dijous, de gener 11, 2007

La llonganissa a la cendra

Supose que al bell mig d'un braser va ser on se li va caure "la cosa" al president dels EUA, Franklin Pierce, quan el 1855 va llegir la resposta del Seattle (en la ilustració de la dreta), Cap Indi de la tribu dels Duwamish, a la proposta de comprar-los les seues terres a canvi d'unes altres (una reserva pudenta).

El text que us adjunte, el vaig descobrir gràcies a una ressenya de Rafa Arnal, durant la lectura del seu llibre "La Solsida" (Ed. L'Eixam. 2000). Una autèntica delícia de novel·la on es barregen esdeveniments històrics al voltant de la Guerra Civil (mal anomenada "espanyola") i les vivències de gent de la nostra comarca (L'Horta Nord). Aprofite per a "ressenyar" també des d'ací, que després d'un bon ensurt relacionat amb la seua salut, Rafa torna a estar com un peix i la seua analítica ja la voldria el dia "D" a Roth. M'assabente de la bona notícia mitjançant el bloc de Toni Mollà, ex-valencià i del Barça, entre altres coses. Trobareu l'enllaç a la secció "Països Catalans" d'aquesta pàgina.

Comprove en la xarxa, que al llarg dels anys ha esdevingut una autèntica referència per als ecologistes arreu del món. Encara que personalment crec que defensa moltes més coses que la natura. Gaudiu-lo si voleu. Us desitge una bona reflexió.

____________________________


Com es pot comprar o vendre el firmament, ni encara la calor de la terra? Aquesta idea ens és desconeguda.

Si no som amos de la frescor de l'aire ni del fulgor de les aigües, com podran vostès comprar-los?

Cada parcel·la d'aquesta terra és sagrada per al meu poble. Cada brillant mata de pi, cada òbol en les platges, cada gota de rosada en els foscs boscos, cada altell i fins al so de cada insecte és sagrat a la memòria i al passat del meu poble. La saba que circula per les venes dels arbres duu amb si les memòries dels pells vermelles.

Els morts de l'home blanc obliden el seu país d'origen quan emprenen els seus passejos entre les estrelles; en canvi nostres morts mai poden oblidar aquesta bondadosa terra, ja que és la mare dels pells vermelles. Som part de la terra i, així mateix, ella és part de nosaltres. Les flors perfumades són les nostres germanes; el cérvol, el cavall, la gran àguila, aquests són els nostres germans. Les escarpades penyes, els humits prats, la calor del cos del cavall i l'home, tots pertanyem a la mateixa família.

Per tot això, quan el Gran Cap de Washington ens envia el missatge que vol comprar les nostres terres, diu que ens reservarà un lloc en el qual puguem viure confortablement entre nosaltres. Ell es convertirà en el nostre pare i nosaltres en els seus fills. Per això considerem la seva oferta de comprar les nostres terres. Això no és fàcil, ja que aquesta terra és sagrada per a nosaltres.

L'aigua cristal·lina que corre pels rius i rierons no és solament aigualeix, sinó també representa la sang dels nostres avantpassats. Si els venem les nostres terres, deuen recordar que és sagrada i alhora deuen ensenyar als seus fills que és sagrada i que cada reflex fantasmagòric en les clares aigües dels llacs conta amb successos i memòries de les vides de les nostres gents. El murmuri de l'aigua és la veu del pare del meu pare.

Els rius són els nostres germans i sadollen la nostra sed; són portadors de les nostres canoes i alimenten als nostres fills. Si els venem les nostres terres, vostès deuen recordar i ensenyar-los als seus fills que els rius són els nostres germans i també ho són seus, i per tant deuen tractar-los amb la mateixa dolçor amb que es tracta a un germà.

Sabem que l'home blanc no comprèn la nostra manera de vida. Ell no sap distingir entre un tros de terra i altre, ja que és un estrany que arriba de nit i presa de la terra allò que necessita. La terra no és la seua germana, sinó la seua enemiga i una vegada conquistada segueix el seu camí, deixant endarrere la tomba dels seus pares sense importar-li. Li segresta la terra als seus fills. Tampoc li importa. Tant la tomba dels seus pares com el patrimoni dels seus fills són oblidats. Tracta a la seva mare, la terra, i al seu germà, el firmament, com objectes que es compren, s'exploten i es venen com ovelles o comptes de colors. El seu apetit devorarà la terra deixant endarrere només un desert.

No sé, però la nostra manera de vida és diferent al de vostès. La sola vista de les seves ciutats apesara els ulls del pell vermella. Però potser sigui perquè el pell vermella és un salvatge i no comprèn gens.

