Com vaig preveure, Elx va ser un magnífic test per comprovar quin és el meu estat de forma actual i tractar de projectar i anticipar com serà el dia "D" a Roth.
Malgrat haver passat quatre dies, el coco-vídeo no para de pegar-li al rewind i al play. És prou complicat traure conclusions fiables després d'una prova com la d'Elx, quan aquesta vegada era una etapa més i no l'objectiu de la temporada i sobretot, quan l'anàlisi tracte de fer-lo des de la vessant esportiva i no sobre el fet "existencial" d'acabar una prova tan dura com aquesta, al ser la segona vegada que ho aconseguisc. Les palles mentals varen caure doncs l'any passat.
Sóc estranyament exigent amb mi mateix en aquests tipus d'experiències. Malgrat haver rebaixat el meu temps de l'any passat en 42 minuts (circuit de bici quelcom més còmode, però no massa), no vaig tindre bones sensacions al començament del segment de natació ( 3.000 metres en un mar meravellosament tranquil), i durant els primers quilòmetres del tram de bici (79 quilòmetres, la majoria d'ells de cara al vent). En canvi, els 20 quilòmetres a peu varen ser on més vaig gaudir de la prova i on més millores vaig obtenir respecte 2006.
Ja he mamprès els entrenaments sense cap problema, cosa impensable l'any passat, i fins i tot, aquesta setmana serà probablement la més dura de tota la preparació.
Una de les coses que volia provar a Elx durant la prova era tractar de projectar diferents moments en clau de "ja estic a Roth". Les conclusions foren que amb tota seguretat eixirem més que bé física i mentalment de l'aigua i de la bici, però la marató serà un altre cantar.
Parlant d'altres "cantars": vaig poder comprovar amb pena que el sud del país està fet un nyap. El grau de colonització assolit és esgarrifós i sembla que a tot el món li la bufa. Afortunadament sempre trobes gent amb vergonya, dignitat i ganes de tirar endavant, però molts d'ells han de tirar cap al nord per poder viure en la seua llengua i en la seua cultura.
Què faran i què farem quan no tinguem nord on anar?. Hauríem de fer-nos-ho mirar.
Tanmateix, quelcom important passava a València al mateix temps. Els sms de mon germà Carles des del bell mig de la mani m'animaren de valent. Ací teniu el vídeo que ha publicat Vilaweb. Ja n'hi ha prou!!! (encara que jo haguera afegit "Hòstia!!")
I per no acomiadar-me avui com un romancer/ploramiques, una confessió: quan vaig recuperar les meues "constants vitals" tant a la mar com a la bici, aquest vídeo i aquesta cançó varen ser els meus acompanyants durant molt de temps. No sabeu el que animem... Però poca broma que l'aigua de la mar encara està freda i la sang era tota a les meues gambes.
Au doncs.
1 comentari:
llegir tot el bloc, bastant bo
Publica un comentari a l'entrada