300 anys i ací estem

Fa temps que estic pensant en aquesta precisa data. Volia escriure alguna cosa al voltant del dia que celebrem hui (existeix algun poble en el món que celebre les seues derrotes?), però finalment he pensat que no ho faré. Deixaré per sempre en la blocesfera l'article d'avui a L'Avui, de la meua admirada Isabel-Clara Simó.

Però no puc resistir deixar també per sempre ací, algunes reflexions arran de tot allò que aquest dia em provoca:

- Tenim dret a decidir i ho farem.
- Cal no aturar-se i pensar també en el futur dels nostres fills.
- Cal descolonitzar-se. D'acord, ens guanyaren dues guerres, però som el que som.
- No caigueu en la trampa de menysprear els nacionalismes sense més. Els que ho fan ho són encara més. Ells tenen allò que és seu i també el que és nostre.
- Defensar la identitat, el territori i llengua no vol dir que les persones no importen. És precisament tot el contrari. És un altre argument que s'empra sovint per estabornir les persones i calmar consciències.
- Aquesta lluita NO és fa amb violència. Empra el seny, el sentit de l'humor i per damunt de tot, la teua dignitat. Fins i tot davant els que no pensen com tu i, en moltes ocasions, potser no siguen dignes d'ella.
- La independència no hem de lligar-la amb el concepte de trencament radical i definitiu amb la resta de l'estat. Serem també europeus.
- La identitat no es discuteix. Som el que som (insistisc) i sabem conviure amb tots.
- Molt important: hem d'anar tots plegats, des de tots els indrets del país.
- Recordeu una cosa: al cervell de les persones no hi arriben. Aconsegueix almenys la independència mental. A més a més els emprenya un ou, i això sempre ajuda.

Bé, us deixe amb la Simó. Jo em quede amb les meues cabòries sobre el meu camí a Roth, que per cert, passa per Elx, i aquesta setmana té divuit hores.

Au.
____

Almansa

Avui fa tres-cents anys que va tenir lloc la infausta batalla d'Almansa, on les tropes borbòniques van derrotar els exèrcits valencians i van aplicar la diabòlica revenja dels vencedors: la supressió de les seves llibertats i les seves institucions, l'aniquilació de la seva llengua, la humiliació dels valencians i la crema dels pobles més difícils de vèncer, com és el cas de Xàtiva. Tant és així que, tot i el que ha plogut, la gent senzilla encara diu allò de "Quan el mal d'Almansa, a tots alcança", i encara avui, i malgrat els maquillatges de les autoritats autonòmiques, la imatge d'aquell pervers Felip V encara roman de cap per avall. No sols als museus, sinó a moltes cases particulars.

La tasca de colonització, però, va ser eficaç: de mica en mica van convèncer els valencians que la seva és una llengua de segona i els seus drets només són la submissió i l'obediència. A primer cop d'ull, els vencedors van guanyar-ho tot, i, si ho preguntaves a la gent, la majoria et dirien amb passió que són més espanyols que ningú. I aquí és on hi ha la clau: la passió. Perquè el que van aconseguir aquells castellans va ser que la gent sentís vergonya del propi país, que parlar la seva llengua fes pobletà, que reivindicar unes llibertats fes antic i que cantar cançons populars fes camperol.

Ara bé: la memòria històrica, sovint inconscient, continua existint. Ja ho crec que sí. No s'entendria si no l'odi a Catalunya que té la dreta més servil. Si érem el mateix poble i una part d'aquest poble encara aixeca el cap, vol dir que algú ha cedit i això és encara més humiliant que la derrota. En aquesta ràbia hi ha la clau de la recuperació. Que així sia.

Isabel-Clara Simó. (Diari Avui 25 d'Abril de 2007)