Però no puc resistir deixar també per sempre ací, algunes reflexions arran de tot allò que aquest dia em provoca:
- Tenim dret a decidir i ho farem.
- Cal no aturar-se i pensar també en el futur dels nostres fills.
- Cal descolonitzar-se. D'acord, ens guanyaren dues guerres, però som el que som.
- No caigueu en la trampa de menysprear els nacionalismes sense més. Els que ho fan ho són encara més. Ells tenen allò que és seu i també el que és nostre.
- Defensar la identitat, el territori i llengua no vol dir que les persones no importen. És precisament tot el contrari. És un altre argument que s'empra sovint per estabornir les persones i calmar consciències.
- Aquesta lluita NO és fa amb violència. Empra el seny, el sentit de l'humor i per damunt de tot, la teua dignitat. Fins i tot davant els que no pensen com tu i, en moltes ocasions, potser no siguen dignes d'ella.
- La independència no hem de lligar-la amb el concepte de trencament radical i definitiu amb la resta de l'estat. Serem també europeus.
- La identitat no es discuteix. Som el que som (insistisc) i sabem conviure amb tots.
- Molt important: hem d'anar tots plegats, des de tots els indrets del país.
- Recordeu una cosa: al cervell de les persones no hi arriben. Aconsegueix almenys la independència mental. A més a més els emprenya un ou, i això sempre ajuda.
Bé, us deixe amb la Simó. Jo em quede amb les meues cabòries sobre el meu camí a Roth, que per cert, passa per Elx, i aquesta setmana té divuit hores.
Au.
____
Almansa
Avui fa tres-cents anys que va tenir lloc la infausta batalla d'Almansa, on les tropes borbòniques van derrotar els exèrcits valencians i van aplicar la diabòlica revenja dels vencedors: la supressió de les seves llibertats i les seves institucions, l'aniquilació de la seva llengua, la humiliació dels valencians i la crema dels pobles més difícils de vèncer, com és el cas de Xàtiva. Tant és així que, tot i el que ha plogut, la gent senzilla encara diu allò de "Quan el mal d'Almansa, a tots alcança", i encara avui, i malgrat els maquillatges de les autoritats autonòmiques, la imatge d'aquell pervers Felip V encara roman de cap per avall. No sols als museus, sinó a moltes cases particulars.
La tasca de colonització, però, va ser eficaç: de mica en mica van convèncer els valencians que la seva és una llengua de segona i els seus drets només són la submissió i l'obediència. A primer cop d'ull, els vencedors van guanyar-ho tot, i, si ho preguntaves a la gent, la majoria et dirien amb passió que són més espanyols que ningú. I aquí és on hi ha la clau: la passió. Perquè el que van aconseguir aquells castellans va ser que la gent sentís vergonya del propi país, que parlar la seva llengua fes pobletà, que reivindicar unes llibertats fes antic i que cantar cançons populars fes camperol.
Ara bé: la memòria històrica, sovint inconscient, continua existint. Ja ho crec que sí. No s'entendria si no l'odi a Catalunya que té la dreta més servil. Si érem el mateix poble i una part d'aquest poble encara aixeca el cap, vol dir que algú ha cedit i això és encara més humiliant que la derrota. En aquesta ràbia hi ha la clau de la recuperació. Que així sia.
