Malgrat no ser un viatge pensat per estar estès tot el dia veient-les passar (encara que algun bon cul sí que passava, sí), he pogut finalment traure els següents entrenaments diaris:
2x2 mojitos (15' de recuperació)
2x5 cerveses (7' de recuperació)
2x2 daikirís (25' de recuperació)
1x1 siesta (sense recuperació)
1x1 arrós amb fesols negres (frijoles)
1x2 de fer país (veure foto)
1x1 peix del terreny dequetecagues
1x2 guaiaba + papaia
1x50.000 pensaments i disquisicions polític-social-cultural
Crec que finalment he baixat a tope les pulsacions i encara que van ser sessions dures, només he engreixat un quilo ben repartidet entre panxa i cul.
De tota manera, supose que ja em veieu vindre, volia parlar-vos només de l'últim exercici de la planificació.
Sé que parlar ara de Cuba, malgrat estar d'actualitat per la malaltia de Fidel Castro, és gairebé anacrònic, poc intel·ligent, poc interessant. És potser, parlar de quelcom llunyà i políticament incorrecte. És potser, parlar d'un tema complexe per uns i massa clar per altres. En definitiva un assumpte que dona pel cul. Massa motius per no dedicar-li quatre línies.
Tractaré de no embolicar massa la troca i sobretot, de no cagar en mig cul. L'Horta Nord, bressol de dites populars.
En primer lloc, he de dir-vos que criticar desaforadament la situació cubana (esport tan de moda com el golf i el paddle al nostre país), sense tindre en compte el bloqueig genocida i consentit pel "món civilitzat", és per mi tot un acte d'ignorància i immoralitat social i política, que desacredita d'arrel al criticador de torn, i provoca el meu menyspreu més absolut sobre la crítica en qüestió.
He pogut parlar amb molts cubans durant aquests dies, tal vegada massa (pense ara), i m'he trobat amb gent educada, culta, lluitadora. Coneixedors de la seua història, conscients de la seua realitat, dels entrebancs que han de resoldre cada dia de la seua vida, de pertànyer a un poble compacte, aïllat... De ser putejats des de dins (per a uns quants, sobretot a La Havana) i des de fora (per a tots). Podem dir nosaltres el mateix?
Mai no oblidaré la conversa que vam mantenir amb l'home que, a boqueta nit, enllestia les hamaques a una platja del nord de l'illa. Quina manera de parlar, quina cultura, quina educació!!. Ens va parlar del seu mar, dels seus vents, de la seua vida. De com ho va deixar tot quan només tenia 21 anys per anar vo-lun-ta-ri a lluitar a Angola, a El Congo Belga (aleshores) i a Líbia. Alvárez, coneixia cada esdeveniment històric i cada data, no només de la història del seu país (podem dir nosaltres el mateix?, "perdoneu" la insistència), sinó la dels països on anava a lluitar. Sabia on anava i a què anava.
Em va preguntar pel llibre que tenia a les meues mans i li'l vaig regalar. Ens intercanviaren les adreces i per suposat, li escriuré.
Ara podia parlar sense cap problema de molts assumptes d'actualitat de la política espanyola, i sobretot, de la política dels EUA. Una constant de tots els que vam parlar fou que tots saben quins tornaran, per on ho faran i què els tenen preparat. Ja els van fotre fora una vegada. No tenen por.
No se m'oblida l'assumpte econòmic. Ho faré en una altra ocasió, però us propose humilment una reflexió sobre una qüestió "extrema": els nanos a escola reben un sol boli per curs. Preferiu això o nanos que reben joguets a dojo sense saber ben bé perquè i que moltes vegades no són ni oberts? Sé que hi ha "solucions" menys radicals, però a mi m'ajudat la reflexió.
Menció especial i privada tindrà el meu nou amic Argos. Un ex-combatient de Sierra Maestra i Playa Girón que ens va rebre a sa casa i que va permetre filmar-li una mena d'entrevista. (Francesc, Joan: vaig per vosaltres)
Ja de tornada, a l'aeroport de La Havana, li vaig dir a Cinta que necessitava urgentment una bona dosi de banalitat, una bona dosi de la nostra realitat. Vaig tindre sort:
- Només pujar a l'avió, una manxegueta despòtica, reclamava els seus drets i amenaçava de manera vehement amb una denuncia en tota regla, per no poder "gaudir" del seient que va demanar quan va contractar el viatge.
- A l'únic diari que em van donar, l'ABC, vaig poder comprovar que el grau de catalanofòbia a Ej-panya continua gaudint de bona salut.
- A Manises, una parella de "triomfadors" i la seua xicalla, armaren un rebombori deplorable perquè les seues maletes no van eixir de les primeres i això pertorbava, i de quina manera, la seua existència.
- Esportivament, tres notícies. Les bones: Juanoviedo i Robert Meneu han assolit el seu objectiu de córrer la Marató d'Espadà (sou uns cracks !!! ) i el Barça guanya jugant malament. La dolenta: Genovés II s'ha fet metxes.
Al remat, sobredosi. Afortunadament, els petons i les abraçades de Gonçal i de la Llúci, i que a hores d'ara encara estic esperant que em demanen si els hem dut algun regalet, ha estat el meu antídot vital.
¡ Hasta la victoria siempre !
8 comentaris:
Després de llegirte, donen ganes de enviar el descans post-marató a fer punyetes i fer una eixideta tranquila per que contes el viatge amb detall...
Meny mal que tenia a Gonçal per a no tindre el mono de abstinència Bayarri... tot un plaer!.
Ja parlarem que tens molt que contar.
Sigues bo,
Nano, tu saps el que has dit? Segur que quan vaja pel segon dia, et poses a 4'20" per fer-me callar, bandido !!!
Jo també tinc ganes de que em contes la vostra aventura a Espadà. Després parleu de mi !!!
Ja parlem, amic.
Ja veig que has aprofitat al màxim el viatge. De les "sessions dures" no cal que em contes detalls.
Dels pensaments filosòfics, les impressions que has tret "in situ" són també certes mirant les xifres objectives d'esperança de vida i de nivell educatiu de Cuba, no massa distintes de les de EEUU o Espanya. Si no fora pel nivell econòmic, els indicadors de benestar el situarien entre els 25 països més desenvolupats i en això és fonamental l'injust bloqueig dels EEUU.
De tota manera, no crec que la cultura, l'educació i la conciència vital estiguen renyides amb la llibertat política, encara que de vegades mirant als nostres polítics ho parega.
Evidentment, estic completament d'acord amb tu, Robert. Però no només es la llibertat política, sinó també en allò que nosaltres anomenem llibertat i desenvolupament personal. Ara bé, sempre des de la nostra perspectiva. Estar lligat quasi de per vida a una hipoteca i que et fot un 45-50% del sou, és llibertat? Tornar-se mig carabassa per guanyar més per tindre més i gastar més i tindre més "gilipollaes" que el veí, és desenvolupament personal? El tema és complexe i convida a la reflexió.
Eixa bandera és la del Cap i Casal, no?
No, eixa bandera és la de la figa ta tia. Per cert, vola o va escola?
I jo que crec que ets tu, Enric? Mal mariconot està fet? Per suposat, no retire allò de ta tia. Això sí, una que no vulgues molt, és clar. ;-)
Bayarri, que t'encens com un misto! El viatge a Cuba es suposava que t'anava a relaxar.
Publica un comentari a l'entrada