Malgrat jugar molts anys en equips rivals, sempre vam ser bon amics. Emprar ara allò tan efectiu de que "ens intercanviàvem bones hòsties" i tot eixe rotllo, no s'ajustaria a la realitat. Pablo fa 1'94 i quan estava "finet" fregava els 105 quilos. Poca broma.
No va ser fins el 1986 quan vam jugar junts per primera vegada. Tinc tants bons
records d'aquell any... Però sens dubte, un dels que ha restat i restarà amb força és quan ambdós ens veiem una hora i escaig abans de molts entrenaments (sense cita prèvia, com cal), per jugar partidets un contra un, fora del pavelló i més o menys a l'aire lliure. Per a donar-li una miqueta d'ambient, el que us escriu, radiava els "partits" (com podia fer-ho tot alhora?) simulant jugades d'un clàssic NBA: Sixers-Celtics. I per acabar-ho d'adobar, ell era Charles Barkley (Sixers #34) i jo Danny Ainge (Celtics #44). Realment, ell parava més en Moses Malone (Sixers #2), del que deien que quan anava per un rebot, o baixava amb el baló o baixava amb el cap d'algú. Però la història és la història.Segur que aquells tutes avant-entrenaments varen deixar un bon solatge tant en la nostra amistat com a cadascú de nosaltres, com a esportistes. Aquell any, "Pau Collat" fou el jugador més regular de l'èquip i un servidor el màxim anotador. Segurament a d'ell li varen comptar les saquinades que "regalava" als contraris. Especialment valorades per mi, les que se'n duien els meus defensors, motiu pel qual em vaig posar com el Quico. Repartiment just de premis, doncs. ;-)
Al llarg dels anys, Begoña, la seua dona, és la persona que més m'ha tocat el cul en públic, i quan Pau va a per més cerveses, aprofite i intente arrear-li mos (a Begoña, vull dir). Cap una millor prova d'amistat el fet que encara estiga ací per contar-vos-ho? ;-)
Divendres em va enviar un missatge de la seua filla major (les seues filles són com a nebodes per a mi), i des del primer moment sabia que acabaria en aquest bloc. Espere que us agrade.
Seguim anant cap a Roth, encara que reprendre aquesta setmana els entrenaments no ha estat qualsevol cosa. Com s'agafen els mojitos al fetge, collons !!!
________________
¡¡ Viva el basket !!
Cómo explicarte lo que es el amor, si nunca te pusiste la camiseta de tu club. (De la primera discrepe).
Cómo explicarte lo que es el dolor, si jamás la mala suerte te revolcó en una bandeja.
Cómo explicarte lo que es el placer, si nunca ganaste un clásico.
Cómo explicarte lo que es llorar, si jamás perdiste un partido en el último segundo con un fallo dudoso.
Cómo explicarte lo que es el cariño, si nunca acariciaste el balón con la yema de los dedos para dejar suavemente una bandeja.
Cómo explicarte lo que es la solidaridad, si jamás ayudaste en una defensa individual.
Cómo explicarte lo que es la amistad, si nunca diste una asistencia.
Cómo explicarte lo que es el pánico, si nunca te empataron un partido que ganabas por 20.
Cómo explicarte lo que es morir un poco, si jamás perdiste una final.
Cómo explicarte lo que es "tirar juntos", si nunca jugaste en equipo.
Cómo explicarte lo que es la soledad, si jamás te paraste en la línea de libres, sin tiempo en el reloj y uno abajo en el tablero.
Cómo explicarte lo que es el esfuerzo, si nunca te mataste en un entrenamiento.
Cómo explicarte lo que es el egoísmo, si jamás la tiraste cuando tenías que dársela al que estaba mejor situado. (Aquesta no la tinc, veus?)
Cómo explicarte lo que es el arte, si nunca inventaste una asistencia lujosa.
Cómo explicarte lo que es música, si jamás cantaste alentando a tus compañeros.
Cómo explicarte lo que es la injusticia, si nunca te robó un partido un árbitro casero.
Cómo explicarte lo que es el odio, si nunca perdiste la pelota que perdió el partido.
Cómo explicarte lo que es mi vida, amigo, si nunca, jamás, jugaste al basket!
________________
Sabeu que encara somnie amb partits sencers de bàsquet?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada