dilluns, d’abril 02, 2007

Nosaltres i els nostres fills

De sempre, ha estat prou habitual llegir articles d'opinió on l'autor compara diferents comportaments, fets més o menys reiteratius, vivències o anècdotes personals, per demostrar, gairebé sempre, que qualsevol temps passat fou millor.

Un, que d'entrada el que vol és que les coses canvien de debò, perquè els nanos es troben un món molt millor que el que vam gaudir nosaltres, no s'ho passa massa bé quan ha de donar la raó als "Abuelos Cebolleta" de torn, però dissabte passat em vaig veure al bell mig d'un fet que m'ha provocat alguna que altra reflexió.

Per no fer-ho massa llarg, em trobava veient un partit de bàsquet on l'equip del meu fill (xiquets de deu i onze anys) visitava el camp de l'escola de "nuestro flamante equipo azulejero" (sí, també són chotos a morir), quan en l'últim sisè (ara juguen sis temps), un jugador local entropessà amb un visitant i caigué a terra. El pare d'aquest, pensant que li havien fet la cameta al seu fill, va entrar al camp (!!!!) a escridassar i intimidar al suposat "agressor".

Per sort (crec), el que us escriu encara té cames i instint, i recordant els seus anys de jugador de futbol americà, quan de vegades li tocava fer de "strong-safety", arribà a temps d'aturar el Monsieur Bouet (encara que no li vaig veure les banyes), i dir-li encara quatre cosetes.

Allà va: Això en la meua època no passava, hòstia!!! Fastigós, però és així. On és la clau? Tots hem dit alguna vegada, que tot és degut a la "super-protecció" que donem als nostres fills, però ara discrepe. Volem dir que aleshores, els nostres pares no ens protegien? Fals. No serà que ens protegien millor però donant-nos més solta? No serà que mesuraven molt més millor el grau just d'IM-PLI-CA-CIÓ en la nostra educació a tots els nivells, passant per l'esportiu? (No vull parlar de la implicació dels pares d'ara en l'ensenyament perquè m'encenc) No serà que el seu objectiu era la felicitat dels seus fills sense estar condicionada a jugar en la NBA o en la LFP? Trist molt trist.

Total, tot aquest rotllo com a excusa per contar-vos que Gonçal els va encolomar "vint puntets vint" i uns quants barrets als pameseros, i que son pare, més pagat que quinze, agafà la bici després i es va marcar 80 quilòmetres com a preàmbul dels 130 de l'endemà. Açò marxa !!!

Això sí, tornant a casa en la moto, estant parats en un semàfor, Gonçal em va demanar:

- "Papà, tu saps on és el problema de tot el que ha passat?

- "No estic molt segur, fill".

- "Els pares no enteneu bé els fills. Nosaltres el que volem es jugar a bàsquet"

"Agarra't al pinzell que me'n duc l'escala" Dita popular valenciana.

2 comentaris:

Joan Marc ha dit...

sincera reflexió la del teu fill amic meu, molt sincera...........

una abraçada

joan marc

Unknown ha dit...

Impecable. I la frase del teu fill, digna del filòsof més lúcid. I és que a voltes només cal saber mirar.

 
Script per a les estadístiques de Google