dijous, de març 29, 2007

17è micro

La setmana passada vaig acabar la dissetena setmana de la planificació. Ha estat el meu màxim esforç durant una setmana fins ara, i la conclusió és que tot va d'allò més bé.

Com sempre, he de passar tres moments crítics com són la matinà de dijous (6:30 eixint per la porta del pati de ma casa), la sessió de divendres a migdia (després de nadar pel matí i d'anar al tall) i per damunt de totes, la sessió de natació de dissabte després de dinar (després de haver agafar la bici de bon matí). Com diu Marcos, costa molt més agafar la motxilla i la moto per anar a la piscina que la mateixa caterva de metres que he de fer després.

M'anima molt pensar que eixos moments seran els que recordaré de gust quan tot açò passe i tot siguen imatges gravades dins el meu cervell...

El resum de la setmana és el següent:

- Natació: 3 hores (3 sessions)
- Bici: 8 hores i 30' (2 sessions de carretera - 1 sessió spinning)
- Cursa a peu: 3 hores i 15' (3 sessions)
- Gimnàs: 30'

Total: 14'45 hores

Aquest cap de setmana, d'anar tot bé, passarem els 200 quilòmetres donant pedals, i si les sensacions són les mateixes que els últims entrenaments, la veritat és que em dóna molta confiança acabar encara amb cames.

L'assumpte de la manduca serà clau i ja hem mamprès a fer assajos.

Ara, a esperar que vinguen la bici i el corró, que ja estic que me'n puge a la figuereta.

Salut i pecats (que diuen alguns).

P.S. He penjat un parell de baners en aquest bloc. Si no els veieu us recomane que us instal·leu el navegador Mozilla Firefox. Teniu la versió en català, incorpora corrector ortogràfic en línia, i a més li feu la mà al Gates. Us la podeu descarregar des d'ací mateix--> http://www.softcatala.org/prog167.htm o http://www.mozilla-europe.org/ca/products/firefox/

dilluns, de març 26, 2007

Quina felicitat ser choto !!!

Per aquells que no viviu al País Valencià o en alguns casos a la ciutat de València, començaré per dir-vos que el mot "xoto" s'atribuix als aficionats del Valencia C.F., de la mateixa manera que als del Levante (no seran Llevant per a mi, mentre es comporten com a chotos) se'ls coneix com a "granotes".

Segons he pogut esbrinar, el motiu es deu a que abans de construir-se el camp de Mestalla (nom de la sèquia que passava per baix), sembla que els pocs pastors que llavors restaven, duien els xots (cabres) a pastar per la zona que ens ocupa.

L'evolució (involució en aquest cas) de la paraula "xot" a "choto" passant per "xoto", no és banal. Passa per l'essència mateix de l'exemplar en qüestió.

Als cercles d'amistat més propers (un altre "tocapilotes" -propietari de l'expressió que titula aquest post- i jo mateix), hem analitzat el fenomen des de la vessant "futbolera", i fins i tot, els hem classificat:
  • Choto-Pompeu ("Doncs bé, malgrat les mancances de la seua junta directiva, no puc menys que albirar un reguitzell de títols per a les properes temporades")
  • Choto-Senyoret ("El Valencia es parte de mi vida. Yo es que soy muy valenciano")
  • Choto-Manxeguet ("Somo la hot-tia, pero el Madrí ej que é muxo Madrí")
  • Choto-Suro ("Yo me crompe el Super, me fique la camiseta i la gorra, agarre el pase i el bocadillo, i que els donen pel cul a tots"). En la foto, un exemplar de llibre, mostrant una imatge de la verge dels desemparats durant la tanda de penals de la final VCF-Bayern de Munic.

Al llarg dels anys, observant el comportament humà, hem arribat a la conclusió de que el chotisme, no és només una pandèmia que afecta al món futbolístic, sinó que el seus efectes han arrelat dins els cervells de bona part del personal que ens envolta, els agrade el futbol o no, i que no és sinó, una conseqüència més de l'esport favorit d'aquest país nostre: l'autoodi. De fet, el choto de chotera (Mestalla) és una involució del choto-genèric.

La característica més representativa i comú d'aquest últim és que és feliç. Però molt. Fonamentat en el seu estil de vida "igual em dóna so que arre", ells van fent. Que ve Fernandito Alonso a endur-se les bajoques de tots nosaltres? Tots de la maneta a olorar benzina deu minuts. Que ve Ratzi unes horetes? Tots amb peineta (física o virtual) a llepar-li l'estola. Que els nostres fills estudien a barracons? "Això no te res a vore, hòstia!!" Els passes pels morros que fins i tot durant el franquisme no es discutia sobre l'unitat del català? (Exemple.: Consulteu "Monitor" de Salvat - 1967!!!!) i ací ja boten veus. I si està al seu abast, t'inflen a hòsties (físiques o verbals). Que tots els edificis "emblemàtics" de merda duen el nom d'un borbonet? Tots a aplaudir amb el cul en pompa. No en tenim de valencians que s'ho mereixen més?. Que ens lleven TV3? De puta mare. Abans moros que catalans !!! Circuit urbà? Sí home, sí. I nocturn. I cap de setmana sí i cap de setmana també. Això sí, per favor, la ofrena, "el traslado" i la processó del corpus al circuit de Xest. Ai mareeeee...

dijous, de març 22, 2007

El setze al cove


Doncs bé, ja en tenim un més. Ha estat un microcicle especial. Una autèntica prova de foc per comprovar com va la cosa...

Tenint en compte que la vaig començar amb la càrrega afegida de la mitja marató de Riba-Roja (en la foto darrere Juanoviedo i Doro Timoneda, i amb gorra blanca i barallant-me amb el pulsòmetre), la setmana ha anat d'allò més bé. Malgrat el cansament concentrat a les potes, les pulsacions van baixant com cal i el meu ànim és pels núvols. A més a més, la bici és al caure...

Amb una miqueta de retard, us comente que la cosa va quedar així:

- Natació: 2 hores i 15' (2 sessions)
- Bici: 7 hores i 45' (3 sessions)
- Cursa a peu: 3 hores i 15' (3 sessions)

Total: 13 hores i 15'

Aquesta setmana (17é microcicle): 15 hores.

Au cacau.

divendres, de març 16, 2007

Independència (Vicent Partal)


Han passat trenta anys de la mort de Franco. Espanya ha tingut temps de sobres i oportunitats de reinventar-se. Ho va fer en part amb l'estat de les autonomies, però l'intent ha degenerat en pura descentralització administrativa, i encara. Les nostres tres autonomies ja han intentat d'acomodar-s'hi dues voltes. I el resultat és frustrant. Especialment en el cas del Principat, on l'estatut aprovat pel Parlament ha estat reduït a no res. I no avancem. I cada dia que passa ens escanyen més. Però, en canvi, assistim al renaixement pletòric del nacionalisme espanyol, que no és solament cosa de quatre fatxes, no ens enganyem. Durant els mesos vinents, encara ens faran beure més fel, començant per una sentència judicial sobre l'estatut barceloní que s'anuncia sucosa. I la pregunta és: què hem de fer nosaltres en vist de tot això?

En política mai no hi ha solucions màgiques. Però no hi ha el menor dubte que, en el nostre cas, en aquesta dècada i a la vista del panorama que tenim, la independència comença a ser ja l'opció més raonable. El president Maragall deia que hi havia un estil de fer d'Espanya que suscita 'desafecció'. Doncs, mira: la sensació de fracàs amarg que deixà l'estatut, l'abans alemanys que catalans dels empresaris, la barra que tenen amb l'aeroport i tantes coses més, les bufetades de la policia aquest cap de setmana a una xiqueta de Burjassot perquè parlava valencià, la pretensió de forçar la màquina a tot arreu amb el castellà, la persecució fins l'altra punta de l'oceà de qualsevol selecció nostra i la mar de banderes espanyoles que torna a ofegar Madrid, tot junt i barrejat, la suscita. Suscita desafecció. Desafecció a la dreta espanyola i a l'esquerra espanyola també. Perquè anem apanyats, si resulta, com no paren de dir, que Zapatero és l'únic que ens entén. Que el cel ens faça bonets. Desafecció a litres. Desafecció i desesperació de pensar que ràpids i tranquils que podríem circular per les vies d'Europa, si no tinguérem tothora l'entrebanc que ve d'Almansa.

La independència, sense ser una solució màgica, seria ara mateix la més raonable, la més sensata. La més senzilla d'explicar i d'entendre. I sens dubte, l'única eficaç per a dissipar d'una vegada aquesta sensació agra que tanta gent sentim cada dia des de fa uns quants anys. Aquesta incomoditat permanent que ens atrapa tan bon punt obrim el navegador, fullegem un diari o mirem un telenotícies qualsevol.

Però, com ho fem? Ací, exactament ací, és on comencen tots els mals. La política que tenim arriba on arriba, i ja es veu que el vol és curt i condicionat a una velocitat d'espant. I la capacitat de mobilització de la societat civil, no ens enganyem amb l'eslògan, és minsa i molt coartada. Però constatar això, i fins i tot una certa impotència, no és cap excusa per a evitar la feina de cada dia. Sobretot perquè n'hi ha una de fonamental i bàsica: descolonitzar la ment, que no depèn de ningú més que de cadascun de nosaltres. De tots i cadascun de nosaltres.

