dimecres, d’abril 25, 2007

300 anys i ací estem

Fa temps que estic pensant en aquesta precisa data. Volia escriure alguna cosa al voltant del dia que celebrem hui (existeix algun poble en el món que celebre les seues derrotes?), però finalment he pensat que no ho faré. Deixaré per sempre en la blocesfera l'article d'avui a L'Avui, de la meua admirada Isabel-Clara Simó.

Però no puc resistir deixar també per sempre ací, algunes reflexions arran de tot allò que aquest dia em provoca:

- Tenim dret a decidir i ho farem.
- Cal no aturar-se i pensar també en el futur dels nostres fills.
- Cal descolonitzar-se. D'acord, ens guanyaren dues guerres, però som el que som.
- No caigueu en la trampa de menysprear els nacionalismes sense més. Els que ho fan ho són encara més. Ells tenen allò que és seu i també el que és nostre.
- Defensar la identitat, el territori i llengua no vol dir que les persones no importen. És precisament tot el contrari. És un altre argument que s'empra sovint per estabornir les persones i calmar consciències.
- Aquesta lluita NO és fa amb violència. Empra el seny, el sentit de l'humor i per damunt de tot, la teua dignitat. Fins i tot davant els que no pensen com tu i, en moltes ocasions, potser no siguen dignes d'ella.
- La independència no hem de lligar-la amb el concepte de trencament radical i definitiu amb la resta de l'estat. Serem també europeus.
- La identitat no es discuteix. Som el que som (insistisc) i sabem conviure amb tots.
- Molt important: hem d'anar tots plegats, des de tots els indrets del país.
- Recordeu una cosa: al cervell de les persones no hi arriben. Aconsegueix almenys la independència mental. A més a més els emprenya un ou, i això sempre ajuda.

Bé, us deixe amb la Simó. Jo em quede amb les meues cabòries sobre el meu camí a Roth, que per cert, passa per Elx, i aquesta setmana té divuit hores.

Au.
____

Almansa

Avui fa tres-cents anys que va tenir lloc la infausta batalla d'Almansa, on les tropes borbòniques van derrotar els exèrcits valencians i van aplicar la diabòlica revenja dels vencedors: la supressió de les seves llibertats i les seves institucions, l'aniquilació de la seva llengua, la humiliació dels valencians i la crema dels pobles més difícils de vèncer, com és el cas de Xàtiva. Tant és així que, tot i el que ha plogut, la gent senzilla encara diu allò de "Quan el mal d'Almansa, a tots alcança", i encara avui, i malgrat els maquillatges de les autoritats autonòmiques, la imatge d'aquell pervers Felip V encara roman de cap per avall. No sols als museus, sinó a moltes cases particulars.

La tasca de colonització, però, va ser eficaç: de mica en mica van convèncer els valencians que la seva és una llengua de segona i els seus drets només són la submissió i l'obediència. A primer cop d'ull, els vencedors van guanyar-ho tot, i, si ho preguntaves a la gent, la majoria et dirien amb passió que són més espanyols que ningú. I aquí és on hi ha la clau: la passió. Perquè el que van aconseguir aquells castellans va ser que la gent sentís vergonya del propi país, que parlar la seva llengua fes pobletà, que reivindicar unes llibertats fes antic i que cantar cançons populars fes camperol.

Ara bé: la memòria històrica, sovint inconscient, continua existint. Ja ho crec que sí. No s'entendria si no l'odi a Catalunya que té la dreta més servil. Si érem el mateix poble i una part d'aquest poble encara aixeca el cap, vol dir que algú ha cedit i això és encara més humiliant que la derrota. En aquesta ràbia hi ha la clau de la recuperació. Que així sia.


Isabel-Clara Simó. (Diari Avui 25 d'Abril de 2007)



dilluns, d’abril 23, 2007

La tenim !!!

Ha trigat una miqueta massa, però tot arriba. La veritat és que no tinc ni paraules ni malauradament més excuses per tirar-li la culpa a la bici.

La màquina que veieu en la foto és una autèntica meravella i l'amor ha sorgit des de la primera pedalada. Supose que el meu vers ella, perquè em temo que a l'inrevés no serà igual la cosa. Ho sent molt, però sóc el que t'ha tocat, xiqueta.



Dissabte vaig rodar al voltant d'uns quaranta quilòmetres per ajustar-la una mica i ahir mateix em vaig clavar entre pit i esquena, 164 quilòmetres per a fer boca. Les meues cames i sobretot el meu cul (llegiu forigol), donen fe que la qualitat de la "burra" és excel·lent. A Roth no farà miracles, però un plus de comoditat i lleugeresa segur que aportarà.

La setmana ha anat prou bé... supose. Anomenar un microcicle de ajust , per a "descarregar" un poc, i acabar-la en 15 hores i un quart de treball efectiu, no està gens malament.

