El GI i altres sacsades de cervell

Continuant amb aquesta dèria meua d'aquests darrers dies sobre allò de parlar d'anar carregant anys al llom, he de dir-vos que des de que duc fent aquest camí, he escoltat tota mena de comentaris al voltant del meu objectiu de creuar la meta a Roth, els quals podríem classificar en tres grans grups:

• "El què dius que vas a fer?" (Mirant-me com la vaca al tren) - 18% - GI = 4
  
• "Hòstia nano, tu no estàs bé del cap, però molt d'ànim" - 52% - GI = - 7
  
• "Tio, no sigues burro. Tu ja no tens edat per això" - 30% - GI = 14

GI= Grau d'irritació (0 a 10)

Doncs bé, per aquells tocapilotes del 30%, fer-vos saber que a partir d'ara pensaré en aquest paio eslovè de 52 anys que s'ha creuat nadant el riu Amazones (5.430 quilòmetres) amb 66 díes !! (Heu de creure's la mitjana de quilòmetres per dia) El seu objectiu inicial era fer-ho en menys de 70. Per a més informació--> http://www.amazonswim.com/main.php



Martin era ja famós dins l'entorn de "xirivies-cerebrals" que intenten allò que sembla impossible, però hi ha un munt de gent anònima que ho intenta cada any, dins les seus possibilitats i malgrat la seua edat. Ja veureu els "tacos" de la gent que entrarà davant meu a Roth, ja...

I no només em referisc els reptes esportius. Quanta gent enceta projectes impensables i a contracorrent respecte el seu moment vital: encetar una carrera universitària, tenir un fill, donar un cop d'arjau a la seua carrera professional, refer la seua vida sentimental, replantejar-se i assumir compromisos socials, altruistes, intel·lectuals, polítics, d'identitat... Tota la meua admiració per a tots aquells que es vegen reflectits d'alguna manera o d'altra.

Aquesta setmana el camí ha començat a empinar-se. Han estat vora setze hores de treball efectiu i el cansament ja no es "reseteja" tan fàcilment després de cada entrenament . Això fa que cada sessió es faça a cara de gos. Tot normal. Ningú em va dir que açò seria un passeig en barca per L'Albufera a boqueta nit.

Especialment dures les 6 hores i 12 minuts dalt de la bici d'ahir. 146 quilòmetres en total (amb dos ports i mig), els darrers 76 amb la roda del darrere bastant frenada per un bac que vaig caure al quilòmetre 70, a escassos cinc minuts de ma casa (volia pegar-li dues voltes a un circuit). Prendre la decisió de no agafar-me a l'excusa de l'avaria més l'afegit de la pluja, girar cua de la dutxa reparadora i fotre'm la resta de la pallissa, m'ha servit per enfortir-me tant de cames com de "burrera", elements indispensables per assolir el somni d'acabar un Ironman amb un somriure d'orella a orella.