No existeix un lloc tranquil en les ciutats de l'home blanc, ni hi ha lloc on escoltar com s'obren les fulles dels arbres a la primavera o com aletegen els insectes. Però potser també això deu ser perquè sóc un salvatge que no comprèn gens. El soroll només sembla insultar les nostres oïdes. I després de tot, para què serveix la vida si l'home no pot escoltar el crit solitari del xotacabres ni les discussions nocturnes de les granotes a la vora d'un estany? Sóc un pell vermella i gens entenc. Nosaltres preferim el suau murmuri del vent sobre la superfície d'un estany, Així com l'olor d'aquest mateix vent purificat per la pluja del mig dia o perfumat amb aromes de pins.

L'aire té un valor inestimable per al pell vermella, ja que tots els éssers comparteixen un mateix alè: la bèstia, l'arbre, l'home, tots respirem el mateix aire. L'home blanc no sembla conscient de l'aire que respira; com un moribund que agonitza molts dies, és insensible al pudor. Però si els venem les nostres terres deuen recordar que l'aire no és inestimable, que l'aire comparteix el seu esperit amb la vida que sosté. El vent que va donar als nostres avis el primer bufo de vida, també rep els seus últims sospirs. I si els venem les nostres terres vostès deuen conservar-les com cosa a part i sagrada, com un lloc fins a on l'home blanc pugui assaborir el vent perfumat per les flors de les prades.

Per això, vam considerar la seva oferta de comprar les nostres terres. Si decidim acceptar-la, jo posaré una condició: l'home blanc deu tractar als animals d'aquesta terra com als seus germans.

Sóc un salvatge i no comprenc altra manera de vida. He vist a milers de búfals podrint-se en les prades, morts a tirs per l'home blanc des del seu tren en marxa. Sóc un salvatge i no comprenc com una màquina fumejant pot importar més que el búfal al que nosaltres matem només per a sobreviure.

Què seria de l'home sense els animals? Si tots fossin exterminats, l'home també moriria d'una gran solitud espiritual; perquè el que els succeeix als animals també li succeirà a l'home. Tot va enllaçat.

Deuen ensenyar-los als seus fills que el sòl que trepitgen són les cendres dels nostres avis. Inculquin als seus fills que la terra està enriquida amb les vides dels nostres semblants a fi que sàpiguen respectar-la. Ensenyin als seus fills que nosaltres hem ensenyat als nostres que la terra és la nostra mare. Tot el que li ocorri a la terra li ocorrerà als fills de la terra. Si els homes escupen en el sòl s'escupen a si mateixos.

Això sabem: la terra no pertany a l'home; l'home pertany a la terra. Això sabem. Tot va enllaçat, com la sang que uneix a una família. Tot va enllaçat.

Tot el que li ocorri a la terra, li ocorrerà als fills de la terra. L'home no va teixir la trama de la vida; ell és només un fil. El que fa amb la trama l'hi fa a si mateix.

Ni tan sols l'home blanc, que el seu Déu passeja i parla amb ell d'amic a amic, queda exempt de la destinació comuna. Després de tot, potser siguem germans. Ja veurem. Sabem una cosa que potser l'home blanc descobreixi algun dia: el nostre Déu és el mateix Déu. Vostès poden pensar ara que Ell els pertany, el mateix que desitgen que les nostres terres els pertanyin; però no és així. Ell és el Déu dels homes i la seva compassió es comparteix per igual entre el pell vermella i l'home blanc. Aquesta terra té un valor inestimable per a Ell i si es danya es provocaria la ira del Creador. També els blancs s'extingiran, potser abans que les altres tribus. Contaminen els seus jaços i una nit periran ofegats en els seus propis residus.

Però vostès caminaran cap a la seva destrucció envoltats de glòria, inspirats per la força del Déu que els va portar a aquesta terra i que, per algun designi especial, els va donar domini sobre ella i sobre el pell vermella. Aquesta destinació és un misteri per a nosaltres perquè no entenem per què s'exterminen els búfals, es domen els cavalls salvatges, se saturen els racons secrets dels boscos amb l'alè de tants homes i s'ompli el paisatge dels exuberants pujols amb cables parlants. On està el garric? Destruït. On està l'àguila? Va desaparèixer. Acaba la vida i comença la supervivència.

Haw cacau !! (açò ja és meu)

1 comentari:

Juan ha dit...

No te desperdici, quanta veritat hi ha sota eixes paraules!!!

Quin món deixarem al nostres fills?? Serà questió de començar a canviar en el dia a dia......

 
Script per a les estadístiques de Google