Percep certes millores en les tres disciplines i un increment impressionant en la meua condició física. El proper dia 6 a Elx (Baix Vinalopó), serà un més que bon examen per veure com estic. Ja vos donaré la llanda, ja...

Que tingueu una bona setmana.

dilluns, d’abril 16, 2007

El GI i altres sacsades de cervell

Continuant amb aquesta dèria meua d'aquests darrers dies sobre allò de parlar d'anar carregant anys al llom, he de dir-vos que des de que duc fent aquest camí, he escoltat tota mena de comentaris al voltant del meu objectiu de creuar la meta a Roth, els quals podríem classificar en tres grans grups:
  • "El què dius que vas a fer?" (Mirant-me com la vaca al tren) - 18% - GI = 4
  • "Hòstia nano, tu no estàs bé del cap, però molt d'ànim" - 52% - GI = - 7
  • "Tio, no sigues burro. Tu ja no tens edat per això" - 30% - GI = 14
GI= Grau d'irritació (0 a 10)

Doncs bé, per aquells tocapilotes del 30%, fer-vos saber que a partir d'ara pensaré en aquest paio eslovè de 52 anys que s'ha creuat nadant el riu Amazones (5.430 quilòmetres) amb 66 díes !! (Heu de creure's la mitjana de quilòmetres per dia) El seu objectiu inicial era fer-ho en menys de 70. Per a més informació--> http://www.amazonswim.com/main.php



Martin era ja famós dins l'entorn de "xirivies-cerebrals" que intenten allò que sembla impossible, però hi ha un munt de gent anònima que ho intenta cada any, dins les seus possibilitats i malgrat la seua edat. Ja veureu els "tacos" de la gent que entrarà davant meu a Roth, ja...

I no només em referisc els reptes esportius. Quanta gent enceta projectes impensables i a contracorrent respecte el seu moment vital: encetar una carrera universitària, tenir un fill, donar un cop d'arjau a la seua carrera professional, refer la seua vida sentimental, replantejar-se i assumir compromisos socials, altruistes, intel·lectuals, polítics, d'identitat... Tota la meua admiració per a tots aquells que es vegen reflectits d'alguna manera o d'altra.

Aquesta setmana el camí ha començat a empinar-se. Han estat vora setze hores de treball efectiu i el cansament ja no es "reseteja" tan fàcilment després de cada entrenament . Això fa que cada sessió es faça a cara de gos. Tot normal. Ningú em va dir que açò seria un passeig en barca per L'Albufera a boqueta nit.

Especialment dures les 6 hores i 12 minuts dalt de la bici d'ahir. 146 quilòmetres en total (amb dos ports i mig), els darrers 76 amb la roda del darrere bastant frenada per un bac que vaig caure al quilòmetre 70, a escassos cinc minuts de ma casa (volia pegar-li dues voltes a un circuit). Prendre la decisió de no agafar-me a l'excusa de l'avaria més l'afegit de la pluja, girar cua de la dutxa reparadora i fotre'm la resta de la pallissa, m'ha servit per enfortir-me tant de cames com de "burrera", elements indispensables per assolir el somni d'acabar un Ironman amb un somriure d'orella a orella.

dijous, d’abril 12, 2007

Va d'amics, va de cert caminet...

Diuen que conforme et vas fent gran, mires més cap els teus (parella i xicalla) i sobretot cap el teu melic. Molt cert. Però un se n'alegra i molt, quan un amic, d'eixos que coneixes des de que ta mare et torcava el cul, fa coses tan estranyes com escriure llibres en la seua llengua i... damunt li donen premis, tu!!! Aquesta vegada ha estat el "Premi de la Crítica d'Assaig dels Escriptors Valencians" pel seu treball "Cita a Sarajevo" - L'Eixam Edicions, que ja vam comentar fa uns mesos. Els premis són convocats per l'AELC (Associació d'Escriptors en Llengua Catalana). Poca broma. Si voleu saber-ne més sobre la seua obra, vida i miracles (encara que no els veureu tots), ara s'ha fet una plana web -> http://www.bayarri.info. També resta penjada per sempre a la secció "Països Catalans" d'aquest bloc.

Conforme va arribant la vellesa, un se n'adona també, que cal desmitificar i desfer la idealització de l'amic per tot, de l'amic de tota la vida, de l'amic ideal que igual dóna que li contes que has mamprès a cascar-te-la, que t'agraden els Bee-Gees, que perds el cul per la veïna de dalt (amiga de sa mare, per cert), o que vares copiar durant tot el curs. De sobte, apareixen just de la manera més adient per allò que els necessites. Un exemple clar són els membres de la colla "Tira tu sí vols" http://www.tiratusivols.blogspot.com/ , dels que algun dia vos parlaré, però ara vull fer-ho altra vegada sobre Marcos Greus, el meu entrenador.

