Com vaig dir a molts per sms quan vaig arribar, ara sóc encara més feliç i tinc la consciència d'haver fet quelcom especial.
Ara puc afegir que vindran més reptes de tota mena a la meua vida. Això crec que és el que un Ironman t'introdueix en cadascuna de les cel·lules del teu cos.
Ací em teniu, en el quilòmetre 41, amb el meu company de viatge durant els darrers 10 quilòmetres de la marató. Michael Zehe (48 anys) de Frankfurt. Va eixir 30' abans que jo, i quan el vaig passar en el 32 em demanà companyia primer i conversa després. Cap problema. Tant em fotia 10' abans o després i jo tampoc estava com per a soltar coloms.... L'abraçada i la cervesa amb ell només creuar la meta, sempre serà un bon record.
Des d'ací, una abraçada molt especial per Joan Marc, amic des de ja mateix, que no va tenir sort i va abandonar quan deixà la bici. El seu estomac el va trair. Estic segur que no trigarà molt a complir el seu somni d'ésser "finisher". Molts ànims des del sud.
I ací la foto somniada. Cal fer país i donar-se a conèixer.
A què fa goig?
18 comentaris:
Eiii, l'enhorabona!!!! :-D.
amic meu, has tastat el gust de la glòria, em sento orgullós d'haver pogut compartir aquells primers moments del dia, i poder veure els teus darrers metres abans arribar a la "ziel"..............enhorabona, t'ho has guanyat!!!
una abraçada
Fa temps tu vas publicar un missatge al meu bloc, respecte a una canço de sopa de cabra "El teu somni". Recordes?
Desde llavors que segueixo les teves andances per aquest món :-).
així m'agrada. No m'esperava menys de tu. L'altre dia estava pensant que l'estelada que dus al casc duria un poc de Pais a l'estranger...
Em repeteixo. Enhorabona.
a veure si a la propera bogeria que t'agafe puc afegir-me.
fins aviat.
¡¡ Moltes Felicitats !!
Estaba seguro que triunfarías en tu reto.
Enhorabuena,ya eres un Ironman,aunque siempre he dicho que desde que empiezas a entrenar para conseguirlo ya te puedes considerar Ironman,puesto que es muy duro llevar un ritmo de vida y de entrenos tan alto.Enhorabuena de nuevo y un abrazo muy fuerte.
Gràcies Nuka. I tant que me'n recorde de tu. Va ser una preciosa coincidència. Ja estàs "afegida" als meus webs favorits.
Gràcies Josep. Oju que tinc més memòria que cames i al 2009 farem una altra ben grossa. Tu no saps el que m'agradaria allò que em proposes.
Ens veiem ben aviat.
Una abraçada.
Gràcies Joan Marc. Ara uns dies de tranquil·litat i voràs com agafes ànims per a propers reptes.
Una abraçada
Gràcies Bulder. Flipo mucho con tus 3 horas 30' en la maratones de tus IM. Tiene mucho mérito.
Ahora soy finisher y sé que tengo en las piernas mejorar mi registro, si tengo ocasión. Pero allí me entró pánico que viniera el tioelmazo, cuando ví a tanta gente petada por el camino. Quería acabar tal y como había soñado tantas veces.
Estoy saboreando página a página al amigo Twight. Gracias otra vez por la referencia impagable.
Un abrazo.
Gracias Michi. No te lo digo por decir, pero me acordé de tí en la maratón. Tanto por tus sabios consejos en mi blog como por aquél lejano en Dénia 2006: "Tio, no te lo pienses mucho. Si quieres hacerlo, adelante y hazlo".
Un abrazo.
Enhorabona, Josep! M'alegre moltíssim del teu èxit, en part perquè et mereixes, després del gran esforç, la satisfacció que produeix la consecució del repte; però en part, també és interessada la meua alegria, ja que ara puc anar per ací (de fet ja vaig fent-ho) fardant de tindre un amic finisher:-) Au, a gaudir-ho!
Però que gran que eres!!!!
Encara deu fer-te mal tot el cos de la prova i ja estàs pensant en la propera bogeria… Eixe es el meu amic!!!!
Enhorabona, ja tinc ganes de trotar un poc amb un ironman, vaja luxe!!!!
Moltres gràcies Juan. La veritat és que és molt sorprenent la sensació física que tinc ara. Em trobe d'allò més bé, descansat i amb el coco "resetejat". Però ara toca, almenys per un parell de setmanes, descansar de tot, alçar-se a hora de persona i carregar piles. Ja vorem si puc amb tot. ;-) Una abraçada.
Enhorabuena Jose!
La verdad es que, a pesar de que este mundo me es totalmente ajeno, puedo entender la adicción a la gesta, al desafío, al afán de superación… puedo entender el placer que generan esas amistades extrañas, efímeras o duraderas, que se forjan a lo largo de los quilómetros y se solidifican con sudor y sufrimiento… pero lo que más admiro en este caso es la capacidad y la audacia de romper moldes y salirse de los caminos trillados… el hacer lo que uno desea, al margen de lo que el resto supone o espera…
Una frase de Gibran que te va como un guante: “Amigo mío, no soy lo que ves en mí. Lo que ves es nada más que el vestido que me cubre, primorosamente tejido, que me preserva de tus preguntas y a ti de mi indiferencia.”
Enhorabuena de nuevo y muchas gracias por compartirlo.
Un gran abrazo
Pilar (García, claro)
Gràcies Pilar. M'has tocat la fibreta. De veres.
I la frase és tan genial que no sé si la faré servir com a arma davant els estúpids destarotats que ens envolten.
Un beset molt sincer.
En Oliva nos vemos seguro,un abrazo.
Moltes felicitats Finisher!!
veig que la medalla any rera any no la canvien...
ets un crack!!
Publica un comentari a l'entrada