Un dia en la cova

Quan escric aquestes lletres en un bloc de paper, són les 10:30 del 13 de Juny. Sense més hòsties: em senc trist i fins els ous.

Estic davant d'una comissaria de policia esperant que comence la cua per agafar números per fer els putos DNI's i els passaports dels meus fills. Per si de cas, he vingut a les 7:45, car tota la informació de que dispose és la que em faciliten uns i altres, i no el ministeri de l'interior... De l'interior de què? D'on? No cal que ho explique. Aquesta mena d'entelèquia anomenada Espanya és un carro amb rodes de fusta. No podré agafar números fins les 5 de la vesprada.

Torne a aquest barri desprès de 30 anys. Ací vaig fer els tres anys del B.U.P. Llevant de l'institut que és nou (ja era vell aleshores) i que on hi havia militars ara hi ha policies, res no ha canviat. El carrer és brut, els bars són plens de gent que no va enlloc (en aquest on estic ara, em vaig beure el meu primer litre de cervesa. Hòstia quina merla!!), la gent "pulula" pels parcs i carrers mentre llisc i subratlle el llibre d'en Twight (pensar i al·lucinar encara és debades), escoltar parlar valencià és gairebé una sorpresa agradable i la policia no s'assabentat encara d'allò de l'era digital.

Fent cua, i escoltant-los a d'ells i als meus companys d'aventura, he tornat a aquells 70, ja tan llunyans. Açò no marxa.

Sempre hem criticat, amb la boca plena de "democràcia" i "solidaritat", aquells règims, autoritaris o no, que afavoreixen diferències socials i que funcionen a dues velocitats. Una pels poderosos i una altra per a la resta. I no se n'adonem que nosaltres estem igual. Uns s'omplin les butxaques amb tant diners que no se'l gastarien ni en set vides i a la resta ens deixen la merda en tots els seus possibles formats.

Uns se la mengen sense piular i altres s'enroquem en nosaltres mateixos i en la gent que estimem. Ja ens han agafat pels ous. No sols han guanyat a les urnes.

Com a perdedor, només em resta gaudir del creixement dels meus nanos, de compartir-ho gairebé tot amb Cinta, del triatló i altres vicis confessables, i de mantenir viva la consciència i la meua capacitat d'amar i d'odiar.

¡¡ Quines ganes tinc d'agafar la bici aquesta vesprada i arrear-li un parell de "polvos"* !!

(*hores)

____________

Vaig eixir de la comissaria passades les 7 de la tarda, i anà tot per l'aire: cavall i "picaor". "Aixina són les coses i aixina permaneixeran" (Extret d'un cartell PePero que vaig vore a Calp. Ma que són burros!!!)

Au