Ara mateix som com una mena de parella de fet, d'aquestes modernes que mantenen la relació mitjançant Internet, però que ens coneixem a la perfecció. Sobre tot ell a mi. Se'm vist només tres vegades i la resta han estat trucades al mòbil i correus-e. I m'ho encertat tot, tu: "Fes-ho així o fes-ho aixà" Nyas ! I funciona. "Tranquil que ja voràs com perds pes". Correcte. "En dues setmanes baixes les pulsacions a tope". Premi. "Ànim que pots en aquest microcicle". I va, i puc. "Canvia la sessió de "noséquè" a divendres a migdia". Perfecte!!

Com a bona parella virtual s'enviem fotos i tot, encara que ell ho fa per passar-me la seua bici pels morros i sobretot les rodes que duu el molt roder. Només una de les seues val el mateix que la bici que duc jo ara !!! En la foto que adjunte els veureu als dos en el darrer campionat estatal. (Marcos és el que trau la llengua, que no el lleu). Estic en bones mans i esdevindré "finisher".

Si no passa res, diumenge vindrà a acompanyar-me durant l'entrenament de bici (a més de l'habitual Robert Meneu), Josep "Crazy Horse" Ribera (1965 - Ontinyent - La Vall d'Albaida). Si us dic que per a mi els d'Ontinyent són els nostres particulars "bascos" i que sempre que ve a València em toca dir-li que faça el favor de no vindre muntat en la bici, us anticipe una mica el perfil d'un amic de fa 20 anys, d'un amic que estime. Tindrà el seu post monogràfic encara que no li agrade.

Ah sí ! El caminet durant les pasqües: Divendres de passió: 1 hora 10' de fartlek (a boqueta nit, a voreta mar i amb el Montgó al fons, com li agrada Josep Fuster). Dissabte de passió: transició 2 hores bici + 1 una de cursa. Diumenge de resurrecció (per a mi de "puntilla"): 145 quilòmetres a soletes. El millor de tot recórrer la Vall de Gallinera. Si estic mig inspirat un dia d'aquests us contaré quant de preciosa és i tots els sentiments que em desperta...

Au.

dilluns, d’abril 02, 2007

Nosaltres i els nostres fills

De sempre, ha estat prou habitual llegir articles d'opinió on l'autor compara diferents comportaments, fets més o menys reiteratius, vivències o anècdotes personals, per demostrar, gairebé sempre, que qualsevol temps passat fou millor.

Un, que d'entrada el que vol és que les coses canvien de debò, perquè els nanos es troben un món molt millor que el que vam gaudir nosaltres, no s'ho passa massa bé quan ha de donar la raó als "Abuelos Cebolleta" de torn, però dissabte passat em vaig veure al bell mig d'un fet que m'ha provocat alguna que altra reflexió.

Per no fer-ho massa llarg, em trobava veient un partit de bàsquet on l'equip del meu fill (xiquets de deu i onze anys) visitava el camp de l'escola de "nuestro flamante equipo azulejero" (sí, també són chotos a morir), quan en l'últim sisè (ara juguen sis temps), un jugador local entropessà amb un visitant i caigué a terra. El pare d'aquest, pensant que li havien fet la cameta al seu fill, va entrar al camp (!!!!) a escridassar i intimidar al suposat "agressor".

Per sort (crec), el que us escriu encara té cames i instint, i recordant els seus anys de jugador de futbol americà, quan de vegades li tocava fer de "strong-safety", arribà a temps d'aturar el Monsieur Bouet (encara que no li vaig veure les banyes), i dir-li encara quatre cosetes.

Allà va: Això en la meua època no passava, hòstia!!! Fastigós, però és així. On és la clau? Tots hem dit alguna vegada, que tot és degut a la "super-protecció" que donem als nostres fills, però ara discrepe. Volem dir que aleshores, els nostres pares no ens protegien? Fals. No serà que ens protegien millor però donant-nos més solta? No serà que mesuraven molt més millor el grau just d'IM-PLI-CA-CIÓ en la nostra educació a tots els nivells, passant per l'esportiu? (No vull parlar de la implicació dels pares d'ara en l'ensenyament perquè m'encenc) No serà que el seu objectiu era la felicitat dels seus fills sense estar condicionada a jugar en la NBA o en la LFP? Trist molt trist.

Total, tot aquest rotllo com a excusa per contar-vos que Gonçal els va encolomar "vint puntets vint" i uns quants barrets als pameseros, i que son pare, més pagat que quinze, agafà la bici després i es va marcar 80 quilòmetres com a preàmbul dels 130 de l'endemà. Açò marxa !!!

Això sí, tornant a casa en la moto, estant parats en un semàfor, Gonçal em va demanar:

- "Papà, tu saps on és el problema de tot el que ha passat?

- "No estic molt segur, fill".

- "Els pares no enteneu bé els fills. Nosaltres el que volem es jugar a bàsquet"

"Agarra't al pinzell que me'n duc l'escala" Dita popular valenciana.
 
Script per a les estadístiques de Google