El somni dels nostres avis

Comence pel final: Sóc un bleda.

La veritat és que no sabia ben bé quines serien les meues reaccions davant Lluís Llach. Malgrat haver apreciat sempre allò que diu i allò que representa per al país, mai no ha arribat a agradar-me la seua música. Sóc un "Piji-Scotish-British-Pop-Fastigòs". Què li anem a fer!!!

La cosa va començar amb unes paraules molt emotives del Lluís, seguides de dues cançons: "Geografia" i "Un núvol blanc" (podeu trobar les lletres en http://www.lluisllach.cat/ ). Aquesta última fou un autèntic tret de melancolia i tendresa directe al cor i que és instal·lada al meu cervellet des d'aleshores... Li la va escriure a sa mare al 1985.

Huit minuts d'actuació i em vaig trobar emocionalment nu. Afortunadament, el meu germà Carles (València, 1965) i el nostre amic Ramon "Ie primo" Sàez (El Cabanyal, 1963), ambdós amb més de vint anys seguint al Llach pertot arreu, mamprengueren a amollar parides que em tornaren la "roba". Era més que evident que Martínez Pujalte i González Pons no hi eren a la primera filera aplaudint com a bojos.

El que més recordaré seran les xarrades entre cançó i cançó. Per a segons quines coses, estem (estic) massa avesats a matisar-ho tot per no "ofendre", per no trencar la pau de ningú, per no trencar allò que és establit. Ell, que sabia que no hi era a un casal faller, tot això li la va bufar. Capgirar en un minut el posicionament pejoratiu que hui en dia té per a molts, el terme "nacionalista", fou senzillament encisador. Afegir-li el cognom "radical" perquè emprenya de debò els que tots sabem, esdevingué tota una exhibició.

"Som el somni dels nostres avis" -ens deia Lluís. "I cal doncs, somniar molt i molt, i amb molta qualitat perquè tinguen el món que nosaltres somniem". Que cadascú ho interprete com vullga. Jo ho tinc molt clar.
No abarateixis el somni,
el teu estel que hi ha al fons del camí,
no abarateixis el somni
o et donaràs per menyspreu tu mateix.

Casondena quina pena, Lluís. Ara que m'enxampes, te'n vas.

A tot açò, respecte el meu camí cap a Roth, crec que ja dec haver arribat a Albuixec(*), malgrat les set hores i escaig que vaig pencar la setmana passada. Tot va d'allò més bé.

Hui m'ha eixit romancer, romancer...

Au


(*) Petit homenatge a les dues entrades registrades des d'aquest bonic poble de l'Horta a aquest bloc. Qui collons serà? És més, ha arribat ja Internet a Albuixec?