Entrenaments contracorrent i la síndrome de Simó

Haurem d'admetre alguna vegada que no tota la influència castellana durant tres segles ha estat un mal somni per a nosaltres. No en són moltes, però jo destacaria l'ús de la paraula "gilipolles", adaptació nostra del mot espanyol "gilipollas" i de la forma reflexiva "agilipollar-se". Cerque a http://www.rae.es i m'assabente que la paraula en qüestió procedeix del caló "gilí" que significa "tonto", "lelo". Sí, però no. Me'n vaig a http://www.diccionarios.com i sol·licite la traducció al català de la parauleta i el resultat és "torracollons". Consulte al diccionari del tiet Alcover i es veu que a Nadal tanca. Així doncs, cerque finalment al Gran Diccionari de la Llengua Catalana (la modèstia no hi és al llibre d'estil d'aquesta edició web) http://www.grec.net/HOME/CEL/DICC.HTM i em diu que "torracollons" és la persona que molesta i enutja fortament. Millor, però tampoc. Al remat, arribe a la conclusió que ens trobem davant un mot polivalent i al que cadascú dona el seu toc personal per aplicar-ho, com no, al gilipolles de torn.

Exemple: Diumenge 24, dia de la nit de Nadal (per favor, no empreu "Nitbona". Joan Oliver al diari Avui ens informa que al Principat comença a escoltar-se massa sovint. Ai mare !!! I des de Madriz volent encolomar-nos una horeta més de castellà). El que "camina cap a Roth", i quan només falta un quart per a les quatre de la vesprada, camina a per la seua bici, disfressat de quelcom semblant a un ciclista disposat a recuperar l'entrenament perdut del matí. Dues parelletes ixen d'un bar carregats de raó, i el gallet del grup diu a la resta pensant que no l'escolte: "Mirad a Indurain. ¿Pero dónde irá el muy gilipollas?". Fa no molts anys, haguera anat tot per l'aire: cavall i "picaor", però ara és suficient imaginar-me que me'ls menge pel garró a bascollades i per suposat, me'n recorde cap dintre, de l'arbre genealògic de tots quatre. La vellesa té coses bones també.

Minuts més tard, ja dalt de la bicicleta, torne a recordar l'escena, i arribe a la conclusió, com els darrers anys, que la gent s'agilipolla, encara més, quan arriba Nadal. Molt s'ha escrit al voltant del comportament humà durant aquests dies (Joan Dolç és un autèntic estudiós del tema i us recomane els seus llibres on es recopilen els seus articles. Podeu començar per "Batalles perdudes" El Tàvec. L'eixam Edicions). Jo no vaig a fer-ho ara, encara que no puc reprimir-me criticar un dels molts missatges tan melosos com fastigosos alhora, que ens volen fer-nos empassar: "Almenys un dia a l'any, hom oblida els rancors, els odis, l'afany de posseir més, l'egoisme, etc, i un sentiment de pau i fraternitat ens uneix a tots". No puc evitar acordar-me dels meus amics cubans...

Com estava previst, el camí a Roth comença a posar-se costera amunt. Aquesta setmana me'n aniré per dalt de les dotze hores d'entrenament. De tant en tant, apareixen alguns dubtes. Entre tots, cal un esment especial, quan Gonçal em va proposar ballar, sota un "tonet" desafiant, la trompa que li va regalar el seu amic Joan Soro. Tot un clàssic. Alçant una cella mentre enrotllava la cordeta roja li vaig amollar allò de: "Però si ton pare era tot un "fenòmeno" de xicotet, borinot". El gest tècnic fou quasi impecable, la trallada també i la trompa ballà... Però el tironet cabró (i disimulat) al tríceps dret no me'l llevà ningú. Als dos segons, vaig creuar l'incident i allò de Roth. Aleshores, aparegué la temuda síndrome dels aspirants a "finisher": "Simó, fill de Jonás: on collons vas?"