions a les 6:30 del matí) i sense iPod. Ja vaig escriure que em motive molt imaginant-me que ja sóc al quilòmetre 27 de la marató, que les cames ja no són meues però encara van, i que no deixe de veure la meta i el crono oficial penjant, dient-me que he baixat bastant de les tretze hores. Digueu-me somniador..., però vull ser "FI-NI-SHER" !!!

Bon any a tots.
 
Script per a les estadístiques de Google