I amb la ment buida d'apriorismes colonials, buida de por i de recels, buida de dubtes sobre nosaltres mateixos, el present i el futur d'aquest país ja es veu a hores d'ara amb una claredat meridiana: no hi ha res a fer a Espanya. Ni que passen trenta anys més. Amb aquesta gent, no reeixirem mai a fer possible una relació en què no ens consideren uns inferiors amb drets polítics menors i sempre sota sospita. Ho hem intentat trenta llarguíssims anys a base sempre de suavitat, bones formes i discreció. I la resposta a tanta moderació i a tan bona cara, la vam veure fa mesos a les Corts espanyoles amb Alfonso Guerra passant el ribot i la vam veure dissabte a la plaça d'Espanya (on sinó?) de Madrid, amb Rajoy en posició militar mentre sonava aquella musiqueta que ells sempre toquen.


Font--> http://www.e-criteri.cat/index.cfm?plana=aparador.cfm

Açò es posa serio

No, no vaig a donar-vos la llanda amb la situació de la política dels espanyols, que llastimosament, tant ens esguita। Ni sobre les darreres notícies al voltant de que la Cheneralitat Valenziana vol bloquejar les emissions de la Televisió de Catalunya en tot el País Valencià, ni sobre que el Barça ja no carbura, ni que les pulsacions em van 240 per minut quan aquests dies em moc per València (putes falles), ni res de tot això, no. Em referisc a que aquesta setmana el camí de Roth té catorze horetes de res...

Cal afegir a la setmana actual, que diumenge passat vaig córrer la Mitja Marató de Riba-roja (01:46:55) i encara la duc a les cames. Cursa molt dura per les costeretes i molt especialment per la banda de música que amenitzava la cursa. Particularment, nosaltres vam tindre el plaer d'escoltar: "A por ellos, oé", "España cañí" i "Amunt Valenzia" (himne choto de "belleza sin igual"), i això vullgues o no, fa encara més dura la prova. Aquest país no té remei. En el proper post (ja mateix), un article del meu admirat Vicent Partal, molt adient després de dir-vos tot això.

Hòstia!!! Però sí em queden menys de cent dies !!! Maedéusenyor !!!

La veritat és que és tota una novetat per a mi, això de començar a entrenar amb les cames fent-me figa, però al mateix temps, em dóna la veritable percepció del tipus de "projecte vital" que vaig encetar fa ja setze setmanes.

La setmana que ve us conte com vaig acabar aquest autèntic punt d'inflexió de la preparació.

Au.

P.S.: Ah! La frase que acabe de penjar al costat no pretén tindre cap doble sentit per res. O sí... ;-)

dilluns, de març 05, 2007

Benvolgut bloc

La veritat és que no sé com demanar-te disculpes per la meua absència, però has de creure'm: has estat present cada dia d'aquest període on mig estabornit per la puta grip els primers dies i per la puta vida els darrers, no em trobava ni amb la disposició d'entrar a rellegir-te.

Des del primer dia, no calgué dir-te que amb allò de la vida, i especialment amb les persones, sempre he anat amb un lliri en la mà, i a més a més, en etapes on tot ve de cara i et sents amb força de poder amb tot, en compte d'un, són dos lliris. Però tot té un límit, i quan no és el pare o la mare que no estan bé, és un amic que se'n va, o un altre que et reprèn per l'execrable fet d'escriure en valencià a València, o les cames que no van, o senzillament, percebre cada dia que visc en una colònia d'un país que no és el meu...

Però una vegada més, he tret del calaix el vell consell de la meua iaia María "La Galana" (Almàssera 1907-2001) davant d'aquells que et toquen els ous: "Xiquet: caga't en ells". Hem arreglat una mica la situació dels pares i no he deixat d'entrenar malgrat la gossera i la feblesa de cames, i tot comença a endreçar-se.

La setmana passada ja la vam tancar amb:

- Natació: 3 hores justetetes (3 sessions)
- Bici: 3 hores i mitja (1 sessió)
- Cursa a peu: 3 hores i 25' (3 sessions)

Total: 9 hores i 55'

Per cert, dues cosetes més: he de dir-te que ja ho tinc tot enllestit per a Roth (allotjament, bitllets, etc), i no t'esglaies per la taca que t'ha eixit a la part inferior dreta. No cal que li digues res al webmaster. Ja t'ho explicaré un altre dia.

Au company.
 
Script per a les estadístiques de Google